Deu anys de l’entrevista publicada al Butlletí de l’Associació  d’Arxivers Valencians, nº 39, (oct-dec 2010)

“FER COMPTES AL SEGLE XVII”.  Enric Marí García és un veterà del Grup CRM. Treballa en  Ruralcaixa des de fa més de 30 anys. Actualment forma part del Departament Institucional, com a responsable de la Secció de Relacions Socials i Corporatives.

(Entrevista realitzada per Francisca Romero Nàcher, responsable de la Secció de Mitjans de Comunicació del Grup Caixes Rurals del Mediterrani – CRM. Publicada en extracte en la Intranet del Grup CRM, agost 2010 i publicada al Butlletí de l’Associació  d’Arxivers Valencians, nº 39, oct-dec 2010)

Compagina la seua activitat amb la investigació històrica. És Llicenciat en Geografia i Història per la UV, amb Premi Extraordinari de Llicenciatura. Escriptor compromés en el patrimoni i la recuperació documental, compta amb diverses publicacions. Acaba d’obtenir la màxima qualificació en la defensa del treball final del “Màster Interuniversitar Història i Identitats Hispàniques en el Mediterrani Occidental (segles XV al XIX)” del Departament d’Història Moderna de la UV, amb el títol “El llibre de família dels Roig de València: la transmisió de la memòria a través d’un llibre de compte i raó”.

P.- Qué son els llibres de compte i raó, i com trobares este llibre?

R.- Els llibres de família, o llibres de compte i raó, com se’ls denomina al seu temps, son documents excepcionals, molt rars, registres administratius, iniciats pel cap del llinatge, per a deixar memòria als hereus del patrimoni i dels honors de la família. És, en definitiva, l’exemplar principal dels llibres d’administració d’una casa, o d’una institució (confraria, convent, monestir…). El llibre que he presentat s’inicia l’any 1688, conté informació que es remunta al segle XIV, i continuà sent anotat pels hereus successius fins l’any 1871.
Vaig trobar el manuscrit al fons antic de la Biblioteca Valenciana, ara sabem que el va comprar Nicolau Primitiu l’any de la riuada, 1957, de la desapareguda biblioteca dels Barons d’Alcalali.
P.- I a partir de la seua informació, reconstrueixes el patrimoni i la història de la família?
Si, la informació que conté és molt valuosa, i ja he començat a regirar als arxius històrics: l’Arxiu del Regne, l’Arxiu de Protocols del Patriarca, o l’Arxiu de la Catedral, a València, també l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona. Haurem de continuar la recerca amb documents de la baronia d’Alcalalí, ara digitalitzats a l’Institut Joan Gil-Albert d’Alacant, o a L’Arxiu Històric Nacional de Madrid. Amb la informació que dóna este llibre, segur que trobarem molta informació al voltant d’esta família valenciana.

P.- És veritat que la investigació als arxius històrics “enganxa”?

Sí, tot i que no som “Indiana Jones”, com ens veuen alguns, els investigadors acabem absorts pel que anomenem “l’atracció de l’arxiu” i és que l’estudi de documents originals ens atrau com un camp magnètic i ens porta allà on calga, de vegades perdent dies de vacances, per tal de trobar aquell testament, inventari, plet o testimoni que ens manca per desfer un dubte en la reconstrucció històrica… i normalment, esta nova informació trobada obri nous interrogants… i torna a començar!

P. Com t’organitzes el temps per compaginar la investigació amb el treball?

Pràcticament dos o tres dies a la setmana dedique les vesprades a la recerca de documents i els caps de setmana a realitzar les notes catalogràfiques i regestes, o la transcripció del document si el considere important… cal guardar ordenadament la informació obtinguda dels documents originals, així després, a l’hora de redactar un treball, es pot extreure la informació addient i completar un bon estudi.

P. I qué se sent quan trobes un document excepcional?

Uf, imagineu a Harrison Ford quan es troba amb l’Arca de l’Aliança..!! (rises)… bromes a banda, és una gran satisfacció, quasi com si trobares un tresor.

P. Quin document has localitzat que t’haja produït eixa sensació?

Potser els inesperats: quan estudiava els Falcó de Benifaió -el meu poble- vaig trobar el testament de don Fèlix Falcó de Belaochaga, “novator” valencià, escrit de la mà d’un amic, perquè don Fèlix sofria parkinson… i l’amic resultà ser el pare Vicent T. Tosca, l’autor del més famós plànol antic de València, amb una caligrafia excepcional i el segell dels Falcó en lacre, el mateix que encara es conserva a la plaça major de Benifaió. O el mateix llibre de família dels Roig que ara he transcrit, localitzat després de quasi un segle considerant-se perdut, i darrer del qual jo anava ja dos o tres anys, i que ha resultat ser un dels més importants texts d’escriptura en primera persona del Barroc valencià.

P. I tens nous projectes?

És clar que sí. Hem deixat ja un resum de la Tesi de Màster amb la transcripció del llibre de família dels Roig, al Servei de Publicacions de la Universitat de València, per tal d’estudiar la possibilitat de publicar-lo a la Col·lecció Fonts Històriques Valencianes; i ja he iniciat els tràmits d’inscripció d’una futura Tesi Doctoral sobre els Roig a l’Edat Moderna, al Departament d’Història Moderna de la UV.

P. Gràcies per difondre la teua passió pels arxius. Ens recomanes un llibre per qui estiga interessat?

Crec que val la pena llegir “La atracción del archivo”, d’Arlette Farge (ed. Alfons el Magnànim, València, 1991). Un llibret que es llig d’una tirada, d’una investigadora francesa, que prové del Dret i de la Història del Dret, i que s’ha consagrat a l’estudi dels costums populars francesos del segle XVIII, a partir dels arxius policials: l’interés està servit.