Documents – Crònica de Benifaió

BENIFAIÓ I ELS FALCÓ: LA VINCULACIÓ DEL SENYORIU

13 Abril, 202313 Abril, 2023cronistabenifaioDeixa un comentari

Enric Marí Garcia. Doctor en Història. Cronista Oficial de Benifaió.

(Article publicat al Programa de Festes de Benifaió 2019. Transcripció del document inédita.)

El dia 16 de febrer de 1612, Miquel Falcó de Belaochaga i Monsonís, descendent d’una família d’infançons biscaïns assentada a Sogorb, rebia sentència al seu favor, en el llarg procés de venda per subhasta del senyoriu de Benifaió, transacció tancada pel preu de vint-i-set mil lliures. Un any després, el nou senyor de Benifaió iniciava un plet d’hidalguia sol·licitant el reconeixement del privilegi nobiliari, un procés que acabà amb el solemne armament de Miquel Falcó com a cavaller al Palau Reial de València, el 6 de juliol de 1615, i la concessió del títol de noblesa l’1 d’agost del mateix any.[1]

Encara hagueren de passar uns anys per què es pronunciara la sentència, en febrer de 1623, sobre la venda de la carta de gràcia del senyoriu de Benifaió, que s’havia procurat el duc de Gandia, don Carles de Borja, creditor dels anteriors senyors de Benifaió, els Jofré, família que havia perdut el senyoriu davant els deutes acumulats. El mateix any 1623, Miquel Falcó de Belaochaga era elegit «administrador de la carn» entre els oficis de la ciutat de València.[2]

LA FUNDACIÓ DEL VINCLE

Solucionada la darrera disputa sobre el senyoriu de Benifaió, l’1 de maig de 1623, don Miquel Falcó de Belaochaga firmava els capítols matrimonials de seu fill primogènit, Joan Baptista Falcó de Belaochaga i Alcongell, amb Joana Anna Ferrer, filla de don Pere Ferrer, cavaller de l’orde de Calatrava, signant de l’altra part.

Es tracta d’un dels més importants documents per a la història de Benifaió, fins ara desconegut en la seua integritat, ja que entre els seus pactes, es recull la vinculació del senyoriu de Benifaió, d’estricta masculinitat, primogenitura i legitimitat, a favor dels descendents d’aquesta branca familiar. La vinculació, semblant al mayorazgo castellà, és la institució jurídica per la que es feia inalienable una determinada massa de béns, sostreta així al comerç, i que restava en mans de la família, gràcies a un ordre, predeterminat i inalterable, en les successions.[3]

El document que hem trobat es correspon a la còpia de les condicions de la donació en contemplació de matrimoni, corresponents a la part de don Miquel Falcó (no es coneix de moment l’aportació dotal dels Ferrer) que es localitza a l’Arxiu de la Catedral de València, on es conserva gràcies al registre de les càrregues del senyoriu de Benifaió amb la metropolitana de València per diferents benifets eclesiàstics.[4]

Cal fer esment que Miquel Falcó va fundar posteriorment un segon vincle amb la resta dels seus béns, a través del seu testament, entregat en plica en 1630 i publicat després del seu traspàs en 1638, que feia hereu universal a Fèlix Falcó de Belaotxaga i de Castro, fill del segon matrimoni que contractà el testador amb Marquesa de Castro.

UN CARRER NOU, NO TAN NOU

En la donació en contemplació de matrimoni, don Miquel Falcó prometia l’aportació de seixanta mil lliures al seu fill Joan Baptista, a fer efectiva “…en continent aprés que serà efectuat lo dit matrimoni per paraules de present i en fas de sancta mare Yglésia…” comprenent-hi qualsevol part que li corresponguera en la dot de sa mare, Vicenta Alcongell, i amb els pactes, vincles i condicions següents:

En primer lloc, i apreat per quaranta dos mil lliures, li transportava el senyoriu de Benifaió “…ab tots los fruyts, drets dominicals, emoluments a senyor pertanyents, ab tots los termens i muntanyes…” de la mateixa forma que li havien correspost a son pare en 1612, per Decret de Cort, proveït per la Reial Audiència. El preu podria parèixer unflat respecte a les vint-i-set mil lliures de la compra, onze anys abans, si no fóra perquè incorporava “…totes les millores, edificis y obres… així en la casa y castell del dit lloch, com en los forns de coure pa y del vidre, almàceres y altres regalies de la senyoria, y altres millores fetes en lo terme de dit lloch, ab totes les alajes y béns mobles ab que està adresat lo dit castell y cassa de Benifayó”. Esta nota ens permet comprovar que els primers Falcó s’afanyaren en millorar regalies i invertir en les estructures senyorials del poble.

Miquel Falcó es reservava per vida l’exercici de la jurisdicció alfonsina “conforme a fur” amb la facultat de crear oficials i d’anomenar-se senyor de Benifaió, reserva que oferia al fill per a després de la seua mort. A més, ratificava la donació, en efectuar-se el matrimoni, de la percepció de fruits, rendes, drets dominicals, utilitat i senyoria del dit lloc, permetent que es lliurara al fill la possessió i reconeixement de vassallatge, deixant per a després de la seua mort la prestació del “sagrament y homenatge de fidelitat”.

Aquesta donació venia gravada amb els càrrec tinguts sobre les rendes del senyoriu de Benifaió -com era habitual en l’època- per diversos benifets eclesiàstics, que sumaven setanta cinc lliures anuals, en detall: primerament, cinc lliures al capítol i canonges de la Seu de València, administradors de Dobles i Aniversaris -d’on dimana l’existència de la còpia que hem pogut transcriure i estudiar-; trenta lliures als beneficiats de dos benifets instituïts a la Seu, baix invocació de Sant Lluc Evangelista i a la església del Temple, baix invocació de Sant Gregori; altres vint lliures al beneficiat d’un benifet, invocació de Sant Jaume, de la seu valenciana i altres vint lliures al beneficiat de l’església de Pardines d’Olocau, invocació de Nostra Senyora.

Seguidament, es valoraven en altres cinc mil cinc-centes lliures totes les heretats, terres i possessions que Miquel Falcó havia comprat en el terme i lloc de Benifaió, entre les que se comprenien

“…la cassa y heretats que ha comprat de doña Catalina Figuerola y de Jofré, muller de don Miquel Sllava Jofré; totes les botes dels cellers, gerres per a tenir mil arrobes de oli, quatre mules de la llauró, dos charrions y tots los demés adresos de llauror que lo dit don Miquel Falcó te en lo dit lloch, y així mateix se han de comprendre totes les terres que lo dit don Miquel Falcó ha tret y plantat de viñes…” .

Novament, el document ens presenta a un Falcó interessat no només en l’extracció de les rendes senyorials del poble, sinó també en la inversió i millora de béns mobles, immobles i terres pròpies, alguns d’ells comprats a l’esposa de l’antic senyor, Miquel Jofré. Estes propietats venien carregades amb mil set-cents sous censals anuals, corresponents a les mil set-centes lliures que don Miquel Falcó tenia carregades a donya Rafela Figuerola i de Beneito, viuda del cavaller Francesc Beneito, probablement ascendents de Caterina Figuerola.

Altres sis mil tres-centes cinquanta set lliures ofertes pel senyor de Benifaió al seu primogènit corresponien a diversos censals i debitoris que responien “… així la universitat del dit lloch de Benifayó com diversos particulars del dit lloch…” i afegia un interessant comentari, que ens revela una nova iniciativa econòmica del senyor, y una important fita urbanística del Benifaió del Sis-cents:

“…en lo qual preu se han de comprendre los debitoris causats y que es causaran del preu de sis casses que de nou se han construït y lo dit don Miquel Falcó promet acabar de construir y edificar, ab tota perfecció, en un carrer que ha ubert nou de front la porta principal del castell del dit lloch, camí de València”.

Ens trobem ací la feliç notícia de l’obertura del que històricament coneguem com el carrer Nou, que ara sabem es va obrir poc abans de 1623, a iniciativa del senyor i primer Baró de Benifaió, don Miquel Falcó de Belaochaga.

Finalment, prometia donar les restants sis mil cent quaranta tres lliures (que sumaven les seixanta mil lliures promeses) “…en joies, or, argent, alajes de casa y en vestir degudament a la dita doña Joanna Anna Ferrer, y ataviar-la de tot lo necessari, y al dit Joan Batiste Falcó, y en dinés contants”.

VALORACIÓ DEL VINCLE DELS FALCÓ DE BELAOCHAGA	lliures
ACTIUS DE LA DONACIÓ:
. Senyoriu de Benifaió amb les millores efectuades	42.000
. Casa de Caterina Figuerola i altres béns	5.500
. Censals i debitoris de la universitat i particulars de Benifaió	6.357
. Joies, or, plata i metàl·lic	6.143
TOTAL:	60.000

CÀRREGUES ANUALS DE LA DONACIÓ:
. Benifets eclesiàstics: Seu de València – Dobles i Anniversaris	5
Seu de València – Sant Lluc	15
Església del Temple – Sant Gregori	15
Seu de València – Sant Jaume	20
Pardines d’Olocau – Nostra Senyora	20
. Censos de 1.700 lliures sobre béns de C. Figuerola (1.700 sous)	85
TOTAL:	160

LES CONDICIONS DEL VINCLE

A continuació i en el mateix document, es procedeix a la fundació d’un vincle de tots els béns referits anteriorment, a favor del seu fill Joan Baptista Falcó, i es detallen amb minuciositat les condicions de la successió d’estricta primogenitura i agnació. En primer lloc, establia que, en el cas de mort del fill sense descendència masculina legítima, hauria de tornat tot (menys tres mil lliures) a son pare o als seus hereus, remarcant que si, en cas contrari, Joan Baptista Falcó tinguera fills mascles legítims, hauria de passar tot, menys tres mil lliures, al mascle primogènit “in infinitum”, és a dir, a perpetuïtat, amb ordre estricte de masculinitat i primogenitura. Per al cas d’extinció de descendència masculina, el vincle hauria de passar al segon mascle del matrimoni i als seus descendents en la mateixa qualitat, i en cas d’extingir-se els hereus mascles del fill, tots els béns haurien de passar als hereus universals de Miquel Falcó.

Per al cas de produir-se l’extinció de tota descendència masculina, el vincle hauria de passar a la filla major de Juan Baptista Falcó o al seu primogènit mascle, en cas de haver mort la mare. Això sí, amb la estricta condició d’anomenar-se Falcó i mantindre les seues armes sense mixtura, és a dir, de conservar el cognom i l’heràldica materna sense cap canvi ni afegit.

El vincle estableix a continuació la prohibició de vendre, empenyorar ni alienar el lloc de Benifaió ni els censals i debitoris atorgats, amb l’excepció de l’autorització a Juan Baptista de vendre propietats o carregar censals o debitoris sobre els altres béns aportats pel pare, sempre que es consignen com a donacions de Miquel Falcó i amb condició que les transaccions es registren per la taula de canvis de la ciutat de València “en conte doble y a nom dels dits don Miquel Falcó de Belaochaga y don Joan Batiste Falcó de Belaochaga…” en vida del primer, i, mort el pare, es faça segons la seua voluntat testamentària. Finalment, don Miquel Falcó se atorgaba el poder d’adobar, corregir i millorar tots els pactes, vincle i condicions de la donació, tant en el seu testament com en qualsevol altra disposició, a voluntat plena.

CONCLUSIONS

L’anàlisi de la documentació aportada ens permet afirmar que Miquel Falcó de Belaochaga va adquirir el senyoriu, junt amb altres propietats al poble, incloent també els béns que havien quedat a nom de Caterina Figuerola, esposa de l’últim dels Jofré que fou senyor de Benifaió. Aviat va emprendre obres de millora sobre el poble i altres de les seues propietats, per tal d’assegurar-se i incrementar les seues rendes. Es referma així com un personatge emprenedor i actiu, de riquesa considerable i activitats econòmiques variades, amb una estratègia successòria marcada per el repartiment dels seus béns entre els primogènits dels dos matrimonis que contractà en la seua vida. Ambdós vincles quedaren units amb la mort sense descendència del seu nét Fèlix Falcó de Belaochaga i Blanes, ja en el segle XVIII.

Es pot assenyalar que el poble, taxat per perits en 1612 per 30.000 lliures i adquirit per 27.000 lliures, era valorat en 1623 per 42.000 lliures, un important increment, fruit d’aquestes millores.

A més, ens permet documentar l’obertura del carrer Nou, en la tercera dècada del segle XVII, per iniciativa del nou senyor de Benifaió, qui en 1623 havia començat a obrar diverses cases, que li podrien reportar noves rendes. Aquesta intervenció urbana reforça la idea de què el poble de Benifaió, malgrat el seu tamany minso, no hauria sofert un decrement demogràfic substancial als inicis del segle XVII, refermant així la hipòtesi de què el nostre poble no estigué poblat per moriscos i en conseqüència no va sofrir un despoblament significatiu arran la seua expulsió en 1609.

El senyoriu de Benifaió va ser la base territorial dels Falcó de Belaochaga en el seu procés d’ennobliment, i la seua vinculació dins la família afavorí el seu enlairament social, primer en l’àmbit local de la Ciutat i el Regne de València, i després, entre la més alta noblesa espanyola i europea. Va procurar també unes bases econòmiques, ja que va assegurar unes rendes senyorials, si es vol, exígües.

Una vinculació que assegurà el manteniment del senyoriu en mans dels Falcó al llarg de l’Edad Moderna, fins a produir-se la redempció de censos en 1872, ja en vigor les lleis desvinculadores de l’Estat Liberal. El poble signà un pacte pel qual es comprometia a pagar setanta-cinc mil pessetes en deu anys al darrer senyor efectiu, el Príncep Pio de Saboya, Joan Falcó i Valcàrcel. Mort a Baiona en 1873, el títol de baró de Benifaió recaigué sobre el menor dels fills, Juli Falcó i d’Adda, i en la partició de la herència es comptabilitzaren les trenta mil pessetes que faltaven a pagar del prèstec imposat al poble per la redempció del senyoriu. Quasi la meitat del deute… i quasi res en comparació amb un capital de més de tres milions de pessetes d’una familia enriquida i ennoblida que havia emparentat amb les més importants cases nobiliàries, com els Alba o els Fernan-Núñez.

Per l’antiguitat i pel prestigi social, potser l’interés pel manteniment del títol nobiliari de barons de Benifaió era més una qüestió de prestigi social i d’antiguitat que no de diners.

Ittem tret dels capítols matrimonials de don Pere Ferrer de una, y don Miquel Falcó de Belaochaga, de altra.

1623, maig, 1 (còpia de 1666)

Arxiu de la Catedral de València, lligall 2523:41.

El lligall ve intitular “Actes per a justificar lo cens que respon lo senyor de Benifayó a la administració de censos de Dobles y Anniversaris”, dins el qual trobem una còpia extreta en 1666 del document original de 1623.

Íttem, és pactat, avengut y concordat per y entre les dites parts, que lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga, en contemplació del desusdit matrimoni, y per la molta voluntat y amor que te al dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, son fill primogènit, y per lo content y gust particular que ha tengut y te de efectuar lo desusdit casament y per altres justes causes, son ànimo dignament movents, farà segons que ab tenor del present capítol promet fer y, pro nunc, fa donació pura, pròpria, simple e irrevocable, dita entre vius, sortidora son efecte en continent aprés que serà efectuat lo dit matrimoni per paraules de present y en fas de sancta mare Yglésia, al dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, son fill primogènit, de sexanta mília lliures, moneda del present Regne de València, en les quals se entenguen y comprenguen qualsevol part o parts que al dit don Joan Falcó li toquen en la dot de la dita sa mare, ab los pactes, vincles y condicions que inferius se diran y declararan.

E les quals dites sexanta mília lliures de dita moneda li donarà y pagarà en esta forma: ço és, en preu y estimació de quaranta y dos mília lliures de la dita moneda, li transportarà segons que promet transportar, lo dit lloch de Benifayó, situat y possat en lo present Regne de València, lo qual afronta ab terme de Almusafes, ab terme de Sollana, ab terme de Espioca, ab terme de Llombay, ab terme de Alginet y ab terme de Cotes, ab tots los fruyts, drets dominicals, emoluments a señor pertanyents, ab tots los termens y muntanyes y de la manera que al dit don Miquel Falcó li à pertanygut, ab decret de Cort provehit per la Real Audiència y ab totes les millores, edificis y obres que lo dit don Miquel Falcó, aprés de la dita compra de cort ha fet, així en la casa y castell del dit lloch, com en los forns de coure pa y del vidre, almàceres y altres regalies de la señoria y altres qualsevols millores fetes en lo terme de dit lloch, ab totes les alajes y béns mobles ab que està adresat lo dit castell y cassa de Benifayó.

En lo qual tant solament se reserva lo dit don Miquel Falcó durant la vida, a son beneplacit lo exercici de la jurisdicció alfonsina que, conforme a fur, li competeix en lo dit lloch, ab la facultat de crear oficials y nomenar-se señor de Benifayó. Tot lo qual cesse y passe en cap y domini del dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, son fill, en continent que es seguirà la mort del dit don Miquel Falcó, y en tot lo demés respectant a la percepció dels fruyts, rendes, drets dominicals, utilitat y señoria del dit lloch, tinga lo dit domini lo dit don Joan Batiste Falcó en continent que serà celebrat lo dit matrimoni in facie ecclessiae, y se li haja de donar y lliurar la posesió de aquell per a que los vasalls lo regoneguen per señor y li presten tots los fruyts y responsions, y així mateix per a aprés dels dies del dir don Miquel Falcó et nunc pro tunc, li presten lo sagrament y homenatjes de fidelitat.

La qual transportació del dit lloch de Benifayó se farà ab càrrech de haver de pagar cascun any, setanta y cinch lliures, és a saber, les cinch lliures al capítol y canonges de la seu de València, administradors de Dobles y Aniversaris, trenta lliures als beneficiats qui per temps seran de dos benifets instituhits, lo hu en la seu de València, sots invocació de sent Lluch evangeliste, y lo altre en la iglésia del Temple de la present ciutat, sots invocació de sent Gregori, lo primer de maig y nohembre, mijerament. Vint lliures al beneficiat del benifet instituhit en la seu de València, sots invocació de sent Jaume, lo primer de mars y setembre, y les restants vint lliures al beneficiat del benifet instituhit en la yglésia de Pardines de Olocau, sots invocació de Nostra Señora, ha primer de maig y nohembre.

Íttem, en preu y estimació de cinch mil y cinch-centes lliures, li transportarà totes les heretats, terres y posesions que ha adquirit y comprat en lo terme y lloch de Benifayó en les quals se entén y comprén la cassa y heretats que ha comprat de doña Catalina Figuerola y de Jofré, muller de don Miquel Sllava Jofré, totes les botes dels cellers, gerres per a tenir mil arrobes de oli, quatre mules de la llauró, dos charrions y tots los demés adresos de llauror que lo dit don Miquel Falcó té en lo dit lloch, y així mateix se han de comprendre totes les terres que lo dit don Miquel Falcó ha tret y plantat de viñes, totes les quals cosses li transportarà ab càrrech de aquells mil y set-cents sous censals, pagadors a dotse de juny y dehembre, mijerament. Los quals, per lo dit don Miquel Falcó foren prevenguts y originalment carregats a doña Rafela Figuerola y de Beneyto, viuda de Francés Beneyto, quondam cavaller, per preu de mil y set-centes lliures, ab acte rebut per Pau Figuerola, notari, a onse de dehembre del any mil ses-cents y vint, per pagar-li lo preu de la venda que la dita doña Catalina Figuerola y de Jofré feu al dit don Miquel Falcó de la dita cassa y terres, ab acte rebut per lo notari deinseserit (sic) en lo dit dia.[1]

Íttem, en preu y estimació de sis mil tres-centes sinquanta y set lliures, li transportarà al dit don Joan Batiste Falcó, diversos censals y debitoris que responen així la universitat del dit lloch de Benifayó com diversos particulars del dit lloch, en lo qual preu se han de comprendre los debitoris causats y que es causaran del preu de sis casses que de nou se han construït y lo dit don Miquel Falcó promet acabar de construir y edificar ab tota perfecció en un carrer que ha ubert nou de front la porta principal del castell del dit lloch, camí de València, y les restants sis mil cent quaranta y tres lliures, a compliment de les dites seanta mília lliures de la dita donació, li promet donar y pagar en continent en joyes, or, argent, alajes de cassa y en vestir degudament a la dita doña Joanna Anna Ferrer, y ataviar-la de tot lo necessari, y al dit don Joan Batiste Falcó, y en dinés contants. La qual donació y en execució de aquella la dita transportació de tots los dits béns, haja de fer y fasa ab los pactes, vincles y condicions immediate següents:

Primo, ab pacte, vincle y condició que si es seguirà cas, lo que a Deu no plàcia, que lo dit don Joan Batiste Falcó morís e passàs de la present vida en la altra sens deixar fills mascles del dit matrimoni, tots los dits béns que en solució y paga de les dites sexanta mília lliures, y en execució del desusdit capital per lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga seran transportats al dit don Joan Batiste Falcó, son fill, sens disminució alguna de llegítima, falcídia, quatra trebeliànica aut alias, deduhides tant solament tres mília lliures de les quals així entre vius com en última voluntat puga dispondre a sa voluntat lo dit don Joan Batiste Falcó, sien, tornen y vinguen al dit don Miquel Falcó de Belaochaga, son pare, si en lo dit cas viu serà, e si viu no serà, als hereus y successors universals en los béns y herència de aquell.

Ítem, ab pacte, vincle y condició que, morint lo dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga ab fills mascles llegítims y naturals del desusdit matrimoni, succeheixca en lo dit lloch de Benifayó y en tots los demés béns desusdits, íntegrament y sens diminució alguna de llegítima, falcídia, trebeliànica ne altre qualsevol dret, deduhides tant solament les dites tres mília lliures, de les quals com dit és, puga dispondre lo dit don Joan Batiste Falcó, lo fill mascle primogènit del dit matrimoni y tots los fills y desendents llegítimos y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats de aquell in infinitum, lo hu aprés del altre, guardant orde de masculinitat y primogenitura y succehint los uns als altres íntegrament y sens diminució alguna de llegítima, falcídia quarta trebeliànica ni altre qualsevol dret, en lo dit lloch de Benifayó y demés béns donats.

E si serà cas que lo fill primogènit mascle del dit matrimoni morís e passàs de la present vida en la altra, sens deixar fills mascles alguns llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, o preteris, y se acabàs del tot la línea y succesió masculina del dit matrimoni, en tal cas lo dit lloch de Benifayó y los demés béns desusdits, íntegrament y sens diminució alguna de llegítima, falcídia, quarta trebeliànica ne altre qualsevol dret, sien, vinguen y pertanyguen al fill segon mascle del dit e present matrimoni, si en dit cas viu serà, i als fills y desendents mascles llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats in infinitum, lo hu aprés del altre y guardant tots temps entre aquells lo dit orde de masculinitat, llegitimitat y primogenitura, si e segons és estat dit y declarat en respecte dels fills primer y segon del dit matrimoni. Y lo mateix orde se guarde y observe en respecte de tots los demés fills mascles del present matrimoni, del primer fins al darrer, succesivament, succehint tots temps en lo dit lloch de Benifayó y demés béns desusdits, hu aprés de altre, des de el primer asta el darrer, guardant tots temps lo orde desusdit.

E si fos cas que preteris y se acabàs del tot la succesió masculina llegítima y natural de tots los fills mascles del dit e present matrimoni, en tal cas lo dit lloch de Benifayó y tots los desusdits béns, sens diminució alguna de llegítima, falcídia, quarta trebeliànica ne altre qualsevol dret, sien vinguen y pertanyguen als hereus y successors universals en los béns i herència del dit don Miquel Falcó de Belaochaga, per a que en lo dit lloch de Benifayó y demés béns desusdits se observe y guarde lo que per lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga serà estat dispost y ordenat en respecte de la succesió de tots los altres béns y herència de aquell. Ab aquesta emperò modificació, en o sens aquella aliter nec alias, és a saber: que si es seguira cas que lo dit lloch de Benifayó y demés béns desusdits per rahó dels vincles y substitucions de super referits y especificades, pertanyguesen y tornasen en cap y domini del dit don Miquel Falcó de Belaochaga, y essent mort aquell, al segon fill mascle de aquell o a altre qualsevol fill mascle del dit don Miquel Falcó, en tal cas en tots aquells fills mascles del dit don Miquel Falcó qui succehiran o poran succehir en los dits béns, se hajen de observar y se observen y guarden puntualment tots los pactes, vincles y substitucions de super expressats y expresades, y aquelles y cascú de aquells eo hu aprés del altre, hajen de succehir en lo dit lloch de Benifayó y demés béns de super especificats.

Y si fos cas que tots los demés fills mascles del dit don Miquel Falcó, llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, moriren y pasesen de la present vida en la altra sens deixar fills mascles alguns llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, o la descendència y posteritat masculina y llegítima y natural de aquells y de cascú de aquells preteris, y se acabàs del tot, en tal cas lo dit lloch de Benifayó y tots los demés béns desusdits, sense diminució alguna de llegítima, falcídia, quarta trebeliànica ne altre qualsevol dret, inmediatament sien, tornen e vinguen e pertanyguen a la filla major del dit don Joan Batiste Falcó, del present matrimoni si en dit cas viva serà, y si viva no serà, al fill mascle primogènit, llegítim y natural y de llegítim y carnal matrimoni nat y procreat de aquella, ab que aquell dit fill primogènit de la dita filla major del dit don Joan Batiste Falcó qui succehirà en los dits béns, se haja de nomenar de nom y apellido de Falcó de Belaochaga, y haja de fer les armes del dit don Miquel Falcó, sens altra mixtura alguna, lo que si no feya y observava, passe la dita successió en lo segon fill mascle de la dita filla major del dit don Joan Batiste, si no tindrà lo tal contrafahent, fill mascle de llegítim y carnal matrimoni nat y procreat, com si se haguera seguit lo cas del dit vincle. Y lo mateix orde se observe en tots los demés fills mascles llegítimos y naturals de la dita filla major del dit don Joan, y en sos fills y descendents in infinitum, y si aquella morís sens fills mascles, llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, o la descendència masculina y llegítima y natural de aquells preteris, y se acabàs del tot, succeheixquen les altres filles del dit don Joan Batiste Falcó y sos fills llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats mascles, ab lo mateix pacte de haver-se de apellidar de nom y apellido de Falcó de Belaochaga, y de haver de fer les dites armes de Falcó de Belaochaga, sens altra mixtura alguna, sots la dita pena de perdició dels dits béns, y així se segueixca de uns en altres fills mascles, fins al darrer, guardant tots temps lo dit orde de llegitimitat, masculinitat y primogenitura in infinitum, y que sos fills mascles de la segona filla del dit don Joan Batiste Falcó y sos descendents mascles, llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, prefereixquen fins al darrer als fills mascles llegítims y naturals de la filla tercera, et sie in infinitum, y faltant del tot la succesió masculina, llegítima y natural y de llegítim y carnal matrimoni nada y procreada, de totes les filles del dit Joan Batiste Falcó, y no en altre cas algú, puguen succehir y succehixquen en lo dit lloch de Benifayó les demés filles del dit don Miquel Falcó de Belaochaga y sos fills y descendents, si e segons aquell ho aurà deixat dispost y ordenat.

Ítem, ab pacte y condició que, per a major tuició y seguretat dels vincles, pactes y substitucions desusdites, ni lo dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga ni altre qualsevol fill o descendent de quell qui succehirà guardant lo orde desusdit, en lo dit lloch de Benifayó y en los desusdits béns, per si, ni per interposades persones, per causa alguna, cogitada o incogitada, per privilegiada que sia, no puga ne puixen vendre o alienar ne empenorar lo dit lloch de Benifayó ni ningú dels desusdits censals y debitoris que per mi, en execució de la present capitulació y concòrdia, seran transportats al dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, sots exprés decret de nul·litat dels tals actes de vendes, alienacions exoneracions, açò emperò entés y declarat que si al dit don Joan Batiste Falcó pareixerà y ben vist serà, puixa vendre, alienar y transportar a la persona o persones y per los preus que millor porà concordar, no obstant la dita prohibició, qualsevols casses, terres y heretats situades en lo dit lloch de Benifayó y terme de aquell, de les que per lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga se han de transportar a d’aquell en execució de la present capitulació matrimonial, ab que per los compradors de les tals casses, terres y heretats del preu de aquelles, hajen de fer y fermar carregament de censal o acte de debitori ab responsió de interés, spitulant los dits actes de carregaments y debitoris a favor del dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, en lo dit nom de donatari del dit don Miquel y de los successor en los dits béns donats, y ab los pactes, vincles y condicions contenguts y especificades en la present capitulació y concòrdia matrimonial.

Ittem, ab pacte y condició que, per a major conservació dels desusdits pactes, vincles y condicions, en tot cas de quitament dels censals y debitoris transportadors per lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga al dit don Joan Batiste Falcó, son fill, en execució de la present concòrdia, y dels censals y debitoris que es formaran y causaran del preu de les dites casses y heretats que, en virtut de la desusdita facultat, per lo dit don Joan Batiste Falcó seran venudes les propietats, dels dits censals y sorts principals dels dits debitoris per e a nom de les mateixes persones qui responen los dits censals y debitoris que quitar voldran, sien girades per la taula de cambis y depòsits de la present ciutat de València durant la vida del dit don Miquel Falcó de Belaochaga en conte doble y a nom dels dits don Miquel Falcó de Belaochaga y don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, per obs de reespersar-les en lloch tut i segur a coneguda del dit don Miquel Falcó, y que aprés mort de aquell, se haja de observar y se observe en respecte de la subjecció de depòsit de les propietats de dits censals y debitoris, eo de poder rebre aquelles liberament, lo que per lo dit don Miquel Falcó serà dispost y ordenat ab son últim testament o en altra qualsevol disposició, y que la dita forma de depòsit se haja de observar y se observe tantes quantes vegades se seguirà, cas de quitament dels dits censals y solució de ser propietats dels dits debitoris, davant la vida del dit don Miquel Falcó.

Ittem, ab pacte y condició que lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga se rete facultat y plen poder de poder adobar, corregir y millorar tots los desusdits pactes, vincles y condicions, així ab son últim testament com en altra qualsevol disposició a tota sa voluntat, sens derrogació ni diminució emperò de les cantitats contengudes en los presents capítols y cascú de aquells. Ittem, etc…

Praeincertum ittems ab stractum fuit a quodam capitulationum inib tractum instrumento facto et firmato per don Petrum Ferrer, ordinis et religionis de Calatrava,[2] ex una, et don Michaelem Falcó de Belaochaga, dominum loci de Benifayó, parte ex altera. Receptoque per Franciscum Mallent, quondam notarii, prima die maii anni MDC vigesimi sextii, et a receptorio dicti Francisci Mallent, per me Josephum Paulum de Rocafull, notarii publicus Valentiae. Libros et notas dicti Francisci Mallent, dominum et regentem vigore et pro executione cuius dampno instionis factae et provisse per justitiam causarum civilium Valentiae, decima seturia die februarii anni millesimi sexcentesimi sexagesimi sexti, registrata in libro mandatorum et empararum curiae civilis Valentiae, sub dicto chalendario.

Jhs. In quorum fidem ego, Josephus Paulus de Rocafull, notarii Valentiae, regens praedictus, si- signatura notarial –gnavi.

Pagamos en Roch Pérez, denau reals. Idem, Rocafull.

[1] APCCCV, Pau Figuerola, 1620, nº 2003.

[2] Don Pere Ferrer, fill de don Enric Ferrer, va petanyer a la ordre militar de Calatrava, entre els anys 1593 y 1600. AHN, expedient 955, citat a La orden militar de Calatrava en el siglo XVI: infraestructura institucional … Per Francisco Fernández Izquierdo, p. 413. Apareix com a paje reial en 19-3-1593, idem, p. 225… Tambè foren cavallers de Calatrava Diego, Gaspar y Francisco Ferrer

SABÍAS QUE…

Miquel Falcó de Belaochaga y Monsonís compró el señorío de Benifaió, con su término y jurisdicción, el 16 de febrero de 1612, a través de la Real Audiencia de València, que venía ofreciéndolo en subasta con el fin de sufragar las deudas que atenazaban a los Jofré, antiguos señores de Benifaió, desde finales del siglo XVI.

Benifaió contaba en la época con una población escasa. En 1609 se registran 62 casas, aproximadamente 280 vecinos. Sólo a mitad del siglo XVIII puede comprobarse un incremento demográfico notable: en el censo de Floridablanca de 1786, Benifaió registra ya 1.068 habitantes

Para hacer efectiva la subasta, Benifaió fue tasado por diferentes peritos en diversas ocasiones: en 1604 se tasa por valor de 25.440 libras. En 1605, Jeroni Núñez ofrecía por la población 27.000 libras, aunque la transacción no se llevó a cabo. Nuevamente los peritos de los acreedores presentaron una nueva estimación económica de la población por precio de 32.368 libras, pero tras dos años infructuosos, la sentencia de la Real Audiencia de 1612 adjudicó a Miquel Falcó de Belaochaga la población, término, jurisdicción, frutos, réditos i emolumentos por el precio de 27.000 libras.

En 1623, el ya ennoblecido don Miguel Falcó de Belaochaga, hacía donación del señorío de Benifaió de Falcó, valorado en 42.000 libras, a su hijo primogénito Juan Bautista, con motivo del contrato matrimonial de éste con Joana Anna Ferrer y del Milà. Junto con otros bienes, fundaba un vínculo en orden de estricta primogenitura varonil, con exclusión de las hembras, mientras hubiera varones, y a falta de estos con obligación para la hembra heredera y sus sucesores, de tomar el nombre y la heráldica de los Falcó de Belaochaga.

En este documento de 1623, crucial para la familia, Miguel Falcó donaba igualmente los derechos de las rentas sobre las seis casas que estaba acabando de construir en una calle nueva, enfrentada a la puerta del palacio, “camino de Valencia”. Se trata pues de la fecha histórica de la apertura del aún hoy denominado Carrer Nou.

El señorío de Benifaió permaneció hasta el siglo XIX en poder de la familia de los Falcó, convertidos, a través de enlaces matrimoniales ascendentes, en príncipes Pío de Saboya, condes de Lumiares, marqueses de Castel-Rodrigo, marqueses de Almonacid, duques de Nochera y por supuesto, con el título primigenio de barones de Benifaió. En el año 1872, la población de Benifaió redimió los censos señoriales de la población por el precio de 75.000 pesetas (300.000 reales de vellón). El barón de Benifaió Juan Falcó Valcárcel, murió un año después, dejando el título de barón de Benifaió a su hijo menor, Julio Falcó d’Adda. La partición de la herencia recoge en 1873 una deuda pendiente de la redención de censos de solo 30.000 pesetas, lo que significa que en un solo año, el pueblo había resuelto el pago de casi la mitad de la deuda.

[1] Donarem notícia d’aquesta documentació en E. MARI, Documents per a la història de Benifaió: els Falcó de Belaochaga (1612-1872), Benifaió, Ajuntament de Benifaió, 2002.

[2] A. FELIPO, La oligarquía municipal de la ciudad de Valencia. De las Germanías a la insaculación. València, IAM, Diputació de València, 2002, p. 207.

[3] P. MARZAL, “Una visión jurídica de los mayorazgos valencianos entre la época foral y la Nueva Planta”, Anuario de Historia del Derecho Español, 1996, nº 66, pp. 229-364. El procés de configuració de la vinculació en el règim foral valencià pot rastrejar-se en J. BRINES, A. FELIPO, M. J. GIMENO, C. PÉREZ, Formación y disolución de los grandes patrimonios castellonenses en el Antiguo Régimen, Castelló, Fundación Dávalos-Fletcher, 1995

[4] Arxiu de la Catedral de València, lligall 2523:41. El lligall ve intitular “Actes per a justificar lo cens que respon lo senyor de Benifayó a la administració de censos de Dobles y Anniversaris”, dins el qual trobem una còpia extreta en 1666 “Ittem tret dels capítols matrimonials de don Pere Ferrer de una, y don Miquel Falcó de Belaochaga, de altra” del document original de 1623.

UN DOCUMENT PER A LA HISTÒRIA DE L’ARQUEOLOGIA A BENIFAIÓ

10 Abril, 202313 Abril, 2023cronistabenifaioDeixa un comentari

Enric Marí Garcia. Doctor en Història. Cronista Oficial de Benifaió

(Article publicat al Programa Oficial de Festes de Benifaió. 2022)

En octubre de 2001, en el transcurs dels treballs d’extensió de la xarxa de gasificació cap al nucli urbà de Benifaió, es va localitzar un mosaic romà a les proximitats de la desapareguda Font de Mussa. La qualitat del descobriment arqueològic ha reobert l’interés pels orígens romans del nostre poble, i especialment per la necessitat d’actuacions que faciliten l’excavació de la que s’ha suposat que seria una vil·la rural romana de considerable extensió, als voltants de les fonts de Mussa i de la torre homònima. La peça, feliçment restaurada, ha estat instal·lada i forma part fonamental del discurs museogràfic del apartat del Mon Romà, al Museu de Prehistòria de València

Diverses restes lítiques, estructures funeràries, material ceràmic o numismàtic han paregut al llarg dels anys i testimonien la presència d’habitadors llatins a les nostres terres. Potser fins ara la més coneguda peça que s’havia localitzat a Benifaió era un ara amb inscripció mitraica, donada a conéixer per Nicolau Primitiu Gómez Serrano en 1922, i que hui es conserva al Museu de Belles Arts de València, a l’antic convent de Sant Pius Vé. Aquesta era, fins ara, la més antiga notícia de troballes arqueològiques documentades que es tenia del nostre poble.[1]

Va ser l’any 2002 quan donàrem notícia d’un document de 1843 que per tant retrassa la data de les primeres notícies sobre troballes arqueològiques al nostre terme fins al segle XIX. Es tracta del resum de l’expedient d’ofici, iniciat pel governador provincial (llavors anomenat Jefe Superior Político de la Provincia) per les informacions verbals que li havien arribat, assabentat que a Benifaió es localitava divers material arqueològic i que s’estava procedint a la seua venda. El moment històric era ben diferent a les troballes del segle XX. El nou estat centralitzat havia procedit a promulgar les lleis desamortitzadores entre 1835 i 1837, per les quals se suprimien els ordres religiosos regulars, i les noves institucions polítiques es trobaven amb la necessitat de custodiar i inventariar milers d’obres d’art que havien ornat els murs i sales dels convents suprimits.

Per bé que l’interés del l’art provenia de segles anteriors, especialment amb l’academicisme del segle XVIII -impulsat per Carles III, i que a València tenia, en l’Acadèmia de Sant Carles, un primerenc model de l’interés pel col·leccionisme artístic i l’arqueologia-,[2] no va ser fins al segle XIX, amb l’ocupació francesa, que no s’establiren les primeres bases del col·leccionisme públic. Però el volum de peces artístiques que propicià la desamortització, les reclamacions d’obres, la picaresca i el tràfic, sovint il·legal, d’obres d’art -de vegades propiciat per una noblesa que pretenia la recuperació d’obres que ella mateixa havia sugrafat o propiciat-, mogué els organismes estatals a la creació d’òrgans de control que frenaren aquesta inèrcia històrica, dedicats a controlar i inventariar el patrimoni, i finament, propiciant l’exposició pública d’aquelles peces.[3] Museus provincials, biblioteques, arxius o juntes d’antiguitats es funden o regulen en aquells moments. No debades, mesos abans de la data del document que refereix les primeres troballes arqueològiques de Benifaió, es creava a València la Junta Provincial de Antigüedades. L’acta de constitució d’aquest organisme està datada el 14 de maig de 1842 i estava formada, en els seus origens, per Miquel Antoni Camacho, governador provincial; Josep Alonso, diputat provincial; Josep Joaquim Agulló, compte de Ripalda, membre de la Real Sociedad Económica de Amigos de País de València; Doménec Maspons, procurador síndic de l’Ajuntament de València; i Miquel Cortés i López, canonge de la Seu Metropolitana de València. Els objectius de la recent fundada junta d’antiguitats eren

“… velar por la conservaciónde los monumentos antiguos de gloria española que han resistido á la injuria del tiempo, y á los tiros de los émulos de nuestra Patria; descubrir é indagar los puntos en donde existan, é ilustrar la historia antigua del pueblo español, con especialidad la de esta provincia.”[4]

Que el governador Camacho havia estat darrere la creació d’aquella formació es fa palés quan el 8 de jun del mateix any, la Sociedad Arqueológica Matritense nomena al governador de València “socio corresponsal” i li ordena que constituisca, amb els demés corresponsals, la Diputación Arqueológica de la Provincia de Valencia. Ho fan “enterada la Sociedad del amor de V. S. á las antigüedades y en particular a las de España, y de los conocimientos que á V. S. le adornan”.

Encara el 13 de juliol de 1842, el general Espartero, regent del regne per minoria d’edat d’Isabel II, disposava en una circular una reglamentació a nivell estatal sobre les obres d’art i literàries en mans dels governs provincials. La circular es divideix en quatre punts, al primer dels quals reclamava que es fera seguir a Madrid una còpia de l’inventari dels objectes literaris i artístics de la província, En segon lloc, demanava que es notificara l’establiment de biblioteques i museus provincials i de les obres que contenien, com de les que estaven encara per dipositar. Al tercer punt assenyalava que, si per manca de mitjans econòmics no estigueren dispostes les peces, es demanara a les diputacions i ajuntaments els recursos necessaris. Finalment, en quart lloc reclamava que es passara notificació a Madrid cada dos mesos dels avanços en la matèria, així com de les noves adquisicions.[5]

Són els anys del Romanticisme, on es documenten visites i peticions de personalitats estrangeres a Espanya, per poder estudiar els valuosos fons històrics i artístics que veien la llum a València.[6] La fallida aprovació de la construcció d’un “panteó d’il·lustres valencians” a la Capella dels Reis del Convent de Sant Doménec,[7] o la realització d’exposicions de pintures, com la que se celebrà a València a partir de novembre de 1843 per a commemorar l’anniversari -i majoria d’edat, malgrat cumplir tretze anys- de la regina Isabel II.

És en aquest moment de control administratiu i d’efervescència cultural, que el Govern Provincial iniciava un expedient per a l’averiguació de l’abast de les troballes arqueològiques que per 1843 es descobrien a Benifaió, i exigia fermament a l’alcalde del nostre poble que propiciara les mesures necessàries, centrades en la suspensió immediata de la venda de peces arqueològiques, fins que un comissionat inspeccionara el lloc del jaciment.

La contestació de Ramón Duart, alcalde “constitucional” del ja anomenat Benifayó de Espioca, davant el requeriment del governador, porta data de 14 d’agost de 1843. Per la resposta sabem que les excavacions havien estat portades a terme almenys dos mesos enrere i que havien estat motivades per facilitar el llaurat del camp on es localitzaven. Afirmava que les peces extretes i venudes formaven part de fonaments edilicis, sense inscripcions, i que les visures realitzades per Ramón López, pedraire de Moncada, i Vicent Garcia, obrer de Benifaió, així ho testificaven. Afegeix que, de les peces trobades en el transcurs del llaurat del camp, se n’havien venut aproximadament la meitat per valor de 120 a 140 rals de billó, preu -afirmava- insuficient per cobrir les despeses de l’extracció. Desgraciadament, no consta el nom del titular de la propietat ni la localització exacta del jaciment, per bé que no és difícil suposar que es tractava de les inmediacions de la Font de Mussa i de restes de la vil·la romana abans referida. Finalment, amb nota datada el 19 d’agost de 1843, apareix el trasllat de l’expedient a don Marià Manglano, per tal que informara al respecte. No consta a l’expedient cap resposta.

Passem a transcriure el document, que es conserva a l’Arxiu de la Diputació Provincial de València, escrit en pluma sobre quatre fulls en quart, doblats en octava, amb guarda on apareix el registre “1843 / 9 agosto / Valencia / Restos arqueológicos hallados / en Benifayó de Espioca”, amb la finalitat última que, aportant un nou testimoni sobre la història de l’arqueologia del nostre poble, hajam contribuït a revifar l’interés pel nostre patrimoni, i reclamant nous esforços a les institucions per fer realitat les accions necessàries que reporten intervencions per a recuperar i salvaguardar uns béns que, soterrats encara després de qusi dos mil·lennis, són història i futur per a Benifaió.

1843, agost, 9 – València / 1843, agost 19 – València

ADPV. Foment. Cultura. Expedients Generals. Sign. E 8.2, lligall 4, 3exp. 7.

Expediente formado a consecuencia de parte verbal sobre que en el pueblo de Benifayó de Espioca se están haciendo escabaciones (sic) de las que salen piedras de monumentos antiguos, las que se venden para obras y otros objetos.

[Còpia de l’ofici enviat a l’alcalde de Benifaió pel secretari del governador provincial]

Al alcalde primero constitucional de Benifayó de espioca.

Se me ha dado noticia que en el término de ese pueblo se están haciendo escavaciones las que producen abundantes piedras de monumentos antiguos y que éstas son vendidas para la construcción de obras y otros objetos; vajo este concepto prevengo a V. que con suspensión de la venta de aquellos, me informe inmediatamente cuanto resulte sobre el particular para, en su vista, nombrar comisario inteligente que pase a examinar los puntos de que son estraídas las mismas, en la inteligencia que, de la más pequeña falta en cumplimineto de esta orden, exigiré a V. la más estrecha responsabilidad.

Dios, etc. Valencia, 9 de agosto 1843. [Visa]

[Carta de l’alcalde de Benifaió, Ramon Duart, en contestació al requeriment de Governació]

[Alcaldía constitucional de Benifayó de Espioca][8]

M. I. S.:

Para contestar con acierto al oficio, carta orden de V. S. de fecha 9 de los corrientes, he tomado cuantos conocimientos han estado a mi alcance, y de ellos me resulta: que Ramón López, vecino de Moncada, de oficio cantero, ha examinado las piedras encontradas en las escavaciones practicadas en este término y dice: que las piedras que han sacado son de poco valor, de la clase llamada tosca, y ninguna tiene inscripción alguna que demuestre ser de emonumentos (sic) sino de ruinas antiguas que han servido de cimientos y cuesta mucho travajo el descubrirlas; y aunque se han vendido algunas, han producido de 120 a 140 reales de vellón y quedan egsistentes (sic) en igual o menor valor que las vendidas, y lo mismo ha declarado Vicente García, albañil de esta vecindad, que ha presenciado algún rato los travajos empleados, y ambos dicen que no se pueden sacar los jornales de los operarios con el producto del valor de las piedras; y en cumplimineto de lo mandado por vuestra señoría he mandado la suspensión de la venta de ellas; que las escavaciones se han practicado de orden del dueño del campo para facilitar la labranza que era penosa por los tropiezos del arado y que han cesado las escavaciones hace más de dos meses.

Es cuanto he podido adquirir y lo pongo en conocimiento de vuestra señoría a los fines consiguientes.

Dios guarde a vuestra señoría muchos años. Benifayó, 14 agosto de 1843 = Ramón Duart.[9]

M. I. S. Gefe (sic) Superior Político de esta Provincia.

[A l’expediente segueix la còpia del lliurament dels escrits a Marià Manglano]

A don Mariano Manglano.

Paso á manos de V. S. las dos adjuntas copias referentes á unas escabaciones que se están haciendo en el término de Benifayó de Espioca, de las que salen piedras de ruinas antiguas; y espero que, enterado V. S. del contenido de dichos escritos, se servirá manifestarme cuanto estime conveniente.

Dios, etc. Valencia, 19 de agosto de 1843 = Joaquín Armero.[10]

[1] La bibliografia sobre el tema és extensa i ha estat recollida a BELTRAN I LÓPEZ, F., Bibliografia temàtica sobre Benifaió. Ajuntament de Benifaió, 1999, pp. 36-38. Un resum amb bon recull gràfic, del mateix autor a La Romanización en tierras de Benifayó. Una villa rústica en la Font de Mussa. Ajuntament de Benifaió, 1983. Recentment un estudi ha compilat els treballs de Nicolau Primitiu, veg. BURRIEL ALBERIC, J. i RIBERA LACOMBA, A., “Nicolau Primitiu Gómez Serrano i l’arqueologia de la ciutat de València i el seu entorn” dins El somni de Nicolau Primitiu, una realitat, catàleg de l’exposició commemorativa de l’any Nicolau Primitiu” a la Biblioteca Valenciana, febrer 2002. Conselleria de Cultura i Educació. València, 2002, pp. 140-141, amb la bibliografia associada.

[2] En aquell moment il·lustrat destaca la figura d’Antonio Valcárcel, príncep Pio de Saboya i compte de Lumiares, precursor de l’arqueologia valenciana, gendre del senyor de Benifaió, Pasqual Falcó i Pujades, en la casa del qual, a la plaça de la Pilota de València, es documenten en la primerenca data de 1788 diversos paviments romans. Veg. MARÍ GARCIA, E., Documents per a la Història de Benifaió: els Falcó de Belaochaga (1612-1872). Biblioteca Municipal. Benifaió, 2002, pp. 140-141. De la mateixa època es documenten també diferents troballes arqueològiques a Sagunt. AHN, Estat, llig. 2921.

[3] Es creen organismes de control com la Comisión de Amortización o la Comisión Científica y Artística del Museo Provincial. Trobareu una breu i interessant història dels antecedents del col·leccionisme públic valencià a BENITO, F. i CATALÁN, J., El Museo de Bellas Artes de Valencia San Pío V. Su historia y sus colecciones. Conselleria de Cultura, València, 1999, pp. 17-28.

[4] Arxiu de la Diputació de València (ADPV), E 8.2, llig, 4, exp. 6.

[5] ADPV, E 8.2, llig. 4, exp. 11.

[6] És el cas del comissionat del Govern francés, senyor Miller, que pretenia consultar els manuscrits grecs de l’arxiu de la Seu de València. ADPV, E 8.2, llig. 5, exp. 5.

[7] ADPV, E 8.2, llig. 5, exp. 6, datat el 29 de juliol de 1843. Resulta curiosa la circular remesa als ajuntaments de la província de València, reclamant si disposaven de cossos de difunts il·lustres per portar a terme el projecte del “panteó d’il·lustres”. És coneguda la reclamació del cos del difunt Joan de Joanes a Bocairent, i fins i tot del mateix rei Jaume I, al Monestir de Poblet, a Tarragona.

[8] Al marge, i a continuació l’acta: “Valencia, 19 de agosto de 1843. Remítase á Dn. Mariano Manglano copia de esta contestación y del oficio que la promueve, para que en su vista se sirva manifestar quanto estime conveniente = Armero”.

[9] L’expedient resumeix la carta de la qual es conserva l’original.

[10] No s’ha conservat cap constància de contestació o resolució.