Autor: cronistabenifaio

UN DOCUMENT PER A LA HISTÒRIA DE L’ARQUEOLOGIA A BENIFAIÓ

cronistabenifaioDeixa un comentari

Enric Marí Garcia. Doctor en Història. Cronista Oficial de Benifaió

(Article publicat al Programa Oficial de Festes de Benifaió. 2022)

En octubre de 2001, en el transcurs dels treballs d’extensió de la xarxa de gasificació cap al nucli urbà de Benifaió, es va localitzar un mosaic romà a les proximitats de la desapareguda Font de Mussa. La qualitat del descobriment arqueològic ha reobert l’interés pels orígens romans del nostre poble, i especialment per la necessitat d’actuacions que faciliten l’excavació de la que s’ha suposat que seria una vil·la rural romana de considerable extensió, als voltants de les fonts de Mussa i de la torre homònima. La peça, feliçment restaurada, ha estat instal·lada i forma part fonamental del discurs museogràfic del apartat del Mon Romà, al Museu de Prehistòria de València

            Diverses restes lítiques, estructures funeràries, material ceràmic o numismàtic han paregut al llarg dels anys i testimonien la presència d’habitadors llatins a les nostres terres. Potser fins ara la més coneguda peça que s’havia localitzat a Benifaió era un ara amb inscripció mitraica, donada a conéixer per Nicolau Primitiu Gómez Serrano en 1922, i que hui es conserva al Museu de Belles Arts de València, a l’antic convent de Sant Pius Vé. Aquesta era, fins ara, la més antiga notícia de troballes arqueològiques documentades que es tenia del nostre poble.[1]

            Va ser l’any 2002 quan donàrem notícia d’un document de 1843 que per tant retrassa la data de les primeres notícies sobre troballes arqueològiques al nostre terme fins al segle XIX. Es tracta del resum de l’expedient d’ofici, iniciat pel governador provincial (llavors anomenat Jefe Superior Político de la Provincia) per les informacions verbals que li havien arribat, assabentat que a Benifaió es localitava divers material arqueològic i que s’estava procedint a la seua venda. El moment històric era ben diferent a les troballes del segle XX. El nou estat centralitzat havia procedit a promulgar les lleis desamortitzadores entre 1835 i 1837, per les quals se suprimien els ordres religiosos regulars, i les noves institucions polítiques es trobaven amb la necessitat de custodiar i inventariar milers d’obres d’art que havien ornat els murs i sales dels convents suprimits.

            Per bé que l’interés del l’art provenia de segles anteriors, especialment amb l’academicisme del segle XVIII -impulsat per Carles III, i que a València tenia, en l’Acadèmia de Sant Carles, un primerenc model de l’interés pel col·leccionisme artístic i l’arqueologia-,[2] no va ser fins al segle XIX, amb l’ocupació francesa, que no s’establiren les primeres bases del col·leccionisme públic. Però el volum de peces artístiques que propicià la desamortització, les reclamacions d’obres, la picaresca i el tràfic, sovint il·legal, d’obres d’art -de vegades propiciat per una noblesa que pretenia la recuperació d’obres que ella mateixa havia sugrafat o propiciat-, mogué els organismes estatals a la creació d’òrgans de control que frenaren aquesta inèrcia històrica, dedicats a controlar i inventariar el patrimoni, i finament, propiciant l’exposició pública d’aquelles peces.[3] Museus provincials, biblioteques, arxius o juntes d’antiguitats es funden o regulen en aquells moments. No debades, mesos abans de la data del document que refereix les primeres troballes arqueològiques de Benifaió, es creava a València la Junta Provincial de Antigüedades. L’acta de constitució d’aquest organisme està datada el 14 de maig de 1842 i estava formada, en els seus origens, per Miquel Antoni Camacho, governador provincial; Josep Alonso, diputat provincial; Josep Joaquim Agulló, compte de Ripalda, membre de la Real Sociedad Económica de Amigos de País de València; Doménec Maspons, procurador síndic de l’Ajuntament de València; i Miquel Cortés i López, canonge de la Seu Metropolitana de València. Els objectius de la recent fundada junta d’antiguitats eren

            “… velar por la conservaciónde los monumentos antiguos de gloria española que han resistido á la injuria del tiempo, y á los tiros de los émulos de nuestra Patria; descubrir é indagar los puntos en donde existan, é ilustrar la historia antigua del pueblo español, con especialidad la de esta provincia.”[4]

            Que el governador Camacho havia estat darrere la creació d’aquella formació es fa palés quan el 8 de jun del mateix any, la Sociedad Arqueológica Matritense nomena al governador de València “socio corresponsal” i li ordena que constituisca, amb els demés corresponsals, la Diputación Arqueológica de la Provincia de Valencia. Ho fan “enterada la Sociedad del amor de V. S. á las antigüedades y en particular a las de España, y de los conocimientos que á V. S. le adornan”.

            Encara el 13 de juliol de 1842, el general Espartero, regent del regne per minoria d’edat d’Isabel II, disposava en una circular una reglamentació a nivell estatal sobre les obres d’art i literàries en mans dels governs provincials. La circular es divideix en quatre punts, al primer dels quals reclamava que es fera seguir a Madrid una còpia de l’inventari dels objectes literaris i artístics de la província, En segon lloc, demanava que es notificara l’establiment de biblioteques i museus provincials i de les obres que contenien, com de les que estaven encara per dipositar. Al tercer punt assenyalava que, si per manca de mitjans econòmics no estigueren dispostes les peces, es demanara a les diputacions i ajuntaments els recursos necessaris. Finalment, en quart lloc reclamava que es passara notificació a Madrid cada dos mesos dels avanços en la matèria, així com de les noves adquisicions.[5]

            Són els anys del Romanticisme, on es documenten visites i peticions de personalitats estrangeres a Espanya, per poder estudiar els valuosos fons històrics i artístics que veien la llum a València.[6] La fallida aprovació de la construcció d’un “panteó d’il·lustres valencians” a la Capella dels Reis del Convent de Sant Doménec,[7] o la realització d’exposicions de pintures, com la que se celebrà a València a partir de novembre de 1843 per a commemorar l’anniversari -i majoria d’edat, malgrat cumplir tretze anys- de la regina Isabel II.

            És en aquest moment de control administratiu i d’efervescència cultural, que el Govern Provincial iniciava un expedient per a l’averiguació de l’abast de les troballes arqueològiques que per 1843 es descobrien a Benifaió, i exigia fermament a l’alcalde del nostre poble que propiciara les mesures necessàries, centrades en la suspensió immediata de la venda de peces arqueològiques, fins que un comissionat inspeccionara el lloc del jaciment.

            La contestació de Ramón Duart, alcalde “constitucional” del ja anomenat Benifayó de Espioca, davant el requeriment del governador, porta data de 14 d’agost de 1843. Per la resposta sabem que les excavacions havien estat portades a terme almenys dos mesos enrere i que havien estat motivades per facilitar el llaurat del camp on es localitzaven. Afirmava que les peces extretes i venudes formaven part de fonaments edilicis, sense inscripcions, i que les visures realitzades per Ramón López, pedraire de Moncada, i Vicent Garcia, obrer de Benifaió, així ho testificaven. Afegeix que, de les peces trobades en el transcurs del llaurat del camp, se n’havien venut aproximadament la meitat per valor de 120 a 140 rals de billó, preu -afirmava- insuficient per cobrir les despeses de l’extracció. Desgraciadament, no consta el nom del titular de la propietat ni la localització exacta del jaciment, per bé que no és difícil suposar que es tractava de les inmediacions de la Font de Mussa i de restes de la vil·la romana abans referida. Finalment, amb nota datada el 19 d’agost de 1843, apareix el trasllat de l’expedient a don Marià Manglano, per tal que informara al respecte. No consta a l’expedient cap resposta.

            Passem a transcriure el document, que es conserva a l’Arxiu de la Diputació Provincial de València, escrit en pluma sobre quatre fulls en quart, doblats en octava, amb guarda on apareix el registre “1843 / 9 agosto / Valencia / Restos arqueológicos hallados / en Benifayó de Espioca”, amb la finalitat última que, aportant un nou testimoni sobre la història de l’arqueologia del nostre poble, hajam contribuït a revifar l’interés pel nostre patrimoni, i reclamant nous esforços a les institucions per fer realitat les accions necessàries que reporten intervencions per a recuperar i salvaguardar uns béns que, soterrats encara després de qusi dos mil·lennis, són història i futur per a Benifaió.

           

1843, agost, 9 – València / 1843, agost 19 – València

            ADPV. Foment. Cultura. Expedients Generals. Sign. E 8.2, lligall 4, 3exp. 7.

            Expediente formado a consecuencia de parte verbal sobre que en el pueblo de Benifayó de Espioca se están haciendo escabaciones (sic) de las que salen piedras de monumentos antiguos, las que se venden para obras y otros objetos.

            [Còpia de l’ofici enviat a l’alcalde de Benifaió pel secretari del governador provincial]

            Al alcalde primero constitucional de Benifayó de espioca.

            Se me ha dado noticia que en el término de ese pueblo se están haciendo escavaciones las que producen abundantes piedras de monumentos antiguos y que éstas son vendidas para la construcción de obras y otros objetos; vajo este concepto prevengo a V. que con suspensión de la venta de aquellos, me informe inmediatamente cuanto resulte sobre el particular para, en su vista, nombrar comisario inteligente que pase a examinar los puntos de que son estraídas las mismas, en la inteligencia que, de la más pequeña falta en cumplimineto de esta orden, exigiré a V. la más estrecha responsabilidad.

            Dios, etc. Valencia, 9 de agosto 1843. [Visa]

[Carta de l’alcalde de Benifaió, Ramon Duart, en contestació al requeriment de Governació]

            [Alcaldía constitucional de Benifayó de Espioca][8]

            M. I. S.:

            Para contestar con acierto al oficio, carta orden de V. S. de fecha 9 de los corrientes, he tomado cuantos conocimientos han estado a mi alcance, y de ellos me resulta: que Ramón López, vecino de Moncada, de oficio cantero, ha examinado las piedras encontradas en las escavaciones practicadas en este término y dice: que las piedras que han sacado son de poco valor, de la clase llamada tosca, y ninguna tiene inscripción alguna que demuestre ser de emonumentos (sic) sino de ruinas antiguas que han servido de cimientos y cuesta mucho travajo el descubrirlas; y aunque se han vendido algunas, han producido de 120 a 140 reales de vellón y quedan egsistentes (sic) en igual o menor valor que las vendidas, y lo mismo ha declarado Vicente García, albañil de esta vecindad, que ha presenciado algún rato los travajos empleados, y ambos dicen que no se pueden sacar los jornales de los operarios con el producto del valor de las piedras; y en cumplimineto de lo mandado por vuestra señoría he mandado la suspensión de la venta de ellas; que las escavaciones se han practicado de orden del dueño del campo para facilitar la labranza que era penosa por los tropiezos del arado y que han cesado las escavaciones hace más de dos meses.

            Es cuanto he podido adquirir y lo pongo en conocimiento de vuestra señoría a los fines consiguientes.

            Dios guarde a vuestra señoría muchos años. Benifayó, 14 agosto de 1843 = Ramón Duart.[9]

M. I. S. Gefe (sic) Superior Político de esta Provincia.

[A l’expediente segueix la còpia del lliurament dels escrits a Marià Manglano]

            A don Mariano Manglano.

            Paso á manos de V. S. las dos adjuntas copias referentes á unas escabaciones que se están haciendo en el término de Benifayó de Espioca, de las que salen piedras de ruinas antiguas; y espero que, enterado V. S. del contenido de dichos escritos, se servirá manifestarme cuanto estime conveniente.

            Dios, etc. Valencia, 19 de agosto de 1843 = Joaquín Armero.[10]

[1] La bibliografia sobre el tema és extensa i ha estat recollida a BELTRAN I LÓPEZ, F., Bibliografia temàtica sobre Benifaió. Ajuntament de Benifaió, 1999, pp. 36-38. Un resum amb bon recull gràfic, del mateix autor a La Romanización en tierras de Benifayó. Una villa rústica en la Font de Mussa. Ajuntament de Benifaió, 1983. Recentment un estudi ha compilat els treballs de Nicolau Primitiu, veg. BURRIEL ALBERIC, J. i RIBERA LACOMBA, A., “Nicolau Primitiu Gómez Serrano i l’arqueologia de la ciutat de València i el seu entorn” dins El somni de Nicolau Primitiu, una realitat, catàleg de l’exposició commemorativa de l’any Nicolau Primitiu” a la Biblioteca Valenciana, febrer 2002. Conselleria de Cultura i Educació. València, 2002, pp. 140-141, amb la bibliografia associada.

[2] En aquell moment il·lustrat destaca la figura d’Antonio Valcárcel, príncep Pio de Saboya i compte de Lumiares, precursor de l’arqueologia valenciana, gendre del senyor de Benifaió, Pasqual Falcó i Pujades, en la casa del qual, a la plaça de la Pilota de València, es documenten en la primerenca data de 1788 diversos paviments romans. Veg. MARÍ GARCIA, E., Documents per a la Història de Benifaió: els Falcó de Belaochaga (1612-1872). Biblioteca Municipal. Benifaió, 2002, pp. 140-141. De la mateixa època es documenten també diferents troballes arqueològiques a Sagunt. AHN, Estat, llig. 2921.

[3] Es creen organismes de control com la Comisión de Amortización o la Comisión Científica y Artística del Museo Provincial. Trobareu una breu i interessant història dels antecedents del col·leccionisme públic valencià a BENITO, F. i CATALÁN, J., El Museo de Bellas Artes de Valencia San Pío V. Su historia y sus colecciones. Conselleria de Cultura, València, 1999, pp. 17-28.

[4] Arxiu de la Diputació de València (ADPV), E 8.2, llig, 4, exp. 6.

[5] ADPV, E 8.2, llig. 4, exp. 11.

[6] És el cas del comissionat del Govern francés, senyor Miller, que pretenia consultar els manuscrits grecs de l’arxiu de la Seu de València. ADPV, E 8.2, llig. 5, exp. 5.

[7] ADPV, E 8.2, llig. 5, exp. 6, datat el 29 de juliol de 1843. Resulta curiosa la circular remesa als ajuntaments de la província de València, reclamant si disposaven de cossos de difunts il·lustres per portar a terme el projecte del “panteó d’il·lustres”. És coneguda la reclamació del cos del difunt Joan de Joanes a Bocairent, i fins i tot del mateix rei Jaume I, al Monestir de Poblet, a Tarragona.

[8] Al marge, i a continuació l’acta: “Valencia, 19 de agosto de 1843. Remítase á Dn. Mariano Manglano copia de esta contestación y del oficio que la promueve, para que en su vista se sirva manifestar quanto estime conveniente = Armero”.

[9] L’expedient resumeix la carta de la qual es conserva l’original.

[10] No s’ha conservat cap constància de contestació o resolució.

ELS JOFRÉ CONTRA BENIFAIÓ

cronistabenifaioDeixa un comentari

Una visió del poder del senyor a través d’un procés de «ferma de dret».

Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història (Article aparegut al Programa de Festes de Benifaió, 2001)

A l’Arxiu de la Governació de l’Arxiu del Regne de València es conserva el memorial, testimonis, sentència i còpia de l’escriptura de ferma de dret[1], iniciat pel senyor de Benifaió, en Jeroni Esllava i de Jofré, l’any 1586, contra el poble de Benifaió. Aquest document va ser requerit pel seu fill i hereu del senyoriu, en Miquel Jofré, l’any 1600, davant el portantveus de general governador (la més alta instància judicial en absència del rei, del seu primogènit o del seu lloctinent general), qui va proveir que es donara còpia autentificada al demandant, i que s’adjuntara i registrara l’expedient del seu pare dins els processos de la Governació.

No coneixem els motius últims que van portar al nou senyor, en Miquel Jofré, a demanar aquella escriptura. Bé per la simple successió, a la mort de son pare, del senyoriu de Benifaió, que certificara la seua jurisdicció i possessió; bé per una situació de tensió social, atés el període de crisi en que cal emmarcar-lo, encetat per la revolta de les Germanies, que feia començar a trontollar tota l’arquitectura de relacions feudals, en els casos dels senyorius rurals –com és el cas de Benifaió- amb dures condicions per als vassalls[2], que portarien a diferents revoltes antisenyorials, i que abocarien en el plet que interposaren els veïns de Benifaió per la redempció de censos, davant els nous senyors, els Falcó de Belaochaga, ja en el segle XIX. Potser les contínues reticències dels vassalls en atendre les obligacions i prohibicions que els senyors, fent ús del seu poder, els imposaven. En qualsevol cas, el senyor de Benifaió rebia amb aquest acte un instrument públic –prova irrefutable a favor en cas de litigi- que ratificava el dret de possessió i jurisdicció sobre el lloc de Benifaió en la seua persona.

És sabut que el senyoriu de Benifaió va estar tingut sota jurisdicció alfonsina[3], que incloïa la jurisdicció civil i criminal -a excepció de certes penes majors-, el manteniment del domini directe de les terres per part del senyor, amb els drets de fadiga[4] i lluïsme[5], els drets privatius i prohibitius, i els monopolis de forns, almàsseres, pastures, etc. Els vassalls mantenien el domini útil, pel qual devien respondre de censos i delmes.

Els documents que avui exhumem ens mostren, dins aquesta realitat sociojurídica, la forma concreta de relació entre el senyor de Benifaió i els seus vassalls, i un exemple valuós de la forma amb què els senyors feudals feren servir els instruments legals per reafirmar el seu poder. A més, si sabem llegir entre línies, ens aportarà una visió de les estratègies que feren servir els nostres avantpassats per sostreure’s d’aquell poder. La documentació que hem localitzat és, en tot cas, un ric exemple de les condicions de vida i de treball dels veïns de Benifaió a finals del segle XVI.

Atenent a la petició del senyor de Benifaió, sabem que alguns habitadors del poble es negaren a treballar i a acceptar les prohibicions i punicions del senyor, qui es trobava per tant «perturbat i molestat» en la seua possessió, i sol·licitava que fos «manat a tots los vassalls e singulars persones del dit lloch de Benifaió, que no perturben ni empahen al dit proposant».

Resulten especialment descriptius els capítols sobre els que sol·licita sentència: en primer lloch, requeria poder servir-se dels vassalls per fer obres «axí en lo castell com en lo molí, forn, almàcera e carneceries del dit lloch», mitjançant jornals per tanda, incloent-hi el transports de materials amb les pròpies montures dels vassalls, més enllà del terme del poble. Exigeix a continuació, en concepte de dret d’almàssera, el pinyol i fulles dels qui acudeixen al molí a fer oli, petició que amaga l’aprofitament individual que en farien els veïns de les restes del trull.  Requereix la prohibició de fer llenya del terme, si no és per a ussos propis, fins i tot al bovalar, deixant veure que es produïa una tala d’amagat, per part dels habitadors de Benifaió, destinada a la venda, per procurar-se un excedent. Reafirma la prohibició de tallar fusta de certes partides privatives, ni tan sòls per a usos propis, destinades per a llenya del forn, amb la paternalista fórmula de «que redunda en utilitat de tots los vehíns poblats de dit lloch». Prohibeix fer foc ni cremar en el terme i bovalar sense llicència del senyor, així com tallar qualsevol arbre «fructífero o infructífero», reafirmant aquesta prohibició per les oliveres, fins i tot a les terres pròpies dels vassalls, si ho fan per a vendre-les «a home que les haja de plantar fora del dit lloch» prohibició que ens mostra el zel del senyor per mantenir el monopoli dels fruits del seu territori. També veda, sota pena pecuniària de seixanta sous, l’entrada a les terres pròpies del senyor, amb l’expressió «que ningú entre a fer mal, ni ell ni sos animals», senyal de que sentia el perill de la part privativa de les terres del senyoriu de les quals mantenia el domini útil, ben segur que sota la forma d’arrendaments. Finalitza amb l’obligació de treballar per tanda en les obres «… que·s fan en lo porche de la plaça de dit lloch de Benifayó», frase que ens permet imaginar la reforma que es duia a terme a la plaça del poble, on es trobava la casa-castell del senyor, i on existiria en l’època alguna construcció en forma de porxada.

El memorial de petició de ferma de dret, que a continuació transcrivim, s’inicia en data 15 de març de 1586, continuada amb els testimonis de Jaume Joan Filibert, ciutadà de València, en 17 de març del mateix any, qui testificà a favor del senyor en els seus requeriments, en raó d’haver estat arrendador del lloc de Benifaió durant els anys 1569, 1570 i 1571, sense indicar, malauradament, l’import d’aquell arrendament, que ens hagués pogut informar de la riquesa generada per aquests contractes. També apareix el testimoni a favor del senyor del llaurador de Benifaió Joan Badia.

En anotació de 24 de març de 1586, el governador acceptà la suficiència per ampliar aquest dret a la muller de Jeroni Jofré (i mare de Miquel) «la noble» Andreua Vilarragut i de Jofré, presentada amb acte rebut pel notari Joan Grau. La sentència favorable per part del portantveus de general del governador, que repeteix els termes del memorial sol·licitat pel senyor, és de data 26 de març.

1586, març, 15

            Memorial sol·licitant ferma de dret, presentat per Jeroni Esllava i de Jofré, contra la universitat del lloc de Benifaió.

[incipit] Ferma de dret / Procés de don Hierony Esllava y de Joffré, senyor del / lloch de Benifayó / contra / la dita universitat de Benifayó.

[Jhs][6] Davant la presència de V.S. molt il·lustre señor portantveus de general governador en la present ciutat y regne de València. Personalment constituhit lo noble don Hieroni Sllava y de Jofré, señor del lloch de Benifayó, lo qual, eo meliori modo quo potesit, diu e posa que el proposant e los predecessors que pro tempore són stats señors de dit lloch de Benifayó, an tots temps stats en quieta pacífica possessió vel quasi de deu, vint, trenta, quaranta, cinquanta anys, e de tant temps en ça que memòria de hòmens no és en contrari, de rebre dels vassalls habitadors del dit lloch los següents terminis.

Et primo, de servir-se de aquells en les obres que el dit proposant ha fet y sos predecessors, axí en lo castell com en lo molí, forn, almacera e carneceries del dit lloch, en axí que tostemps que se an offert semblants obres, los dits vassalls an acostumat y acostumen servir en aquelles al señor sos jornals per tanda, no sols servint en dita obra, però també anant algunes llegües fora lo dit lloch ab les cavalcadures, per lo pertret per a d’aquella.

E axí mateix són estats y està el dit proposant en la dessusdita quieta e pacífica possessió de què axí los vassalls com los forasters que an acostumat fer oli en la almàcera de la señoria de dit lloch de Benifayó, aprés de haver-o tret l’oli que poden traure de les olives, solen deixar y deixen en dita almàcera lo pinyol y fulla de dites olives per dret de almàcera, y del tal pinyol y fulla, los señors de dit lloch, qui pro tempore foren, y ara el dit proposant, an fet y fan com de cosa pròpia.

Et etiam està y és estat per tot lo dessús dit temps en la dita possessió vel quasi de prohibir e vedar als habitadors del dit lloch que no tallen ni arranquen llenya en lo dit terme, sinó tan solament per a sos ussos propis, sots les penes a ell ben vistes.

Item, de prohibir y vedar que en lo bovalar del dit lloch no puguen arrancar ninguna manera de llenya, sinó que tant solament puguen tallar aquella de cara de terra en amunt, per a sos ussos propis, sots les penes a ell ben vistes, entenent ussos propis  de aquells de tal manera que sols per al servici propri de ses cases puguen pendre y tallar dita llenya, y no puguen vendre aquella.

Item, de prohibir y vedar ab penes, que en la partida o partides del dit terme a ell ben vistes que li an paregut convenients per a guardar y conservar llenya per al forn del pa de dit lloch ahon couhen tots los habitadors de aquell, que los dits vehins y poblats en dit lloch no arranquen ni tallen llenya en dites partides, etiam per sos ussos propris per què aquella, com dit és, se guarde y conserve per al ús y allenyament del dit forn, que redunda en utilitat de tots los vehins poblats de dit lloch.

Item, de prohibir y vedar sia gosat de pegar foch ni cremar per alguna part de dit terme y bovalar sens llicència del dit proposant y dels predecessors qui són stats señors del dit lloch.

Item, de prohibir y vedar que ningú talle ni arranque carrasca en ninguna part de tot lo terme y bovalar, etiam que estiga en ses pròpries heretats y terres de dits particulars, com aquelles tot temps sien stades y sien pròpries del señor.

Item, de prohibir y vedar sots dites penes, que ningú talle ni arranque arbre de soca, fructífero o infructífero, en tot lo terme de dit lloch, encara que stiga en ses pròpries heretats, e axí mateix és stat en la dita quieta e pacífica possessió tostemps que ha volgut plantar en ses terres pròpries oliveres, de pendre les plantes de qualsevol olivars dels dits sos vassalls, y de prohibir y vedar que nengú de sos vassalls talle plantes algunes, etiam en sos propris oliverals, per a vendre’ls fora del terme del dit lloch de Benifayó, ço és, a home que les haja de plantar fora del dit terme de Benifayó.

Item, de prohibir y vedar [sots] pena de sexanta sous, que ningú entre a fer mal ni ell ni sos animals, en les heretats y arbres de dit señor.

E axí mateix està en la dita, quieta y pacífica possessió vel quasi de servir-se de sos vassalls en les obres que·s fan en lo porche de la plaça de dit lloch de Benifayó, treballant los dits vassalls per tanda, com dessús se ha dit de les altres obres.

E com a notícia del dit don Hieroni Jofré, proposant, sia novament pervengut que alguns del dit lloch de Benifayó cominen voler perturbar e molestar al dit proposant en la possessió vel quasi que ha tengut y té de rebre y exigir los dessús dits servicis y de posar les penes, prohibint y vedant les coses dessús specificades. Per ço diu el dit proposant que com segons furs del present regne ningú puixa esser privat de possessió sens coneguda de dret que ferma de dret en poder de V.S. y en la sua cort sobre la dita possessió vel quasi que ha y té el dit proposant a tot clam, petició o demanda que qualsevol persona tinga e pretenga tenir sobre les coses dessús dites e qualsevol de aquelles. Prometent fer dret, estar a dret e pagar la cosa jutjada si convendria, cum suis clausulis universis, offerint-se donar y prestar idònea y sufficient fermança.

Requerint la present ferma de dret esser-li admessa e, aquella admessa, esser manat a tots los vassalls e singulars persones del dit lloch de Benifayó, que no perturben ni empahen al dit proposant, ans aquell mantinguen e mantenir facen en la dita possessió vel quasi. E que si persona alguna pretendrà tenir dret, clam o demanda sobre les dites coses y qualsevol de aquelles, hajen de posar aquella dins termini breu per V.S. a d’aquells […], ab cominació que passat lo dit termini los serà imposat callament perdurable. Puix és conforme a justícia, compliment de la qual et justícia implorant, etc.

1560, gener, 14

            Instància del portantveus de general governador, a requeriment de Miquel Jofré, senyor del lloc de Benifaió, reconeguen per visura el procés de ferma de dret i proveint quede registrat i cosit dit procés i donar còpia autentificada al dit Miquel Jofré.

Die XIIII januarii MDC. Lo portanveus de general governador, aconsellat al present e instant don Miquel Jofré, attés que hun procés de ferma de dret que aquell exhibeix, consta per visura de aquell que lo chalendari de la scriptura es de la mà de Francés Luys Serra, notari escribà, y la provisió feta al peu de aquella y les letres insertides en virtut de la provisió de ferma de dret, esser fermades de la mà de miser Francés Granada, tunc assessor, y del dit Serra, notari escribà, y la letra dels testimonis produhits en dita ferma de dret és de la mà de Francés Matheu Ballester, notari, lo qual acostumava rebre los testimonis en dita cort. Per ço et altres: provehí que lo dit procés sia cosit e fet registre e de aquell donada copia autèntica al dit don Miquel Jofré. […] Jacobo Torrohella, notari escribà.

A.R.V. Governació. Processos criminals, c. 4466, exp. 1308.

[1] Figura del dret definida com “garantia que donaven les parts pledejants d’acatar i complir la resolució que recaigués en el judici… emprada també com a garantia d’altres obligacions. Equivalia a la cautio iudicatum solvi del dret comú” . Definicions extretes de “www.grec.net”.

[2] És el moment del bandolerisme, que no va estar absent a la Ribera. Així es citen a la època: “vagabundos sense offici ni renda de on puixen viure”, “lladres, delinqüents dels quals el regne resta greument inquiet”. Vegeu REGLA, Joan: “De les Germanies a la Nova Planta”, dins VV.AA. :Història del País Valencià. Vol. III. Ed. 62, Barcelona, 1989, p. 126.

[3] BLASCO, Anna M.: La lucha antifeudal en Benifaió. Ed. Viveka. Alzira, 1983.

[4] Dret de prelació que té el senyor directe d’adquirir la cosa emfitèutica quan el bé es traspassat pel propietari útil per títol onerós. En la pràctica, exigia la lloança de les transaccions patrimonials del senyoriu per part del senyor.

[5] Quan el senyor no fa ús del dret de fadiga, i per tant lloa i aprova la transmissió, dret de rebre una part del valor del bé emfitèutic.

[6] in marg.

LA PROCESSÓ DEL FOC DE BENIFAIÓ

cronistabenifaioDeixa un comentari

Declaració com a bé de rellevància local immaterial i inscripció a l’Inventari General del Patrimoni Valencià.

El passat 20 de gener de 2023 va aparéixer publicada al DOGV (nº 9516 de 20.01.2023) la Resolució de 9 de gener de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, per la qual es declara bé de rellevància local immaterial la Processó del Foc, de Benifaió. [2023/164].

Es resol:

Primer
Declarar bé de rellevància local immaterial la Processó del Foc de Benifaió, de conformitat amb la descripció del bé que figura en l’annex que s’adjunta a la present resolució en atenció als valors destacats que incorpora i inscriure’l en la secció cinquena de l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.

Segon
La protecció de la Processó del Foc de Benifaió com a patrimoni cultural immaterial es concretarà en les següents mesures:

a) Realitzar labors d’identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics.

b) Incorporar els testimoniatges disponibles a suports materials que garantisquen la seua protecció i preservació.

c) Vetlar pel normal desenvolupament i la pervivència d’aquesta manifestació cultural, així com tutelar la conservació dels seus valors tradicionals i la seua transmissió a les generacions futures.

d) La gestió del patrimoni cultural protegit per aquesta declaració, correspon a l’Ajuntament de Benifaió, en coordinació amb les penyes coeteres locals El Coet i El Xiflec i la clavaria anual dels festers de la Divina Aurora.

Qualsevol canvi que excedisca el normal desenvolupament dels elements que formen aquesta manifestació cultural haurà de comunicar-se a la direcció general competent en matèria de patrimoni cultural per a la seua avaluació i informe, si és el cas, i la modificació de la present resolució, amb vista a la seua constància en l’Inventari General
del Patrimoni Cultural Valencià.

Ací teniu l’enllaç al DOGV:

2023_164Baixa

MONSTRUOSITATS

cronistabenifaioDeixa un comentari

(Article publicat al llibret de la Falla Mitja Capa de Benifaió en 2019)

Monstruositat: qualitat de monstruós, anormalitat gran o lletja en qualsevol cosa o en qualsevol persona, en allò físic o moral; aberració, anormalitat, deformitat, irregularitat; fet monstruós, en qualsevol accepció, i entre elles, allò o aquell abominable, cruel  o malvat.

***

D’entre les moltes accepcions dels termes monstre, monstruós i monstruositat, ens fixem en aquelles associades a les persones, però també, hiperbòlicament, a les circumstàncies i realitzacions de caràcter extraordinari. Així podrem parlar d’una guerra, d’una fam, d’unes inundacions o d’un urbanisme monstruós,  però també d’una persona extraordinària podríem dir, formal o col·loquialment, que és un monstre.

Monstruosa misèria

Permeteu-me parlar ja d’algunes “monstruositats” que recorde, d’entre els estudis que vaig emprendre -i ara he représ-, sobre la Història de Benifaió. Per cruel i abominable, i per reflectir la monstruosa misèria dels temps, m’ha vingut al cap primerament la història del veí de Benifaió Joaquim Piles, recuperada a través d’un expedient de la Batllia de València -ja que va ocórrer dins els límits de l’Albufera-, frontera amb la baronia de Benifaió de Falcó, en l’estiu de 1800.

La vesprada del 5 de juny, el jove Joaquim, de només tretze anys d’edat, havia anat a treballar al camp que el seu pare, Pere Pasqual Piles, tenia arrendat al terratinent Felicià Bou junt al Cavalló de l’Albufera, en l’anomenat assagador de Bou, a la partida del Romaní. Estava sol, i el va sorprendre una tempesta. En la planura de la marjal, sense lloc on amagar-se, el va alcançar de ple un raig, amb el resultat d’una mort fulminant. La notícia va córrer com la pólvora, tant a Sollana com a Benifaió. L’alcalde segon ordinari de la baronia de Sollana, també diputat dels llindars de l’Albufera (que era part del Patrimoni Reial), inicià un expedient en el qual, havent rebut la notícia del rector de la baronia, va fer reconéixer el cadàver “se halló un cadàver que demuestra por su aspecto y corpulencia ser muchacho como de unos trece a catorce años de edad, sin más ropa que una camisa y calzones de lienzo, descalzo de pies y piernas y nada en la cabeza, ni otro ropage, ni cosa alguna alrededor”.

Mapa d’Antonio Martorell, 1904, reducció del parcelari de J. Pérez de Rozas (1879). Arxiu de la Sèquia del Xúquer, on es pot comprovar l’impacte de la línia del ferrocarril.

Només trezte anys… una camisa i uns saragüells, ni calçat, ni capell, ni montura, ni una mala llegona. El testimoni ens mostra al pobre fill del llaurador, treballant la terra amb les seues pròpies mans. El que es tractaria d’un desgraciat accident esdevé una evidència de la monstruosa realitat dels jornalers del camp valència d’inicis del segle XIX.[1]

L’ofici descrivia les ferides que conferien seguretat sobre la mort per accident:

“Y yo el escribano doy fe: que haviéndole registrado todo su cuerpo, se ve claramente haver sido dimanada su muerte de algún rayo o centella, pues tiene chamuscado el pelo de su cabeza y la cara quemada, baxándole desde ella por el cuello y el vientre hasta sus partes el señal de quemado hasta el muslo izquierdo, en donde remata con una herida que también manifiesta ser como efecto del rayo o centella, pues se mira en ella la carne destrozada y quemada, cuya herida tiene como unos tres dedos de larga a lo largo del muslo, y dos dedos de ancha… cuio cadàver fue puesto en una cavallería y conduzido en drechura a esta baronía, a la casa hospital de pobres, abitación propia del referido Salvador Mateu, alguacil, quedando éste encargado de su custodia…”

Es buscà al pare, que va reconèixer el cadàver del fill, i donà les explicacions pertinents. Una narració també esgarrifadora, que ens mostra amb cruesa com havia rebut la notícia:

“…que tiene las noticias positivas y ciertas de la desgraciada muerte de su hijo Joaquín Piles, mozo de edad de trece años, cuio cadáver se halla de cuerpo presente en la casa hospital de pobres de esta baronía, y le ha visto y reconocido, cerciorándose ser el mismo, y que por los señales se ve claramente haverle muerto algún rayo o centella en la tempestad de truenos y relámpagos que ocurrió en la tarde del día cinco de los corrientes, en cuia tarde se hallaba el dicho su hijo recavando un campo que cultiva el deponente por arriendo del doctor don Feliciano Bou, situado dentro de los límites de la Albufera, en la frontera de este término, partida del Romaní, al lado del Cavallón de dicha Albufera, entrando por el asagador nombrado de Bou.

El testimoni acaba amb un reflex del sentiment d’impunitat davant la desgràcia paterna: “…cuia tarde le falta el dicho su hijo, diciéndose de público estava muerto en dicho campo, y que hera de la desgracia referida, y que el deponente, por no aumentar su pena no quiso hir a verle.”

Amb la tristor per la desgràcia, el document ens mostra el que per a mi és un fet evident de les monstruoses penúries del jornaler: el pare no va poder fer-se càrrec del cadàver del seu fill, que començava a podrir-se “…atendiéndo a que el cadáver de Joaquin Piles que se halla de cuerpo presente en el hospital de pobres de esta baronía está ya bastante corrupto y fétido, por ser ya transcurridos tres días de su muerte…” de forma que es passà “recado de urbanidad” a la parròquia per què procedira al soterrament al cementiri de Sollana, com va efectuar el vicari d’aquell poble: “…por el reverendo padre fra Francisco Cerveró, religioso de Nuestra Señora de la Merced, vicario de la iglesia parroquial de esta baronía de Sollana, se efectua el entierro del cadáver de Joaquín Piles en el cementerio de esta parroquial, precedido señal, eo toque de campanas, y con la acostumbrada acistencia y ceremonial.” No consta a la documentació la presència de la família en el soterrament.

Un monstre de ferro

El dia de la Puríssima de l’any 1852 un monstre de vapor arribà a Benifaió, per un nou camí de ferro que travessava les terres del terme i que prometia la prosperitat econòmica i social de les comarques per les que transcorria, camí d’Almansa des del Grau de  València. Era el progrés que prometia el ferrocarril sota les premisses de “baratura, comodidad y rapidez.”[2]

Barata li va eixir la construcció del ferrocarril al seu promotor, José Campo, amb infraestructures insuficients, camins tallats i expropiacions mal pagades. El monstre de vapor va portar progrés… i molts maldecaps a l’Ajuntament de Benifaió i a molts veïns, que hagueren de conformar-se i adaptar-se a la nova realitat.

Tot just un any després, en desembre de 1853 es registraven les primeres inundacions, agreujades pel nou talús, com es queixava amargament l’alcalde al governador:

“A estos efectos naturales, que no está en nuestras manos evitar, se ha agregado uno artificial, que no ha contribuido poco a aumentar los desastres y perjuicios de que nos lamentamos. La construcción del ferro-carril es el efecto a que me refiero, pues levantado el terraplén hacia la parte superior de la huerta, impide el curso libre de las aguas, las detiene formando remansos muy considerables, y cuando rompen el obstáculo que las detiene, salen con ímpetu arrastrando tras sí todo lo que encuentran al paso, destruyendo sembrados, llevándose la tierra arable y formando barrancos en los campos inmediatos al terraplén, y aún en algunos lejanos; pues las corrientes han variado algún tanto su curso”.

Les obres es referen, però encara en la gran inundació de 1864, que afectà tota la Ribera, el pont sobre el barranc del Tramusser seguia agreujant les conseqüències de les aiguades a Benifaió. Igualment els passos dels llauradors a les seues terres es veien dificultats, i s’hagueren de fer crides a la població per què portaren de la mà les cavalleries i extremaren les precaucions al creuar les vies. Vegeu, si no, com seria de perillós passar la via sense precaucions, en el monstruós accident que sofrí un vell llaurador, com recull la premsa de desembre de 1884, en una notícia poc coneguda:

El tren correo que llegó el sábado por la tarde a Valencia alcanzó a un anciano que intentó atravesar la vía por el paso a nivel número 78, cerca de Benifayó, causando a aquel desgraciado una profunda herida en la cabeza, magullándole además horriblemente el pie derecho las ruedas de siete vagones. Un yerno del herido se presentó a los pocos momentos, llevándoselo a su casa, donde se le administró toda clase de auxilios, incluso los Sacramentos, dada la gravedad del enfermo. [3]

No caldrà remarcar que un pas a nivell sense barrera era un espai perillós, malgrat l’escassa velocitat de la màquina de vapor i el soroll infernal que produïa al seu pas. Com tanca la notícia, efectivament el ferrocarril es va detenir d’immediat, malgrat que no va poder evitar la horrible mutilació al llaurador. A la fi de la notícia es descobreix la circumstància més monstruosa, de l’accident… el pobre home atropellat per aquella màquina no l’havia escoltat arribar… era sord:

“El maquinista logró detener el tren casi instantáneamente; explicándose esta desgracia con las sospechas que se tenían de que el anciano padecía de sordera.”

Un crim passional

Personalment, la violència gratuïta contra la dona em pareix una de les majors monstruositats de la nostra societat. La dona rural en l’Antic Règim –sovint subjugada al marit i anul·lada als documents històrics– vivia unes circumstàncies vitals ben diferents a l’actualitat. O no tant. Potser allò més monstruós siga la naturalitat amb què la premsa narrava un crim passional, notícia també poc divulgada, que es va produir a les portes del forn del carrer Major de Benifaió, un matí de juliol de 1913. La víctima, com ja haureu suposat, era la jove Àngela Gurrea de dèsset anys, i l’agressor, el seu nuvi, Vicent Garcia “el Moreno” de dihuit. La causa, poc explicada, una discussió sobre la insistència del xicot en rondar a la seua pretenent, en una recent matinada de l’estiu. El fet, que amb la baralla, Vicent va treure de la faixa una pistola i la descarregà per dues vegades sobre la seua pretenent. Un comportament monstruós que ens demostra els arrels d’aquell tan abominable “si no eres meua no seràs de ningú”. Un fet monstruós, més monstruós si ens fixem en l’edat dels protagonistes, que la premsa recollia, com hem dit, amb una monstruosa naturalitat:

Se cometió ayer mañana un crimen de los llamados pasionales, del que fue víctima una joven de 17 años llamada Ángela Gurrea Blasco, soltera, habitante en la calle Portelles. Esta joven sostenía relaciones amorosas con su convecino de 18 años, Vicente García Lloret (a) el Moreno y Garulo, de la misma naturaleza y vecindad, soltero, labrador, habitante en la misma calle de Portelles.

Al parecer, debido a dichas relaciones, habían mediado cuestiones entre ambos, cuando ayer por la mañana, sobre las once y media, el Vicente García esperó a su novia cerca de la puerta trasera que tiene el horno de la calle Mayor, rcayente a dicha calle de Portelles; en el momento en que esta salía de dicho horno, y al encontrarse en medio de la calle, después de breves razones sobre si el García fue a llamar a la ventana de su casa a la Gurrea a la una de la madrugada de la noche anterior, el Vicente García Lloret ha sacado una pistola de la faja, disparándole a bocajarro dos tiros a la Ángela Gurrea Blasco, quien cayó en tierra con dos heridas de pronóstico reservado: la una en la cabeza, región occipito-parietal derecha, y la otra en el brazo derecho.

Inmediatamente, y en una silla, por varios vecinos fue conducida la Ángeles Gurrea a su domicilio, siendo curada de primera intención y por los médicos D. Antonio Sánchez y D. Matías García.

El agresor fue corriendo por algunas calles al campo, saliendo en su persecucción el cabo-comandante del puesto de la Guardia Civil, D. Francisco García Claramunt, con toda la fueza a sus órdenes, sin ser posible detenerle. El juez municipal suplente, D. Ramón Gadea, con el secrtario suplente, D. Antonio Burillo, procedieron a la instrucción de las oportunas diligencias sumariales.[4]

***

Misèria, masclisme i incultura estan en la base de moltes d’estes monstruositats, que anem trobant conforme ens acostem a arxius i premsa històrics. Però amb la inhumació documental no hem d’oblidar les llegendes i dites populars que configuren la idiosincràsia del nostre poble, tant com la seua pròpia història.

Al respecte, mon pare em contava que un matí de falles, en temps de la fam, el tio Vitor i uns amics agafaren el tren per anar a València, on es repartien gratuïtament bunyols per als pobres, en una d’aquelles accions caritatives tan pròpies de l’època. Quan estaven a punt d’acabar amb les existències del bar, el cambrer es dirigí al propietari per advertir-li:

–“Jefe”, ahí fora hi ha uns de Benifaió que ja s’han menjat sis dotzenes de bunyols, i a este pas, no ens en quedaran al migdia– a la qual cosa, el propietari li va proposar una maldat, per deixar en evidència als descarats comensals de poble: –a la propera safata de bunyols, en lloc de sucre… els poses sal!– ordenà el propietari, enfadat.

I així que el cambrer, tremolant-li les cames, deixà la safata que ja reclamaven els nostres veïns, temorós d’una reacció violenta dels comensals, i al primer mos del bunyol ben sucadet, el tio Vitor, alçant el cap a poc a poc i dirigint-se al cambrer poregós, li va exclamar:

–Ah bandoler!!! Així que també en tenies de salaets i no ens ho havies dit?… Trau-ne, trau-ne!!![5] I és que, amb fam o sense… els de Benifaió, som uns monstres!!

Amb el desig que gaudiu d’unes monstruoses festes i cremeu a la falla tots els monstres que us han aguaitat el darrer any –que per això fem foc–, salut i bones falles!!

Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història Moderna.

[1] La transcripció completa de l’informe judicial i testimonis es troba publicada en E. Marí Garcia, Documents per a la Història de Benifaió. Els Falcó de Belaochaga (1612-1872). Ajuntament de Benifaó, 2002.

[2] Ja vaig tractar el tema de la conflictivitat al ferrocarril a través de la documentació de l’Arxiu de la Diputació de València, en E. Marí Garcia, Benifaió i el ferrocarril. Col·lecció Documental. Ajuntament de Benifaió, 2003.

[3] La lucha, 19 de desembre de 1884. Fou any també d’inundacions i de còlera.

[4] La notícia tingué molta repercusió, ho contaven el Diario de Valencia del 24 de juliol de1913 i tornà a aparéixer a La Correspondencia del 27 de juliol i a Las Provincias del 28 de juliol del mateix any.

[5] Com diuen els italians: Se non è vero, è bello.

DONES DE BENIFAIÓ. Una història per fer

cronistabenifaioDeixa un comentari

(Article publicat al llibret de la Falla La Verge de Benifaió, 2020)

La Història de Benifaió des d’una perspectiva de gènere està encara per escriure. Afirmar que sovint les dones des de l’Antic Règim fins a la història recent han estat apartades dels registres històrics pot parèixer un truisme. És per això que en este article volem citar algunes de les dones que, en major o menor mesura, han estat protagonistes de la història de Benifaió, amb la intenció d’esperonar noves investigacions que acaben per omplir un buit històric que està encara per emplenar.

Després de la conquesta cristiana i la constitució del Regne de València, Jaume I va incorporar el dret romà i atorgà uns furs, desenvolupats al llarg del temps, que donaven a la dona medieval un ample reconeixement jurídic, dins la concepció de la família, com a cèl·lula fonamental de la societat de l’Antic Règim, de marcat caràcter patriarcal. Per això, entre les estratègies de reproducció social de les famílies, el matrimoni esdevé una de les principals formes d’arrelament social i de creació de xarxes de parentesc, si més no de catalitzador en l’ascens social d’una família, una casa o un llinatge.

El matrimoni es pactava entre famílies, mobilitzant un gran nombre d’agents familiars –sovint femenins–   i de recursos. Les condicions econòmiques es registraven minuciosament davant els notaris en forma de detallades cartes dotals. I amb el patrimoni material, es bescanviava un conjunt de solidaritats, xarxes parentals i de padrinatge, honors i estatus familiars que des del concepte actual de família nuclear del món contemporani són difícils d’apreciar. En este món antic, l’amor i l’afecte quedaven, en certa forma, relegats a un segon pla, i les filles eren més un actiu negociable dins la família per aconseguir interessos socials, econòmics i polítics. En algun cas, quan l’amor sorgia espontàniament, resultava sovint contradictori amb els interessos patrimonials i les estratègies d’ascens social de les famílies implicades.

En este món, en el que la família se la considera més una cèl·lula de reproducció social, l’absència de fills o filles podia significar l’extinció de la branca o el debilitament de la xarxa parental; però l’existència de massa descendents també suposava la necessitat d’incrementar inversions dotals i estratègies a fi de perpetuar la família. En l’àmbit de la societat rural, la dona proveïa de fills al matrimoni, encetant una nova cèl·lula familiar, aportava una dot al nou nucli familiar i es convertia en garant d’una estabilitat familiar i social i molt sovint en l’administradora de l’economia casolana.

Les dones del poble, unes anònimes viudes.

El Diccionario de Autoridades definia al segle XVIII el terme FAMÍLIA com  «la gente que vive en una casa debaxo del mando del señor de ella...» i aprofundia «…por esta palabra familia se entiende el señor de ella, y su muger, y todos los que viven só él, sobre quien ha mandamiento, assí como los fijos y los sirvientes y los otros criados…»

Esta definició, de marcat caràcter patriarcal, ens permet entendre que les dones del poble no apareguen als registres històrics, i quan apareixen, ho fan perquè són dones que regenten la casa per absència del marit. És el món de les viudes. En la llista dels titulars de les cinquanta quatre cases existents a Benifaió l’any 1646, només se citen onze dones titulars de les seues respectives llars, totes viudes: viuda na Vila, viuda de Bernat Grau, viuda de Jaume Rovira, menor; viuda de Miquel Soler, viuda de Jaume Marí, viuda na Borda, viuda de Francés Machí, viuda de Francés Ferrando, viuda na Garcia, viuda na Beltrana, viuda de Jaume Rovira, major. Suposen pràcticament un vint per cent de les cases, dels focs, existents al poble. Cap d’elles apareixen referides pel seu nom o cognom.  Tanmateix, hem de pensar que, en la seua posició social, més o menys acabalades, hagueren de mantenir la casa, administrar el patrimoni, criar els fills i proveir-los de matrimoni dins el seu entorn. Poc més sabrem de la Història –en femení– de Benifaió fins al segle XIX. Més coses podem dir de dues dones que foren titulars del senyoriu: dues dones, a l’Edat Mitjana, varen ser «senyores de Benifaió» de ple dret. Després, al llarg de la història, altre grapat de dones, normalment de l’oligarquia o de la noblesa valencianes, es convertiren en les esposes dels senyors de Benifaió, aportant patrimonis dotals, ampliant xarxes familiars i honorífiques, proveint de fills a la descendència… Ací teniu una relació de dones sobre les que està encara pendent d’escriure una Història de Benifaió en femení.

Les dones del senyoriu al Benifaió de l’Edat Mitjana

La primera dona de la que tenim notícia associada al Benifaió medieval va ser la noble aragonesa Maria Lladró de Vidaure, que va adquirir de la corona el senyoriu de Benifaió el 9 de novembre de 1349, després que el rei sentenciara a mort a Bartomeu Matoses (fill) senyor de Benifaió, per delicte de rebel·lió, per la seua implicació unionista en la Guerra de la Unió (1347-1348) i fera efectiva la consegüent confiscació de béns.

“Mariae Latronis de Vidaure” citada al document d’adquisició del senyoriu de Benifaió, còpia del segle XIX d’un original del segle XIV.

Una còpia del document, en llatí, es troba al Registre de la Propietat de Carlet, dins el litigi que, al segle XIX, els Falcó de Belaochaga guanyaren al poble, demostrant que el senyoriu havia estat venut per la corona i per tant «el señorío territorial y solariego del pueblo de Benifayó es propiedad particular del excelentísimo señor Príncipe Pío y en su consecuencia no haber lugar a la incorporación de dicha señoría al Estado…»

Com ja va assenyalar Anna Maria Blasco, Maria Lladró de Vidaure comprà el senyoriu de Benifaió per 110.000 sous, a perpetuïtat, per a ella i els seus successors, o bé per a aquells que es consideraren com a tals, amb la condició de fidelitat i de manteniment dels pactes, detallant que adquiria tot allò moble i immoble, el dret universal, el castell i vila de Benifaió, amb totes les terres i pertinences, homes i dones que habitaven al poble i els  futurs habitants, forns, molins, vimeres i colomers, homes i ramats, monts i arbres, conreus i erms, planures, herbes, pastures, fonts i firmament, a més del mercat, serfs i servidors, fent constar el dret de cobrament del rei del terç delme.

Maria Lladró de Vidaure era descendent il·legítima del mateix Jaume I i membre de l’alta noblesa aragonesa. Del seu matrimoni amb l’alt funcionari reial Ramon de Vilanova tingué un fill, Ramon de Vilanova i Lladró de Vidaure, a qui va fer donació del senyoriu de Benifaió cap a 1350.  Personatge destacat dins la cort de Pere III, havia participat a la batalla de Mislata (1348) contra els unionistes, fet que ens permet considerar aquesta compra com un favor als serveis prestats pel seu fill. Dins l’estratègia d’ascens social a la noblesa valenciana, Ramon de Vilanova, senyor de Benifaió –entre altres senyorius–, va adquirir en 1385 el vescomtat de Xelva, moment en torn al qual probablement es va desfer del senyoriu de Benifaió a favor de Bernat d’Alpicat, passant  el senyoriu de Benifaió a aquesta família d’il·lustres advocats de la ciutat de València.

Com assenyala Lluís Galán Campos, el documentat com a «dominus loci Benifayó» Joan d’Alpicat, fill de Bernat, tingué només dues filles. Atorgà testament el 17 d’octubre de 1397 davant el notari Pere de Locas, en el qual el senyoriu de Benifaió va estar atorgat a la seua filla major, Isabel d’Alpicat (+1437), que encara era menor d’edat. Per aquesta circumstància, es nomenà curador testamentari el seu oncle Francesc d’Alpicat, canonge i paborde de la seu de Lleida, per la minoria d’edat d’Isabel.

D’aquesta forma, Isabel d’Alpicat es convertia en la segona senyora de Benifaió. En un document de 1405 es ratifica que al terme de Benifaió els Alpicat cobraven 10 sous de cens per cada jovada en els conreus de vinya  i que tenien dret a la huitena part dels fruits de les oliveres, i en març de 1412 la carnisseria de Benifaió és arrendada pel curador d’Isabel d’Alpicat, per nou lliures, informant que l’any anterior el preu era  de nou lliures i mitja.

Segons ens informa també Lluís Galán, en data incerta, entre els anys 1413 i 1419, Isabel d’Alpicat contracta matrimoni amb el noble valencià Jaume Jofré, fill de Jaume Jofré i de Elionor de Bonastre. Jaume Jofré (fill) es documenta en 1426 nomenant al batlle de Benifaió, Jaume Guillén. Apareix atestat en la guerra contra Castella (1429-1430), documentat també en les convocatòries de Corts la dècada de 1420 i com a administrador en el tercer trienni (1425-1428) de la Diputació del General del Regne de València. Apareix com a senyor de Benifaió en el conegut contracte que els llocs de Benifaió i Almussafes firmaren amb el pintor Gonçal Peris de Sarrià per a la realització d’un retaule per a l’església de Sant Pere de Benifaió, en 1435.

Les dones dels Jofré en els inicis de l’Edat Moderna

Isabel d’Alpicat va morir en 1437, poques hores després de fer testament. Les successives herències del senyoriu de Benifaió passaren als descendents del cognom Jofré, quedant escasses referències als seus matrimonis. Així, sabem que Lluís Jofré, senyor de Benifaió documentat a finals de 1458, cassà amb Aldonça Escorna -cunyada de l’il·lustre escriptor Ausiàs March- i que l’hereu en el senyoriu de Benifaió, Nicolau Jeroni Sllava Jofré, va contractar matrimoni amb «la noble» Andreua Vilaragut. El fill de Jeroni, legitimat en 1585, Miquel Jofré («…Don Miguel Jofré, hijo de don Gerónimo Sllava y de Jofré, señor de Benifayó, siendo éste casado, tuvo a aquel con una muger suelta») va contractar matrimoni amb Caterina Figuerola. Miquel Jofré va perdre el senyoriu de Benifaió per els seus deutes acumulats, en 1605. Ben poc sabem del que va suposar els enllaços matrimonials d’aquesta família, una història en la que caldrà aprofundir en el futur.

Les dones dels Falcó i els matrimonis ascendents

És sabut que Miquel Falcó de Belaochaga (+1638) va adquirir per 27.000 lliures el senyoriu de Benifaió per subhasta davant la Reial Audiència, en 1612, i tres anys després va obtindre el títol de noblesa. Va estar casat amb Vicenta Alcongell, i fundà un vincle successori, d’estricta masculinitat i primogenitura a favor del seu fill primogènit, Joan Baptista Falcó de Belaochaga i Alcongell (+1646), en contemplació de matrimoni, en 1623, amb Joana Anna Ferrer i Milà, filla del noble Pere Ferrer i de Maria del Milà i del Milà, incloent-hi entre altres béns el senyoriu de Benifaió i les propietats que havien quedat a nom de la citada Caterina Figuerola, que incloïen «…la cassa y heretats que ha comprat de doña Catalina Figuerola y de Jofré, muller de don Miquel Sllava Jofré». Es fa manifest així com les dones dels senyors tenien una independència patrimonial dels seus marits, segons els furs valencians.

De Joana Anna Ferrer, esposa del senyor de Benifaió Joan Baptista Falcó sabem que era filla dels nobles Pere Ferrer i de Maria del Milà. En un document de 1645, demanen al rei la jurisdicció suprema i el «titulo gobernatoris» sobre el senyoriu de Benifaió, i un hàbit per a algun dels seus fills. La importància dels serveis a la monarquia per part dels Ferrer es fa palesa en el document. Així, sabem que Pere Ferrer, pare de Joana,  va ser per huit anys patge del rei Felip, i després serví per 14 anys en les guerres d’Itàlia i Flandes. Present en les Corts de Monsó de 1626 en l’estament eclesiàstic, com a subdelegat del comanador de Betxí, després ocupà per tres anys el càrrec de governador de Menorca, on va morir. El document recorda també que el germà de Joana, Jacint Ferrer, va morir a Tortosa, durant les guerres de Catalunya. Per la seua banda, Joan Baptista Falcó de Belaochaga només assenyala en el memorial que va servir entre 1618 i 1622  en Itàlia i assistia al moment present (1645) a Corts. I allò més sorprenent: confessen tindre nou fills!! Este document ens demostra que amb els enllaços matrimonials es posaven en joc no només importants masses patrimonials, sinó que s’incorporava a la família un conjunt de béns simbòlics, de patrimoni immaterial, en forma de prestigis i honors familiars, també de la branca femenina del llinatge.

El descendent hereu del senyoriu de Benifaió en la nissaga dels Falcó va ser Josep Falcó de Belaochaga i Ferrer (+1707), que va contraure matrimoni amb la noble Esmèria de Casp i Buysson, com diu la genealogia familiar «de opulenta e hidalga estirpe familiar». Josep Falcó assolí el senyoriu a la mort de son pare en 1646. Sabem amb seguretat que  habitaren la casa-palau de Benifaió. En 1678 Josep Falcó va estar empresonat per ordre del marqués de la Casta, Batlle General de València, i el seu oncle, l’influent «novator» valencià Fèlix Falcó de Belaochaga, intercedí davant el secretari del Consell d’Aragó, Jeroni Dalmau, demanat que l’apadrinara, assegurant que dins el Consell d’Aragó, comptava ja amb el favor del marqués de Castellnou «… primo hermano de su madre de don Joseph». Vegem com s’activaven les influències parentals de la branca femenina en benefici de la família.

Josep Falcó va veure empenyorades les rendes del senyoriu, en contraure un deute amb la ciutat de València, en l’administració de les carns, als voltants de 1680, en un moment de crisi econòmica per a la baronia de Benifaió. La situació familiar va canviar a favor de la família quan Esmèria de Caspe va adquirir, cap a 1698, els drets de cobrament d’un cens a càrrec de la ciutat de València, provinents del seu familiar, Francesc Anníbal Buyson,  de 8.200 lliures en propietat, que cobrien el deute familiar amb la ciutat de València. Tanmateix, la ciutat es trobava ja en plena crisi financera cosa que va complicar encara els plets, allargant-los pràcticament fins a les vespres de la desfeta d’Almansa.

Després de la Guerra de Successió, el senyoriu de Benifaió va recaure en el segon fill de don Josep, Antoni Falcó de Belaochaga i de Casp, militar borbònic, mort solter i sense descendència –el fill primogènit, també militar i austriacista, va haver de fugir a Barcelona després de la derrota d’Almansa–. El senyoriu recau breument en el seu germà Francesc Falcó de Belaochaga i Casp (+1714), també mort sense descendència. Heretà el germà, Miquel Falcó de Belaochaga i Casp (+1731), casat en 1693 amb la noble Clara Garcia de Tardajos Sotomayor i Genís (+1732), que proveí un fill a la titularitat de la baronia, Vicent Falcó de Belaochaga i Garcia de Tardajos, senyor de Benifaió entre 1731 i 1780. Deixà tres filles del seu primer matrimoni amb Fausta Julià, filla dels barons de Benidoleig: Vicenta –que heretà els títols de sa mare–, Pasquala i Joaquima. Donat el caràcter agnatici –ço és, d’estricta masculinitat– del vincle fundat en 1623, heretà el senyoriu de Benifaió el seu nebot Pasqual Falcó de Belaochaga i Pujades (+1812) després de guanyar un procés de successió davant la Real Audiència en 1785. Contractà en 1794 un afortunat matrimoni amb Maria de la Concepció Valcàrcel i Pasqual de Povil, filla del noble alacantí Antoni Valcárcel Pío de Saboia (1748-1808),[1] compte de Lumiares des de 1766 i príncep Pío de Saboia i marqués de Castel-Rodrigo des de 1799, quan mor sa mare. Un magnífic exemple de matrimoni ascendent. Va ser el seu fill, el guàrdia marina Pasqual Maria Falcó i Valcàrcel, baró de Benifaió, qui va rebre a més tots els importants títols de la casa materna. Mort a Florència en 1839 sense descendència, heretà la baronia de Benifaió i una llarga llista de títols nobiliaris el seu germà, Joan Falcó i Valcàrcel (1797-1873). Contractà matrimoni en 1822 a Milà amb la noble italiana d’ascendència austríaca Carolina d’Adda i Khevenhüller-Metz, amb la que va tindre tres fills, i a la mort d’esta, amb la seua germana Anna d’Adda i Khevenhüller-Metz, mare de l’últim baró efectiu de Benifaió, Juli Falcó i d’Adda. 

Hem vist al llarg del text com diversos matrimonis ascendents dels barons de Benifaió amb dones de la noblesa varen facilitar als titulars del senyoriu d’enlairar-se entre les principals famílies nobiliàries espanyoles, i fins i tot, enllaçar amb les principals cases nobiliàries, com els Alba i els Fernán-Núñez, al segle XIX.

Del liberalisme a l’actualitat, en forma d’epíleg

Imatge d’Adelina Domingo, al Programa Oficial de Festes de Benifaió de 1959

Des de finals del segle XIX, amb el liberalisme, una nova concepció de “família nuclear” s’imposa en la societat i les dones comencen a prendre les regnes del seu destí. Comencen també a valorar-se les seues qualitats individuals. Pel que fa a Benifaió, es valoren ja artistes, com les músiques Adelina i Llúcia Domingo, o la cantant Josefina Asíns. Malgrat els tímids avanços de la república, la dictadura va suposar un nou retrocés en els temes d’igualtat de gènere. En l’actualitat, i lluitant amb els molts entrebancs heretats de l’esdevenir històric, les dones de Benifaió s’incorporen amb naturalitat també en l’esport, la ciència, la cultura o la política. Cal valorar en este últim cas a les màximes representants polítiques locals de la història recent del nostre poble, Matilde Ferrà, primera alcaldessa en la Història de Benifaió, i després Amparo Arcís i Marta Ortiz. La democràcia proclama i exigeix la igualtat de drets i obligacions (socials, econòmics, educacionals, polítics, salarials…) i el respecte escrupolós entre gèneres. La societat actual reflecteix nous models de família i noves necessitats, econòmiques, socials, ecològiques, culturals i de desenvolupament en el que la figura de la dona ha de prendre un imprescindible protagonisme.

Imatges de publicitats de dones als programes de festes de Benifaió del segle XX.

Valga com a epíleg la notícia que fa poques setmanes pujava a les xarxes socials, del nomenament de la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin, de només 34 anys (és la primera ministra més jove del món), filla d’una família homoparental (criada per dues mares), que ha arribat al govern gràcies al pacte amb altres quatre partits polítics… tots dirigits per dones! I amb un gabinet compost en un 63% per dones… Finlàndia és un dels països amb major qualitat de vida del món, referent mundial en el seu sistema educatiu i en consciència ecològica… Un exemple que no deuria ser excepcional i un recordatori del que queda per fer. Per això, i pensant encara en tot allò que les dones han d’aportar a la nostra societat, voldria tancar amb les paraules del gran poeta Miquel Martí i Pol que voldria dedicar a les dones del present i del futur de Benifaió: «… tot està per fer i tot és possible». Bones falles.

Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història Moderna

[1] Erudit polígraf, epigrafista i numismàtic, se’l reconeix com un dels iniciadors de l’arqueologia valenciana i alacantina.

LLIBRES FESTES BENIFAIÓ – 2010′

cronistabenifaioDeixa un comentari

Finalment posem a la vostra disposició els Programes Oficials de Festes de la dècada de 2010, fins 2015, on ja es troben digitalitzats i a l’abast de tot a la pàgina web oficial de Benifaió https://www.benifaio.es/es/pagina/libros-fiestas . Trobem ací a les alcaldesses Amparo Arcís i Marta Ortiz.

pof.2010Baixa
pof.2011-1Baixa
pof.2012Baixa
pof.2013Baixa
pof.2014Baixa
pof.2015Baixa

LLIBRES FESTES BENIFAIÓ – 2000′

cronistabenifaioDeixa un comentari

Seguim compartint els Programes de Festes de la primera dècada del segle XXI, obtinguts els primers del Fons Personal de Francesc Marí i els darrers del Fons Local, cedits per la Biblioteca Pública Municipal de Benifaió. Trobem ací regint el poble a Matilde Ferrà, Jesús Tortosa i Amparo Arcís

pof.2000Baixa
pof.2001Baixa
pof.2003Baixa
pof.2004Baixa
pof.2005Baixa
pof.2006Baixa
pof.2007Baixa
pof.2008Baixa
pof.2009Baixa

LLIBRES FESTES BENIFAIÓ – 1970′

cronistabenifaioDeixa un comentari

Continuem compartint els Programes de Festes de Benifaió de la dècada dels 70′, quan arribà la democràcia al nostre país. Els llibres de festes recullen este canvi trascendental, amb l’arribada de Francesc Sanchis arran les primeres eleccions municipals en democràcia.

pof.1970Baixa
pof.1971Baixa
pof.1972Baixa
pof.1973Baixa
pof.1974Baixa
pof.1975Baixa
pof.1976Baixa
pof.1977Baixa
pof.1978Baixa
pof.1979Baixa