Articles

ENTREVISTA A CONCHÍN I Mª CARMEN MAIQUES MONTRULL, DONANTS DEL FONS FOTOGRÀFIC JOSÉ MAIQUES

cronistabenifaioDeixa un comentari

Article aparegut al Programa de Festes de Benifaió de 2022

Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió 

Nascut a Benifaió fa quasi cent anys, el nom de José Maiques Campos (Benifaió, 1923-2003) ha quedat ja indissolublement lligat a la Història de Benifaió. Fotògraf de vocació, el seu arxiu, amb el de les seues filles Conchín i M Carmen Maiques, va estar dipositat a l’Ajuntament de Benifaió en 2016, amb motiu de la feliç jubilació d’aquestes i del tancament de l’estudi fotogràfic familiar.

Aquell any, Maiques rep un homenatge per part de l’Ajuntament de Benifaió, que al ple de març de 2016 aprovà una moció conjunta de tots els grups polítics representats al consistori per a reconéixer la trajectòria professional familiar i la importància del llegat per a la història gràfica del nostre poble.

Inauguració exposició Maiques 2016 a la Casa de la Cultural de Benifaió. Foto: Comunicació Benifaió

El Centre Cultural Enric Valor va realitzat una exposició en la tardor de 2016 amb més d’un centenar de fotografies que oferien un recorregut visual recollit per l’autor durant les dècades dels 50, 60 i 70, on es podien observar, en blanc i negre, aspectes del Benifaió comercial, social i festiu, una mostra que recollia l’evolució del nostre poble des de les estretors de la postguerra a l’aperturisme dels anys seixanta i setanta.

La mostra tingué continuïtat en 2017 amb altra exposició centrada en l’ambient festiu de Benifaió de de la dècada de 1950, també organitzada per la Casa de Cultura de Benifaió i amb la confecció del calendari municipal de 2021, amb reproduccions del seu arxiu, on el fotògraf Miguel Romero, combinava imatges del Fons José Maiques amb fotografies actuals, un contrastant “abans i ara” de la nostra població.

Finalment, en juny de 2020 es ratificava amb les filles Conchín i M Carmen Maiques la donació del fons fotogràfic dipositat a l’Ajuntament de Benifaió, com a Fons Incorporat a l’Arxiu Municipal de Benifaió, es preparava la instal·lació de l’arxiu a la nova sala de consulta i s’adquiria el material adient de conservació del fons, iniciant-se la seua catalogació, que per qüestions òbvies de conservació hem prioritzat amb els negatius més antics. Amb motiu de donar a coneix esta tasca, hem convidat a les germanes Maiques a visitar les noves instal·lacions i mostrar-los els treballs en curs.

Material de conservació. Arxiu Municipal de Benifaió

Hem aprofitat per demanar-los la cessió dels drets d’autor i dels drets d’imatge a favor de l’Ajuntament de Benifaió, per tal de poder emprendre les col·laboracions pertinents, amb la presentació d’un projecte amb Amical Wikipèdia i l’Arxiu Ismael Latorre, d’Alginet. I per supost, per entrevistar-les i aprofundir en la figura del seu pare i la professió que també heretaren les filles. Les germanes Maiques responen amb amabilitat, complementant-se en les respostes

P.- Hem volgut convidar-vos a vore les noves instal·lacions de l’Arxiu Municipal i mostrar-vos el material de conservació i les primeres tasques d’ordenació i catalogació del Fons Maiques, i aprofitant la vostra presència, convidar-vos a parlar del vostre pare… comencem pels inicis?

R.- El nostre pare va néixer a Benifaió el 31 d’octubre de 1923, fill d’Antonio Maiques i d’Inés Campos. Son pare era llaurador i com era habitual en l’època, va voler sempre que el seu fill heretara la professió paterna, però el nostre pare no era un home de camp, així que quan va poder, es posà a treballar a la LAISA, com tants de veïns i forasters del poble. Era una empresa gran, que donava molt de treball en una època difícil, però els sous eren minsos i sovint es complementaven amb altres treballs. Eixe complement al jornal el va buscar el nostre pare com a operador dels cinemes del poble.  

Maiques (primer a l’esquerra) amb els companys de la LAISA (Foto de l’àlbum familiar Maiques)

P.- Així que el vostre pare entra en contacte amb el mon de la imatge a través del cinema?

R.-Segons recordem a casa, el nostre pare es posà a treballar amb Marco “el Llanterner”, com a operador de sala dels cinemes locals.[1] Per a finals dels anys quaranta, els Navarro gestionaven fins a cinc sales d’exhibició de cinema a Benifaió i a Almussafes, un temps en el que no existia encara la televisió, els programes de cinema eren dobles o triples i hi havia funcions de cinema fins i tot entre setmana.

Maiques, amb la càmera de vídeo (Fotografía de l’àlbum familiar Maiques)

Maiques, amb la càmera de vídeo (Fotografía de l’àlbum familiar Maiques)

P.- I que sabeu dels inicis de Maiques com a fotògraf?

R.- El nostre pare es va casar amb Concha Montrull “la Raïmera” el 27 de desembre de 1951, i a inicis de l’any següent, el pare va iniciar el seu treball com a fotògraf. Va ser al carrer Sant Carles, on vivien de novençans, així que teníem a casa la vivenda, l’estudi i el laboratori. Eren temps difícils, arribant fins i tot a llavar negatius i revelats a la font de la placeta de Sant Antoni. No cal oblidar que en aquells inicis encara no s’havia instal·lat l’aigua potable a Benifaió.

Cal recordar que el nostre pare comença a treballar de fotògraf sense ajudes, ja que son pare volia que treballara al camp, de forma que hagué de demanar-li els diners al seu amic Vicent Palmero -el del bar de la plaça- per comprar-se la primera càmera.

P.- Son els anys del reconegut “aparador” on tots els nadons nascuts en la dècada dels anys 50 s’han retratat nuets, amb el cul a l’aire, sovint amb les mares amb cara de felicitat.

R.- Si! (rialles). I dels primers encàrrecs de bodes, comunions i batejos. En 1953 apareixen les primeres fotos als programes de festes, i el nostre pare és reclamat en festes i de vegades en actes luctuosos, com la mort d’infants. Cal pensar que als anys 50 casi ningú tenia càmera de fotos pròpia, i conservar els fets extraordinaris era una possibilitat que canvià amb la presència d’un fotògraf al poble. A l’arxiu trobem també fotos del poble amb motiu de celebracions, esports, visites d’autoritats, asfaltat de carreres, arribada de l’aigua potable.

P.- La inauguració de la font de la plaça i l’adequació d’altres espais urbans com el Jardinet de l’Estació canvià aviat la forma de treball del vostre pare?

R.- Efectivament, la font, el jardinet i altres espais es convertiren en platós a l’aire lliure per on passaren molts veïns i veïnes, i el pare va saber compaginar els treballs d’estudi, amb fotos de festivitats, inauguracions, i òbviament, els reportatges que li encomanaven.

Va ser en 1956 quan la família es traslladà al carrer Major, a la casa de Rogelio González i Maria Blasco, cosina del pare, al costat de la botiga de “la Sariera”, on varen poder ampliar l’estudi. També es troben moltes fotografies dels esports de l’època, com les carreres ciclistes i el futbol, que li agradava molt al pare, fins al punt que arribava a regalar algunes fotos als participants.

P.- Finalment, en 1962 la família obre l’estudi al carrer Santa Bárbara?

R.- Efectivament, els anys 60, amb la millora econòmica, la família va poder obrir l’estudi que hem mantingut fins a la nostra jubilació.

I volem citar que als anys 60 i 70 col·laboren amb la família José Cruz, que havia estat sergent d’aviació, ajudant al nostre laboratori, i Vicent Costa, que retocava les fotos i els negatius de carnet, que treballava també com a retocador d’Ismael Latorre, el fotògraf d’Alginet. Posteriorment encara treballà com a retocadora la filla de Vicent, Elena Costa.

Maiques amb la càmera (Fotografia de l’àlbum familiar Maiques)

P.- I vosaltres, que serieu unes xiquetes, com vivíeu el treball del vostre pare?

R.- Amb el cuquet dins de casa. Ens agradava molt i sempre estàvem dispostes a “posar” per al nostre pare (rialles).

Vicent Costa va ser retocador tant a l’estudi de Maiques a Benifaió com al d’Ismael Latorre, a Alginet. Arxiu Ismael Latorre, per gentilesa de Vicenç Torres.

Amb el temps, vàrem heretar la seua professió. Concha més decantada al treball de laboratori, i jo (M Carmen) com a fotògrafa. De vegades fem memòria de quan començàrem: Conchín en 1966 acompanya ja a son pare amb la “Mobilet” a Montroi, per a cobrir una boda… a les set del matí!… mentre que jo comencí a acompanyar al pare en 1969.

I en 1975 decidim obrir l’estudi d’Almussafes, que hem portat entre les dos germanes.

P.- Heu parlat d’Ismael Latorre, fotògraf d’Alginet, l’arxiu del qual està també en procés de digitalització i que ens ha oferit la col·laboració per a digitalitzar i divulgar l’arxiu de Maiques.

R.- Si, ens pareix una bona idea per tal de seguir divulgant el fons del nostre pare. Ismael Latorre i el nostre pare varen ser molt bons amics, i establiren una gran amistat amb la familia, fins al punt que Gerardo Latorre, fill d’Ismael, i jo mateixa (Conchín) vàrem ser padrins de bateix d’Elena Costa, que com son pare, va exercir de retocadoras de imatges i negatius per a les dues famílies

Encara recorde, quan érem xicones, i venia el tio Ismael, amb la moto, des d’Alginet, protegint-se amb plàstics contra el fred de l’hivern.

P.- Com sabeu, estem catalogant els rolls de negatius dels anys 50 y 60, i ens sorprén la quantitat de fotografies de Pasqua.

R.- Efectivament, els anys 60 i primers anys dels 70 suposaren per als joves una certa apertura social. Al treball del nostre pare trobareu moltes fotos de les quadrilles pasqüeres que s’ajuntaven a ballar a la terrassa del cinema Jardí, que es trobava pràcticament enfront del nostre estudi. També es troben moltes fotos pasqüeres del Mas de Reig, on sovint anaven els joves en la tartana d’algun dels pares. Allà on hi havia festa, allà ens desplaçàvem per tal d’immortalitzar la festa!!

P.- Fins quan va estar fent fotos el vostre pare?

R. El nostre pare va estar en actiu fins a jubilar-se amb 65 anys, tot i que no deixà de treballar en la imatge, per exemple editant vídeos. Va ser mentre que treballava en una edició que va sofrir un ictus en 1995, i va faltar a Benifaió el 23 de gener de 2003.

Maiques, davant l’estudi familiar (Fotografia de l’album familiar Maiques)

Ens acostem a la sala que l’Ajuntament de Benifaió ha habilitat com a dipòsit del Fons Local i Fons Incorporats a l’Arxiu Municipal, i els mostrem l’espai que ocupen les 145 caixes on es troben els milers de negatius del Fons José Maiques.

Amb les germanes Maiques, en un moment de l’entrevista

Obrim algunes de les caixes de dipòsit homologades (cartró amb ph neutre) adquirides per l’ajuntament, on estem guardant els negatius més antics (anys 50 y 60), i el mostrem el sistema d’ordenació i numeració. Revisem amb les germanes Maiques alguns dels rolls pendents d’ordenació, que encara guarden, inèdita, la memòria fotogràfica del nostre poble.

Mentre viatgem en el record, els fem saber com, entre les tendències actuals de l’arxivística, es reclama el manteniment en el temps d’una relació entre les institucions receptores dels fons i els propis donants. Tornem a parlar de la importància del valor històric, documental, urbanístic, etnogràfic i social que un arxiu com el que han donat Conchín y Mari Carmen Maiques, te per a la història i la identitat de Benifaió.

Les germanes Maiques s’acomiaden amb un somriure, estic segur que orgulloses de vore que la donació efectuada tindrà aviat la visibilitat i el reconeixement que, ara i en el futur, el poble de Benifaió els déu, orgulloses també de saber que la posada en valor de l’arxiu del seu pare està en marxa i haurà de servir per transmetre a les generacions futures el nostre patrimoni fotogràfic.

[1] Francisco Marco Alonso va néixer a Benifaió en 1926 i va ser el pare dels germans Marco Sansano. Agraïm a Josep Marco Sansano que ens haja ratificat la notícia, comentant-nos que el pare treballà molt de tems a la LAISA, on feren amistat, i que la família, amb l’èxit professional de Maiques, comentava com el patriarca dels Marco havia estat el qui havia inoculat el verí de la fotografia a Maiques.

_________________________________________________________________________________________________________

UNA MOSTRA DEL FONS JOSÉ MAIQUES DE L’ARXIU MUNICIPAL DE BENIFAIÓ

Paelles per a una comunió (AMB, Fons José Maiques)

Als anys de la posguerra les comunions se celebraven a casa, amb l’escàs luxe gastronòmic d’un parell de paelles. Eren dies de molta feina per a Maiques, que corria el poble esperant l’oportunitat de reunir les famílies després de dinar, com en esta foto, a la porta de la casa, amb una ordenada distribució d’almenys tres generacions

L’alcalde Gimeno. Estudi Maiques (AMB, Fons José Maiques)

Les fotos d’estudi varen ser altra de les vessants del treball del que, en l’època, era l’únic fotògraf del poble. Potser moltes vegades eren fotos lúdiques (nadons, xicalla o joves), altres amb serietat documental (carnets d’identitat o altres documents) o fins i tot fotografia institucional, com és el cas d’esta foto de l’alcalde Vicent Gimeno, qui incorporà esta mateixa foto retallada a la salutació del programa de festes de 1967.

Amb la vespa (AMB, Fons José Maiques)

Els german Piaggio llançaren la motocicleta italiana “Vespa” per Europa als inicis dels anys 50. Els primers models espanyols es comercialitzaren per la empresa Moto Vespa España, S. A. El model que trobem a la foto és encara el primigeni, que incloia el fanal al parafangs davanter. Després s’incorporaria al manillar a partir de 1953. En certa mesura, la Vespa ajudà a la incorporació de la dona a la mobilitat urbana, en evitar la barra central del quadre alt d’altres models de motocicletes, tan “molest” per a les recatades mentalitats de l’època.

 Memento mori (AMB, Fons José Maiques)

La mort també  està present a la col·lecció de Maiques. Cal entendre aquestes fotos en el moment de la seua realització, quan no existien els mòbils i en general, als anys 50 les famílies encara no comptaven, habitualment, amb càmeres fotogràfiques domèstiques i es recorria al fotògraf per immortalitzar en paper la pèrdua de familiars, sovint “albats” o infants.

En altres negatius trobem també fotos de soterrars de personatges rellevants del poble, a la porta de l’església o en el recorregut cap al cementeri.

Vedet al camerí del teatre Jardí (AMB,Fons José Maiques)

L’arribada de companyies de “varietés” als anys 50 aportava un tipus diferent d’entreniment al poble. En aquelles companyies, la figura principal era la vedet, ací retratada al camerino improvisat del teatre Jardín. No són freqüents els “robats” en la col·lecció de Maiques… fixeu-vos al retall insinuant de la faldilla, el cigarret a la mà i la botella de licor al fons.

Jardinet de la placeta de l’Immaculada (AMB, Fons José Maiques)

L’urbanisme del poble va ser sovint documentat per Maiques. En esta foto trobem la recentment inaugurada placeta de l’Immaculada, darrere de l’església de Sant Pere. A la cantonada es pot llegir un cartell del Frente de Juventudes, anunciant un concurs d’arrancà de planter d’arròs amb els premis corresponents.

MONSTRUOSITATS

cronistabenifaioDeixa un comentari

(Article publicat al llibret de la Falla Mitja Capa de Benifaió en 2019)

Monstruositat: qualitat de monstruós, anormalitat gran o lletja en qualsevol cosa o en qualsevol persona, en allò físic o moral; aberració, anormalitat, deformitat, irregularitat; fet monstruós, en qualsevol accepció, i entre elles, allò o aquell abominable, cruel  o malvat.

***

D’entre les moltes accepcions dels termes monstre, monstruós i monstruositat, ens fixem en aquelles associades a les persones, però també, hiperbòlicament, a les circumstàncies i realitzacions de caràcter extraordinari. Així podrem parlar d’una guerra, d’una fam, d’unes inundacions o d’un urbanisme monstruós,  però també d’una persona extraordinària podríem dir, formal o col·loquialment, que és un monstre.

Monstruosa misèria

Permeteu-me parlar ja d’algunes “monstruositats” que recorde, d’entre els estudis que vaig emprendre -i ara he représ-, sobre la Història de Benifaió. Per cruel i abominable, i per reflectir la monstruosa misèria dels temps, m’ha vingut al cap primerament la història del veí de Benifaió Joaquim Piles, recuperada a través d’un expedient de la Batllia de València -ja que va ocórrer dins els límits de l’Albufera-, frontera amb la baronia de Benifaió de Falcó, en l’estiu de 1800.

La vesprada del 5 de juny, el jove Joaquim, de només tretze anys d’edat, havia anat a treballar al camp que el seu pare, Pere Pasqual Piles, tenia arrendat al terratinent Felicià Bou junt al Cavalló de l’Albufera, en l’anomenat assagador de Bou, a la partida del Romaní. Estava sol, i el va sorprendre una tempesta. En la planura de la marjal, sense lloc on amagar-se, el va alcançar de ple un raig, amb el resultat d’una mort fulminant. La notícia va córrer com la pólvora, tant a Sollana com a Benifaió. L’alcalde segon ordinari de la baronia de Sollana, també diputat dels llindars de l’Albufera (que era part del Patrimoni Reial), inicià un expedient en el qual, havent rebut la notícia del rector de la baronia, va fer reconéixer el cadàver “se halló un cadàver que demuestra por su aspecto y corpulencia ser muchacho como de unos trece a catorce años de edad, sin más ropa que una camisa y calzones de lienzo, descalzo de pies y piernas y nada en la cabeza, ni otro ropage, ni cosa alguna alrededor”.

Mapa d’Antonio Martorell, 1904, reducció del parcelari de J. Pérez de Rozas (1879). Arxiu de la Sèquia del Xúquer, on es pot comprovar l’impacte de la línia del ferrocarril.

Només trezte anys… una camisa i uns saragüells, ni calçat, ni capell, ni montura, ni una mala llegona. El testimoni ens mostra al pobre fill del llaurador, treballant la terra amb les seues pròpies mans. El que es tractaria d’un desgraciat accident esdevé una evidència de la monstruosa realitat dels jornalers del camp valència d’inicis del segle XIX.[1]

L’ofici descrivia les ferides que conferien seguretat sobre la mort per accident:

“Y yo el escribano doy fe: que haviéndole registrado todo su cuerpo, se ve claramente haver sido dimanada su muerte de algún rayo o centella, pues tiene chamuscado el pelo de su cabeza y la cara quemada, baxándole desde ella por el cuello y el vientre hasta sus partes el señal de quemado hasta el muslo izquierdo, en donde remata con una herida que también manifiesta ser como efecto del rayo o centella, pues se mira en ella la carne destrozada y quemada, cuya herida tiene como unos tres dedos de larga a lo largo del muslo, y dos dedos de ancha… cuio cadàver fue puesto en una cavallería y conduzido en drechura a esta baronía, a la casa hospital de pobres, abitación propia del referido Salvador Mateu, alguacil, quedando éste encargado de su custodia…”

Es buscà al pare, que va reconèixer el cadàver del fill, i donà les explicacions pertinents. Una narració també esgarrifadora, que ens mostra amb cruesa com havia rebut la notícia:

“…que tiene las noticias positivas y ciertas de la desgraciada muerte de su hijo Joaquín Piles, mozo de edad de trece años, cuio cadáver se halla de cuerpo presente en la casa hospital de pobres de esta baronía, y le ha visto y reconocido, cerciorándose ser el mismo, y que por los señales se ve claramente haverle muerto algún rayo o centella en la tempestad de truenos y relámpagos que ocurrió en la tarde del día cinco de los corrientes, en cuia tarde se hallaba el dicho su hijo recavando un campo que cultiva el deponente por arriendo del doctor don Feliciano Bou, situado dentro de los límites de la Albufera, en la frontera de este término, partida del Romaní, al lado del Cavallón de dicha Albufera, entrando por el asagador nombrado de Bou.

El testimoni acaba amb un reflex del sentiment d’impunitat davant la desgràcia paterna: “…cuia tarde le falta el dicho su hijo, diciéndose de público estava muerto en dicho campo, y que hera de la desgracia referida, y que el deponente, por no aumentar su pena no quiso hir a verle.”

Amb la tristor per la desgràcia, el document ens mostra el que per a mi és un fet evident de les monstruoses penúries del jornaler: el pare no va poder fer-se càrrec del cadàver del seu fill, que començava a podrir-se “…atendiéndo a que el cadáver de Joaquin Piles que se halla de cuerpo presente en el hospital de pobres de esta baronía está ya bastante corrupto y fétido, por ser ya transcurridos tres días de su muerte…” de forma que es passà “recado de urbanidad” a la parròquia per què procedira al soterrament al cementiri de Sollana, com va efectuar el vicari d’aquell poble: “…por el reverendo padre fra Francisco Cerveró, religioso de Nuestra Señora de la Merced, vicario de la iglesia parroquial de esta baronía de Sollana, se efectua el entierro del cadáver de Joaquín Piles en el cementerio de esta parroquial, precedido señal, eo toque de campanas, y con la acostumbrada acistencia y ceremonial.” No consta a la documentació la presència de la família en el soterrament.

Un monstre de ferro

El dia de la Puríssima de l’any 1852 un monstre de vapor arribà a Benifaió, per un nou camí de ferro que travessava les terres del terme i que prometia la prosperitat econòmica i social de les comarques per les que transcorria, camí d’Almansa des del Grau de  València. Era el progrés que prometia el ferrocarril sota les premisses de “baratura, comodidad y rapidez.”[2]

Barata li va eixir la construcció del ferrocarril al seu promotor, José Campo, amb infraestructures insuficients, camins tallats i expropiacions mal pagades. El monstre de vapor va portar progrés… i molts maldecaps a l’Ajuntament de Benifaió i a molts veïns, que hagueren de conformar-se i adaptar-se a la nova realitat.

Tot just un any després, en desembre de 1853 es registraven les primeres inundacions, agreujades pel nou talús, com es queixava amargament l’alcalde al governador:

“A estos efectos naturales, que no está en nuestras manos evitar, se ha agregado uno artificial, que no ha contribuido poco a aumentar los desastres y perjuicios de que nos lamentamos. La construcción del ferro-carril es el efecto a que me refiero, pues levantado el terraplén hacia la parte superior de la huerta, impide el curso libre de las aguas, las detiene formando remansos muy considerables, y cuando rompen el obstáculo que las detiene, salen con ímpetu arrastrando tras sí todo lo que encuentran al paso, destruyendo sembrados, llevándose la tierra arable y formando barrancos en los campos inmediatos al terraplén, y aún en algunos lejanos; pues las corrientes han variado algún tanto su curso”.

Les obres es referen, però encara en la gran inundació de 1864, que afectà tota la Ribera, el pont sobre el barranc del Tramusser seguia agreujant les conseqüències de les aiguades a Benifaió. Igualment els passos dels llauradors a les seues terres es veien dificultats, i s’hagueren de fer crides a la població per què portaren de la mà les cavalleries i extremaren les precaucions al creuar les vies. Vegeu, si no, com seria de perillós passar la via sense precaucions, en el monstruós accident que sofrí un vell llaurador, com recull la premsa de desembre de 1884, en una notícia poc coneguda:

El tren correo que llegó el sábado por la tarde a Valencia alcanzó a un anciano que intentó atravesar la vía por el paso a nivel número 78, cerca de Benifayó, causando a aquel desgraciado una profunda herida en la cabeza, magullándole además horriblemente el pie derecho las ruedas de siete vagones. Un yerno del herido se presentó a los pocos momentos, llevándoselo a su casa, donde se le administró toda clase de auxilios, incluso los Sacramentos, dada la gravedad del enfermo. [3]

No caldrà remarcar que un pas a nivell sense barrera era un espai perillós, malgrat l’escassa velocitat de la màquina de vapor i el soroll infernal que produïa al seu pas. Com tanca la notícia, efectivament el ferrocarril es va detenir d’immediat, malgrat que no va poder evitar la horrible mutilació al llaurador. A la fi de la notícia es descobreix la circumstància més monstruosa, de l’accident… el pobre home atropellat per aquella màquina no l’havia escoltat arribar… era sord:

“El maquinista logró detener el tren casi instantáneamente; explicándose esta desgracia con las sospechas que se tenían de que el anciano padecía de sordera.”

Un crim passional

Personalment, la violència gratuïta contra la dona em pareix una de les majors monstruositats de la nostra societat. La dona rural en l’Antic Règim –sovint subjugada al marit i anul·lada als documents històrics– vivia unes circumstàncies vitals ben diferents a l’actualitat. O no tant. Potser allò més monstruós siga la naturalitat amb què la premsa narrava un crim passional, notícia també poc divulgada, que es va produir a les portes del forn del carrer Major de Benifaió, un matí de juliol de 1913. La víctima, com ja haureu suposat, era la jove Àngela Gurrea de dèsset anys, i l’agressor, el seu nuvi, Vicent Garcia “el Moreno” de dihuit. La causa, poc explicada, una discussió sobre la insistència del xicot en rondar a la seua pretenent, en una recent matinada de l’estiu. El fet, que amb la baralla, Vicent va treure de la faixa una pistola i la descarregà per dues vegades sobre la seua pretenent. Un comportament monstruós que ens demostra els arrels d’aquell tan abominable “si no eres meua no seràs de ningú”. Un fet monstruós, més monstruós si ens fixem en l’edat dels protagonistes, que la premsa recollia, com hem dit, amb una monstruosa naturalitat:

Se cometió ayer mañana un crimen de los llamados pasionales, del que fue víctima una joven de 17 años llamada Ángela Gurrea Blasco, soltera, habitante en la calle Portelles. Esta joven sostenía relaciones amorosas con su convecino de 18 años, Vicente García Lloret (a) el Moreno y Garulo, de la misma naturaleza y vecindad, soltero, labrador, habitante en la misma calle de Portelles.

Al parecer, debido a dichas relaciones, habían mediado cuestiones entre ambos, cuando ayer por la mañana, sobre las once y media, el Vicente García esperó a su novia cerca de la puerta trasera que tiene el horno de la calle Mayor, rcayente a dicha calle de Portelles; en el momento en que esta salía de dicho horno, y al encontrarse en medio de la calle, después de breves razones sobre si el García fue a llamar a la ventana de su casa a la Gurrea a la una de la madrugada de la noche anterior, el Vicente García Lloret ha sacado una pistola de la faja, disparándole a bocajarro dos tiros a la Ángela Gurrea Blasco, quien cayó en tierra con dos heridas de pronóstico reservado: la una en la cabeza, región occipito-parietal derecha, y la otra en el brazo derecho.

Inmediatamente, y en una silla, por varios vecinos fue conducida la Ángeles Gurrea a su domicilio, siendo curada de primera intención y por los médicos D. Antonio Sánchez y D. Matías García.

El agresor fue corriendo por algunas calles al campo, saliendo en su persecucción el cabo-comandante del puesto de la Guardia Civil, D. Francisco García Claramunt, con toda la fueza a sus órdenes, sin ser posible detenerle. El juez municipal suplente, D. Ramón Gadea, con el secrtario suplente, D. Antonio Burillo, procedieron a la instrucción de las oportunas diligencias sumariales.[4]

***

Misèria, masclisme i incultura estan en la base de moltes d’estes monstruositats, que anem trobant conforme ens acostem a arxius i premsa històrics. Però amb la inhumació documental no hem d’oblidar les llegendes i dites populars que configuren la idiosincràsia del nostre poble, tant com la seua pròpia història.

Al respecte, mon pare em contava que un matí de falles, en temps de la fam, el tio Vitor i uns amics agafaren el tren per anar a València, on es repartien gratuïtament bunyols per als pobres, en una d’aquelles accions caritatives tan pròpies de l’època. Quan estaven a punt d’acabar amb les existències del bar, el cambrer es dirigí al propietari per advertir-li:

–“Jefe”, ahí fora hi ha uns de Benifaió que ja s’han menjat sis dotzenes de bunyols, i a este pas, no ens en quedaran al migdia– a la qual cosa, el propietari li va proposar una maldat, per deixar en evidència als descarats comensals de poble: –a la propera safata de bunyols, en lloc de sucre… els poses sal!– ordenà el propietari, enfadat.

I així que el cambrer, tremolant-li les cames, deixà la safata que ja reclamaven els nostres veïns, temorós d’una reacció violenta dels comensals, i al primer mos del bunyol ben sucadet, el tio Vitor, alçant el cap a poc a poc i dirigint-se al cambrer poregós, li va exclamar:

–Ah bandoler!!! Així que també en tenies de salaets i no ens ho havies dit?… Trau-ne, trau-ne!!![5] I és que, amb fam o sense… els de Benifaió, som uns monstres!!

Amb el desig que gaudiu d’unes monstruoses festes i cremeu a la falla tots els monstres que us han aguaitat el darrer any –que per això fem foc–, salut i bones falles!!

Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història Moderna.

[1] La transcripció completa de l’informe judicial i testimonis es troba publicada en E. Marí Garcia, Documents per a la Història de Benifaió. Els Falcó de Belaochaga (1612-1872). Ajuntament de Benifaó, 2002.

[2] Ja vaig tractar el tema de la conflictivitat al ferrocarril a través de la documentació de l’Arxiu de la Diputació de València, en E. Marí Garcia, Benifaió i el ferrocarril. Col·lecció Documental. Ajuntament de Benifaió, 2003.

[3] La lucha, 19 de desembre de 1884. Fou any també d’inundacions i de còlera.

[4] La notícia tingué molta repercusió, ho contaven el Diario de Valencia del 24 de juliol de1913 i tornà a aparéixer a La Correspondencia del 27 de juliol i a Las Provincias del 28 de juliol del mateix any.

[5] Com diuen els italians: Se non è vero, è bello.

DONES DE BENIFAIÓ. Una història per fer

cronistabenifaioDeixa un comentari

(Article publicat al llibret de la Falla La Verge de Benifaió, 2020)

La Història de Benifaió des d’una perspectiva de gènere està encara per escriure. Afirmar que sovint les dones des de l’Antic Règim fins a la història recent han estat apartades dels registres històrics pot parèixer un truisme. És per això que en este article volem citar algunes de les dones que, en major o menor mesura, han estat protagonistes de la història de Benifaió, amb la intenció d’esperonar noves investigacions que acaben per omplir un buit històric que està encara per emplenar.

Després de la conquesta cristiana i la constitució del Regne de València, Jaume I va incorporar el dret romà i atorgà uns furs, desenvolupats al llarg del temps, que donaven a la dona medieval un ample reconeixement jurídic, dins la concepció de la família, com a cèl·lula fonamental de la societat de l’Antic Règim, de marcat caràcter patriarcal. Per això, entre les estratègies de reproducció social de les famílies, el matrimoni esdevé una de les principals formes d’arrelament social i de creació de xarxes de parentesc, si més no de catalitzador en l’ascens social d’una família, una casa o un llinatge.

El matrimoni es pactava entre famílies, mobilitzant un gran nombre d’agents familiars –sovint femenins–   i de recursos. Les condicions econòmiques es registraven minuciosament davant els notaris en forma de detallades cartes dotals. I amb el patrimoni material, es bescanviava un conjunt de solidaritats, xarxes parentals i de padrinatge, honors i estatus familiars que des del concepte actual de família nuclear del món contemporani són difícils d’apreciar. En este món antic, l’amor i l’afecte quedaven, en certa forma, relegats a un segon pla, i les filles eren més un actiu negociable dins la família per aconseguir interessos socials, econòmics i polítics. En algun cas, quan l’amor sorgia espontàniament, resultava sovint contradictori amb els interessos patrimonials i les estratègies d’ascens social de les famílies implicades.

En este món, en el que la família se la considera més una cèl·lula de reproducció social, l’absència de fills o filles podia significar l’extinció de la branca o el debilitament de la xarxa parental; però l’existència de massa descendents també suposava la necessitat d’incrementar inversions dotals i estratègies a fi de perpetuar la família. En l’àmbit de la societat rural, la dona proveïa de fills al matrimoni, encetant una nova cèl·lula familiar, aportava una dot al nou nucli familiar i es convertia en garant d’una estabilitat familiar i social i molt sovint en l’administradora de l’economia casolana.

Les dones del poble, unes anònimes viudes.

El Diccionario de Autoridades definia al segle XVIII el terme FAMÍLIA com  «la gente que vive en una casa debaxo del mando del señor de ella...» i aprofundia «…por esta palabra familia se entiende el señor de ella, y su muger, y todos los que viven só él, sobre quien ha mandamiento, assí como los fijos y los sirvientes y los otros criados…»

Esta definició, de marcat caràcter patriarcal, ens permet entendre que les dones del poble no apareguen als registres històrics, i quan apareixen, ho fan perquè són dones que regenten la casa per absència del marit. És el món de les viudes. En la llista dels titulars de les cinquanta quatre cases existents a Benifaió l’any 1646, només se citen onze dones titulars de les seues respectives llars, totes viudes: viuda na Vila, viuda de Bernat Grau, viuda de Jaume Rovira, menor; viuda de Miquel Soler, viuda de Jaume Marí, viuda na Borda, viuda de Francés Machí, viuda de Francés Ferrando, viuda na Garcia, viuda na Beltrana, viuda de Jaume Rovira, major. Suposen pràcticament un vint per cent de les cases, dels focs, existents al poble. Cap d’elles apareixen referides pel seu nom o cognom.  Tanmateix, hem de pensar que, en la seua posició social, més o menys acabalades, hagueren de mantenir la casa, administrar el patrimoni, criar els fills i proveir-los de matrimoni dins el seu entorn. Poc més sabrem de la Història –en femení– de Benifaió fins al segle XIX. Més coses podem dir de dues dones que foren titulars del senyoriu: dues dones, a l’Edat Mitjana, varen ser «senyores de Benifaió» de ple dret. Després, al llarg de la història, altre grapat de dones, normalment de l’oligarquia o de la noblesa valencianes, es convertiren en les esposes dels senyors de Benifaió, aportant patrimonis dotals, ampliant xarxes familiars i honorífiques, proveint de fills a la descendència… Ací teniu una relació de dones sobre les que està encara pendent d’escriure una Història de Benifaió en femení.

Les dones del senyoriu al Benifaió de l’Edat Mitjana

La primera dona de la que tenim notícia associada al Benifaió medieval va ser la noble aragonesa Maria Lladró de Vidaure, que va adquirir de la corona el senyoriu de Benifaió el 9 de novembre de 1349, després que el rei sentenciara a mort a Bartomeu Matoses (fill) senyor de Benifaió, per delicte de rebel·lió, per la seua implicació unionista en la Guerra de la Unió (1347-1348) i fera efectiva la consegüent confiscació de béns.

“Mariae Latronis de Vidaure” citada al document d’adquisició del senyoriu de Benifaió, còpia del segle XIX d’un original del segle XIV.

Una còpia del document, en llatí, es troba al Registre de la Propietat de Carlet, dins el litigi que, al segle XIX, els Falcó de Belaochaga guanyaren al poble, demostrant que el senyoriu havia estat venut per la corona i per tant «el señorío territorial y solariego del pueblo de Benifayó es propiedad particular del excelentísimo señor Príncipe Pío y en su consecuencia no haber lugar a la incorporación de dicha señoría al Estado…»

Com ja va assenyalar Anna Maria Blasco, Maria Lladró de Vidaure comprà el senyoriu de Benifaió per 110.000 sous, a perpetuïtat, per a ella i els seus successors, o bé per a aquells que es consideraren com a tals, amb la condició de fidelitat i de manteniment dels pactes, detallant que adquiria tot allò moble i immoble, el dret universal, el castell i vila de Benifaió, amb totes les terres i pertinences, homes i dones que habitaven al poble i els  futurs habitants, forns, molins, vimeres i colomers, homes i ramats, monts i arbres, conreus i erms, planures, herbes, pastures, fonts i firmament, a més del mercat, serfs i servidors, fent constar el dret de cobrament del rei del terç delme.

Maria Lladró de Vidaure era descendent il·legítima del mateix Jaume I i membre de l’alta noblesa aragonesa. Del seu matrimoni amb l’alt funcionari reial Ramon de Vilanova tingué un fill, Ramon de Vilanova i Lladró de Vidaure, a qui va fer donació del senyoriu de Benifaió cap a 1350.  Personatge destacat dins la cort de Pere III, havia participat a la batalla de Mislata (1348) contra els unionistes, fet que ens permet considerar aquesta compra com un favor als serveis prestats pel seu fill. Dins l’estratègia d’ascens social a la noblesa valenciana, Ramon de Vilanova, senyor de Benifaió –entre altres senyorius–, va adquirir en 1385 el vescomtat de Xelva, moment en torn al qual probablement es va desfer del senyoriu de Benifaió a favor de Bernat d’Alpicat, passant  el senyoriu de Benifaió a aquesta família d’il·lustres advocats de la ciutat de València.

Com assenyala Lluís Galán Campos, el documentat com a «dominus loci Benifayó» Joan d’Alpicat, fill de Bernat, tingué només dues filles. Atorgà testament el 17 d’octubre de 1397 davant el notari Pere de Locas, en el qual el senyoriu de Benifaió va estar atorgat a la seua filla major, Isabel d’Alpicat (+1437), que encara era menor d’edat. Per aquesta circumstància, es nomenà curador testamentari el seu oncle Francesc d’Alpicat, canonge i paborde de la seu de Lleida, per la minoria d’edat d’Isabel.

D’aquesta forma, Isabel d’Alpicat es convertia en la segona senyora de Benifaió. En un document de 1405 es ratifica que al terme de Benifaió els Alpicat cobraven 10 sous de cens per cada jovada en els conreus de vinya  i que tenien dret a la huitena part dels fruits de les oliveres, i en març de 1412 la carnisseria de Benifaió és arrendada pel curador d’Isabel d’Alpicat, per nou lliures, informant que l’any anterior el preu era  de nou lliures i mitja.

Segons ens informa també Lluís Galán, en data incerta, entre els anys 1413 i 1419, Isabel d’Alpicat contracta matrimoni amb el noble valencià Jaume Jofré, fill de Jaume Jofré i de Elionor de Bonastre. Jaume Jofré (fill) es documenta en 1426 nomenant al batlle de Benifaió, Jaume Guillén. Apareix atestat en la guerra contra Castella (1429-1430), documentat també en les convocatòries de Corts la dècada de 1420 i com a administrador en el tercer trienni (1425-1428) de la Diputació del General del Regne de València. Apareix com a senyor de Benifaió en el conegut contracte que els llocs de Benifaió i Almussafes firmaren amb el pintor Gonçal Peris de Sarrià per a la realització d’un retaule per a l’església de Sant Pere de Benifaió, en 1435.

Les dones dels Jofré en els inicis de l’Edat Moderna

Isabel d’Alpicat va morir en 1437, poques hores després de fer testament. Les successives herències del senyoriu de Benifaió passaren als descendents del cognom Jofré, quedant escasses referències als seus matrimonis. Així, sabem que Lluís Jofré, senyor de Benifaió documentat a finals de 1458, cassà amb Aldonça Escorna -cunyada de l’il·lustre escriptor Ausiàs March- i que l’hereu en el senyoriu de Benifaió, Nicolau Jeroni Sllava Jofré, va contractar matrimoni amb «la noble» Andreua Vilaragut. El fill de Jeroni, legitimat en 1585, Miquel Jofré («…Don Miguel Jofré, hijo de don Gerónimo Sllava y de Jofré, señor de Benifayó, siendo éste casado, tuvo a aquel con una muger suelta») va contractar matrimoni amb Caterina Figuerola. Miquel Jofré va perdre el senyoriu de Benifaió per els seus deutes acumulats, en 1605. Ben poc sabem del que va suposar els enllaços matrimonials d’aquesta família, una història en la que caldrà aprofundir en el futur.

Les dones dels Falcó i els matrimonis ascendents

És sabut que Miquel Falcó de Belaochaga (+1638) va adquirir per 27.000 lliures el senyoriu de Benifaió per subhasta davant la Reial Audiència, en 1612, i tres anys després va obtindre el títol de noblesa. Va estar casat amb Vicenta Alcongell, i fundà un vincle successori, d’estricta masculinitat i primogenitura a favor del seu fill primogènit, Joan Baptista Falcó de Belaochaga i Alcongell (+1646), en contemplació de matrimoni, en 1623, amb Joana Anna Ferrer i Milà, filla del noble Pere Ferrer i de Maria del Milà i del Milà, incloent-hi entre altres béns el senyoriu de Benifaió i les propietats que havien quedat a nom de la citada Caterina Figuerola, que incloïen «…la cassa y heretats que ha comprat de doña Catalina Figuerola y de Jofré, muller de don Miquel Sllava Jofré». Es fa manifest així com les dones dels senyors tenien una independència patrimonial dels seus marits, segons els furs valencians.

De Joana Anna Ferrer, esposa del senyor de Benifaió Joan Baptista Falcó sabem que era filla dels nobles Pere Ferrer i de Maria del Milà. En un document de 1645, demanen al rei la jurisdicció suprema i el «titulo gobernatoris» sobre el senyoriu de Benifaió, i un hàbit per a algun dels seus fills. La importància dels serveis a la monarquia per part dels Ferrer es fa palesa en el document. Així, sabem que Pere Ferrer, pare de Joana,  va ser per huit anys patge del rei Felip, i després serví per 14 anys en les guerres d’Itàlia i Flandes. Present en les Corts de Monsó de 1626 en l’estament eclesiàstic, com a subdelegat del comanador de Betxí, després ocupà per tres anys el càrrec de governador de Menorca, on va morir. El document recorda també que el germà de Joana, Jacint Ferrer, va morir a Tortosa, durant les guerres de Catalunya. Per la seua banda, Joan Baptista Falcó de Belaochaga només assenyala en el memorial que va servir entre 1618 i 1622  en Itàlia i assistia al moment present (1645) a Corts. I allò més sorprenent: confessen tindre nou fills!! Este document ens demostra que amb els enllaços matrimonials es posaven en joc no només importants masses patrimonials, sinó que s’incorporava a la família un conjunt de béns simbòlics, de patrimoni immaterial, en forma de prestigis i honors familiars, també de la branca femenina del llinatge.

El descendent hereu del senyoriu de Benifaió en la nissaga dels Falcó va ser Josep Falcó de Belaochaga i Ferrer (+1707), que va contraure matrimoni amb la noble Esmèria de Casp i Buysson, com diu la genealogia familiar «de opulenta e hidalga estirpe familiar». Josep Falcó assolí el senyoriu a la mort de son pare en 1646. Sabem amb seguretat que  habitaren la casa-palau de Benifaió. En 1678 Josep Falcó va estar empresonat per ordre del marqués de la Casta, Batlle General de València, i el seu oncle, l’influent «novator» valencià Fèlix Falcó de Belaochaga, intercedí davant el secretari del Consell d’Aragó, Jeroni Dalmau, demanat que l’apadrinara, assegurant que dins el Consell d’Aragó, comptava ja amb el favor del marqués de Castellnou «… primo hermano de su madre de don Joseph». Vegem com s’activaven les influències parentals de la branca femenina en benefici de la família.

Josep Falcó va veure empenyorades les rendes del senyoriu, en contraure un deute amb la ciutat de València, en l’administració de les carns, als voltants de 1680, en un moment de crisi econòmica per a la baronia de Benifaió. La situació familiar va canviar a favor de la família quan Esmèria de Caspe va adquirir, cap a 1698, els drets de cobrament d’un cens a càrrec de la ciutat de València, provinents del seu familiar, Francesc Anníbal Buyson,  de 8.200 lliures en propietat, que cobrien el deute familiar amb la ciutat de València. Tanmateix, la ciutat es trobava ja en plena crisi financera cosa que va complicar encara els plets, allargant-los pràcticament fins a les vespres de la desfeta d’Almansa.

Després de la Guerra de Successió, el senyoriu de Benifaió va recaure en el segon fill de don Josep, Antoni Falcó de Belaochaga i de Casp, militar borbònic, mort solter i sense descendència –el fill primogènit, també militar i austriacista, va haver de fugir a Barcelona després de la derrota d’Almansa–. El senyoriu recau breument en el seu germà Francesc Falcó de Belaochaga i Casp (+1714), també mort sense descendència. Heretà el germà, Miquel Falcó de Belaochaga i Casp (+1731), casat en 1693 amb la noble Clara Garcia de Tardajos Sotomayor i Genís (+1732), que proveí un fill a la titularitat de la baronia, Vicent Falcó de Belaochaga i Garcia de Tardajos, senyor de Benifaió entre 1731 i 1780. Deixà tres filles del seu primer matrimoni amb Fausta Julià, filla dels barons de Benidoleig: Vicenta –que heretà els títols de sa mare–, Pasquala i Joaquima. Donat el caràcter agnatici –ço és, d’estricta masculinitat– del vincle fundat en 1623, heretà el senyoriu de Benifaió el seu nebot Pasqual Falcó de Belaochaga i Pujades (+1812) després de guanyar un procés de successió davant la Real Audiència en 1785. Contractà en 1794 un afortunat matrimoni amb Maria de la Concepció Valcàrcel i Pasqual de Povil, filla del noble alacantí Antoni Valcárcel Pío de Saboia (1748-1808),[1] compte de Lumiares des de 1766 i príncep Pío de Saboia i marqués de Castel-Rodrigo des de 1799, quan mor sa mare. Un magnífic exemple de matrimoni ascendent. Va ser el seu fill, el guàrdia marina Pasqual Maria Falcó i Valcàrcel, baró de Benifaió, qui va rebre a més tots els importants títols de la casa materna. Mort a Florència en 1839 sense descendència, heretà la baronia de Benifaió i una llarga llista de títols nobiliaris el seu germà, Joan Falcó i Valcàrcel (1797-1873). Contractà matrimoni en 1822 a Milà amb la noble italiana d’ascendència austríaca Carolina d’Adda i Khevenhüller-Metz, amb la que va tindre tres fills, i a la mort d’esta, amb la seua germana Anna d’Adda i Khevenhüller-Metz, mare de l’últim baró efectiu de Benifaió, Juli Falcó i d’Adda. 

Hem vist al llarg del text com diversos matrimonis ascendents dels barons de Benifaió amb dones de la noblesa varen facilitar als titulars del senyoriu d’enlairar-se entre les principals famílies nobiliàries espanyoles, i fins i tot, enllaçar amb les principals cases nobiliàries, com els Alba i els Fernán-Núñez, al segle XIX.

Del liberalisme a l’actualitat, en forma d’epíleg

Imatge d’Adelina Domingo, al Programa Oficial de Festes de Benifaió de 1959

Des de finals del segle XIX, amb el liberalisme, una nova concepció de “família nuclear” s’imposa en la societat i les dones comencen a prendre les regnes del seu destí. Comencen també a valorar-se les seues qualitats individuals. Pel que fa a Benifaió, es valoren ja artistes, com les músiques Adelina i Llúcia Domingo, o la cantant Josefina Asíns. Malgrat els tímids avanços de la república, la dictadura va suposar un nou retrocés en els temes d’igualtat de gènere. En l’actualitat, i lluitant amb els molts entrebancs heretats de l’esdevenir històric, les dones de Benifaió s’incorporen amb naturalitat també en l’esport, la ciència, la cultura o la política. Cal valorar en este últim cas a les màximes representants polítiques locals de la història recent del nostre poble, Matilde Ferrà, primera alcaldessa en la Història de Benifaió, i després Amparo Arcís i Marta Ortiz. La democràcia proclama i exigeix la igualtat de drets i obligacions (socials, econòmics, educacionals, polítics, salarials…) i el respecte escrupolós entre gèneres. La societat actual reflecteix nous models de família i noves necessitats, econòmiques, socials, ecològiques, culturals i de desenvolupament en el que la figura de la dona ha de prendre un imprescindible protagonisme.

Imatges de publicitats de dones als programes de festes de Benifaió del segle XX.

Valga com a epíleg la notícia que fa poques setmanes pujava a les xarxes socials, del nomenament de la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin, de només 34 anys (és la primera ministra més jove del món), filla d’una família homoparental (criada per dues mares), que ha arribat al govern gràcies al pacte amb altres quatre partits polítics… tots dirigits per dones! I amb un gabinet compost en un 63% per dones… Finlàndia és un dels països amb major qualitat de vida del món, referent mundial en el seu sistema educatiu i en consciència ecològica… Un exemple que no deuria ser excepcional i un recordatori del que queda per fer. Per això, i pensant encara en tot allò que les dones han d’aportar a la nostra societat, voldria tancar amb les paraules del gran poeta Miquel Martí i Pol que voldria dedicar a les dones del present i del futur de Benifaió: «… tot està per fer i tot és possible». Bones falles.

Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història Moderna

[1] Erudit polígraf, epigrafista i numismàtic, se’l reconeix com un dels iniciadors de l’arqueologia valenciana i alacantina.