Ja està disponible la nova publicació digital, editada per l’Ajuntament de Benifaió y corresponent al número 4 de la Sèrie Documenta Benifaió: La Processó del Foc de Benifaió. Materials per a una declaració patrimonial.
En esta publicació hem recollit tota la documentació que s’aportà per a la sol·licitud de la nostra festa com a Bé Immaterial de Rellevància Local (BIRL) i com a Festa d’Interés Turístic Local, davant la Generalitat Valenciana.
El tex inclou un extens reportatge fotogràfic de Miguel Romero i un recull amb els antecedents i l’evolució de la nostra festa del foc. A més trobareu la fitxa de catalogació i l’informe valoratiu i justificatiu de la petició patrimonial
L’Ajuntament de Benifaió, previ acord de la Junta de Govern Local del passat 26 de setembre de 2023 ha aprovat l’acceptació i inscripció en l’inventari de béns municipals de tres nous conjunts documentals per al Fons Local de l’Arxiu Municipal.
Julián Lladosa ens ha fet donació d’un extens conjunt de fotografies sobre temes de Benifaió, tant en paper com en imatges digitals en blanc i negre (Laisa-Roquette, Ultramarinos Lladosa, Benifaió, una mirada rural, una mirada urbana, conjunt quadrades/panorámiques y horitzontals/verticals). Hem valorat la donació tant pel valor artístic com pel valor documental pel que representa per a la història gràfica del nostre poble. Hem pogut gaudir d’una selecció de les obres en la recent exposició En-Quadres
D’altra banda, els germans Conchín i Francisco Alepuz Rovira ens han donat un extens conjunt de documents personals i administratius dels seus avantpassats (Hernández Beltran) amb dates des de 1851 fins 1954, on trobem un preciós exemple de l’administració camperola d’una família benifaionera al voltant, sobre tot, del segle XX, que ja estem ordenant.
Finalment, Cristina Martínez Fontestad i Pepita GospMartínez en han aportat el material de l’exposició “LOIS” que es va mostrar al Centre Cultural Enric Valor de Benifaió el passat 2018, una trajectòria visual magníficament documentada del que va suposar la fàbrica tèxtil de texans a Benifaió, i una excel·lent iniciativa per recuperar la nostra memòria recent.
Amb estes donacions l’Arxiu Municipal de Benifaió recupera i incorpora una valuosa part del seu patrimoni documental, que no para de créixer. Agraïm als donants la seua aportació i seguim animant als nostres veïns i amics que disposen de documentació local a aportar-la a l’Arxiu Municipal de Benifaió.
Ací vos deixem una mostra de les darreres donacions:
Resumen de “El linaje valenciano de los Roig. Memoria, familia y patrimonio a través de quince generaciones”
Enric Marí Garcia
[Llibre de família dels Roig de València. Biblioteca Valenciana, ms. 51 (fragment)]
Reconstruimos en este estudio el linaje de los Roig de València, y analizamos sus bases materiales, las estrategias de reproducción y sus relaciones sociales, familiares, de parentesco o económicas, con el hilo conductor del “libro de familia”, que inició en 1688 don Francisco Roig y Dou (1631-1692), en el que dejó a sus descendientes las noticias familiares de nueve generaciones desde el siglo XIV, y una detallada memoria sobre la gestión del patrimonio familiar. El libro fue continuado por sus descendientes hasta 1871, recogiendo hasta siete manos (siete generaciones), convirtiéndose así en uno de los más extensos e interesantes egodocumentos de la historiografía valenciana y europea. El documento, citado como el Manuscrito Alcalalí por Rodrigo Pertegás y por Roque Chabás, sirvió en parte como base para la reconstrucción de la familia medieval de los Roig en la introducción al Espill de Jaume Roig (1905) de Chabás, y ahora nos ha permitido el estudio de las diversas casas del linaje, que perduró a través de la Edad Moderna hasta enlazar con los Ruiz de Liori a mediados del siglo XIX, en el tránsito a la Contemporaneidad.
La exhumación documental y la revisión bibliográfica nos han permitido comprobar las estrategias de reproducción social, sucesorias, matrimoniales, biológicas, educacionales, sociales… y la construcción de un patrimonio material y también simbólico (heráldica, genealogía, entierro) de una familia tipo del patriciado urbano valenciano, ennoblecida en la Edad Moderna.
Establecemos en nuestro estudio una primera etapa, desde el siglo XIV a mediados del XVII, que definimos como una trayectoria ascendente, caracterizada por la importancia de las inversiones educativas y la promoción profesional de sus miembros, la consolidación de un prestigio social que los impulsó entre las elites municipales y la provisión de un conjunto de símbolos propios de la nobleza, hasta llegar al siempre deseado reconocimiento nobiliario. En cambio, calificamos en términos de supervivencia del linaje una segunda etapa que comprendería desde la segunda mitad del siglo XVII hasta el XIX, cuando, conseguida la condición nobiliaria, los Roig aumentan el patrimonio y lo consolidan a través de la vinculación, construyen nuevas redes familiares y sociales y, después de una crisis familiar interna, reaparecen entre las elites municipales borbónicas.
Mediante el acercamiento biográfico y el estudio microhistórico, nos hemos aproximado a la rama familiar que se extinguía con la muerte de doña Elena Roig (+1584), cuyos enlaces matrimoniales ascendentes les habían propiciado el reconocimiento nobiliario. Este personaje ha pasado a la historia por ser la fundadora de la cartuja de Ara Christi.
La rama principal del linaje ha sido estudiada a través de la figura del inquisidor Ambrosio Roig (+1647) y su ascendencia. Hijo del paterfamilias del linaje don Gaspar Roig (+1630), ennoblecido en 1612, su poliédrica figura crece en interés para la familia al fundar en su testamento una administración en la citada cartuja cuyas rentas debían destinarse a los estudios de los hombres del linaje, así como a la dotación de las mujeres que tomaran estado de casadas o de religiosas.
Extinta la rama principal, el linaje continuó con la rama secundaria iniciada por el hacendado Pedro Juan Bautista Roig (+1601), quien acumuló casa y tierras en Rocafort i que proveyó de estudios de Derecho en Salamanca a su hijo Juan Bautista Roig y Aznar (+1650). Éste desarrolló un extenso currículum jurídico en València, llegando a ser abogado de la Ciudad y destacándose a favor de ésta en el conflicto insaculatorio de 1645. Casado con Magdalena Dou, su red familiar incorporaba apellidos notables como los generosos Cabrera, los Monreal o los Lloris, asociados a la baronía de Alfarrassí. Obtuvo privilegio de nobleza en 1640 y murió diez años después, dejando herederos a sus dos hijos Tomás y Francisco, quien tomó las riendas de la casa tras la deshabilitación de su hermano por enfermedad.
Personaje clave para nuestro estudio (como escritor primigenio del libro y fundador del vínculo con los bienes que administró a través de diversas herencias familiares) Francisco Roig y Dou contrajo matrimonio con una hija del influyente político Mateo Moliner, cuyo clan incorporaba familias de juristas como los Gombau, los Ortí o los Vilarrasa. Tras una vida dedicada a la gestión del patrimonio familiar, muere en 1692, dejando vinculados bienes cuyas rentas alcanzaban las 1.200 libras brutas anuales, además de las 200 libras dejadas por el inquisidor Roig, a favor de su nieto primigenio, Francisco Roig y Ginart (+1722), menor de edad, tras las desavenencias paterno filiares con su único hijo, Vicente Roig y Moliner, cuya azarosa vida le llevó primero a contraer matrimonio a espaldas de la familia y después a ser condenado por oscuros delitos, y mediante consecutivas “económicas” a ser condenado a diversas prisiones del Mediterráneo. La fundación del vínculo en 1692 supone un cambio radical en las estrategias sucesorias familiares, en las que primaban los testamentos igualitarios o preferenciales.
[Llibre de família dels Roig de València. Biblioteca Valenciana, ms. 51 (fragment)]
Tras dos generaciones en la sombra, su descendiente don Francisco Roig y Deona (1704-1783), titular del vínculo, toma posesión en 1742 del cargo de regidor perpetuo por la clase de nobles de la ciudad de València. Vendió la plaza en 1759, para hacerse cargo de la hacienda familiar. En nuestro estudio hemos anclado la figura de este regidor a la historiografía valenciana del Setecientos, que se había ocupado de la composición social del colectivo borbónico sin poder apuntar a los orígenes de este personaje. Su muerte sin descendencia marca la extinción de la rama del linaje, que continuó sucesivamente en su sobrino, el jurista Juan Bautista Roig y Aguirre (+1803) y sus descendientes, Francisco de Paula Roig y Brisa (+1808) y Francisco de Paula y Carmen Roig y Mezquita (+1837), última poseedora del vínculo hasta su división entre sus herederos, en el entorno histórico de las nuevas leyes desvinculadoras.
Ya en los años centrales del siglo XIX, tras la desamortización y la exclaustración del clero regular, los herederos iniciarán un largo proceso judicial en defensa de las rentas y las propiedades de la administración dejada, dos siglos antes, en Ara Christi por el inquisidor Ambrosio Roig. En aquellos días, los Roig habían enlazado matrimonialmente con los Ruiz de Liori, barones de Alcalalí, y consultaron y anotaron algunas páginas del libro de familia, hasta el año 1871. La última descendiente de los Roig, Pascuala Pardines Peacocke y Roig de Mezquita contrajo matrimonio en 1850 con don José Matías Ruiz de Liori y fueron los padres de don José María Ruiz de Liori, erudito, polígrafo, político conservador, alcalde de Valencia y miembro de Lo Rat Penat, que fue amigo de Teodoro Llorente, Rodrigo Pertegás y Roque Chabás, cerrando así un precioso círculo entre la historia de la familia y la historia del libro.
En definitiva, con el estudio de las estrategias de reproducción social, constituidas a menudo entre los conflictos de los individuos, de la lógica generacional y de la pervivencia del linaje, restituimos para la Historia Moderna valenciana un linaje olvidado (a pesar de su presencia entre la oligarquía municipal durante más de cinco siglos) al tiempo que redescubrimos, para la historiografía valenciana, una preciada memoria personal, dada por perdida desde hace más de un siglo.
El discurso de defensa de la tesis puede consultarse en:
EL LINAJE VALENCIANO DE LOS ROIG.Memoria, familia y patrimonio a través de quince generaciones.
València 27 de setembre de 2017.
Enric Marí Garcia.
Bon dia. Abans d’entrar en la defensa d’aquesta tesis doctoral, voldria agrair als membres del Tribunal el haver acceptat la proposta de la designació i la seua dedicació a l’estudi del treball que hui defensem.
L’inici del nostre treball ve determinat per la troballa de l’anomenat “Manuscrito Alcalalí”, dins els estudis que emprenguérem per tal de sol·licitar la protecció del immoble que habitaren els Roig medievals, avui a recer de la Llotja de la Seda. Una memòria, iniciada en 1688 per don Francesc Roig i Dou, destinada als seus descendents i convertida en el llibre mestre de l’arxiu patrimonial dels Roig, amb la institució del vincle que l’autor fundà a favor del seu net primogènit, en 1692.
Consultat en el trànsit dels segles XIX i XX pel metge i historiador Rodrigo Pertegás, les seues notes biogràfiques, parcials, serviren a Roc Chabás per construir la biografia medieval dels Roig en la introducció a l’edició de 1905 de l’Espill del metge Jaume Roig, aquella narració d’un viatge vital en més de 16.000 versos en quarts ritmats, que constitueix un dels cims de la literatura catalana de tots els temps. Amb aquestes dades, la família medieval dels Roig ha passat en l’imaginari cultural valencià com a prototip de família de prohoms, membres d’un patriciat urbà que monopolitzà la vida ciutadana, política, cultural i socialment, de la València medieval i especialment del seu Segle d’Or.
El manuscrit conté notícies des del segle XIV i va ser continuat pels seus descendents fins al segle XIX, sobrepassant així els límits cronològics de la Edat Moderna. La qualitat de la seua escriptura primigènia, amb quasi 300 referències nominals dins la família, i el detall de l’administració del seu patrimoni, amb altres 1.400 cites nominals, entre les quals, moltes d’elles d’actes notarials, ens han permès la recerca de centenars de documents a l’hora de bastir el treball que ara defensem. Es excepcional la permanència del text dins la família tant de temps, així com la presència de fins a set mans (en definitiva, set generacions) a les seues pàgines.
Plantegem, doncs, l’objectiu d’aquesta Tesi Doctoral: L’estudi del llinatge dels Roig de València, de les relaciones familiars, de parentesc, econòmiques, socials… i les estratègies de reproducció social, amb el fil conductor del llibre de família.
Amb aquest propòsit, ens hem acostat en primer lloc als àmbits de l’Arxivística i als estudis sobre Cultura Escrita, per tal de conceptualitzar el llibre de família com a principal element de l’arxiu patrimonial de la Casa, i especialment com a expressió material i escrita del vincle creat pel seu autor.
La definició taxonòmica de “llibre de família” va ser aportada recentment per Raul Mordenti, avui àmpliament acceptada arran d’Europa, puntualitzant el concepte de livre de raisonfrancés, de les ricordanzeflorentines o des “llibre de compte i raó”, com se’ls coneix a les nostres terres, per tal de distingir-los d’entre el maremàgnum de escriptures memorialístiques, en tant que els defineix com a textos memorials, dietarístics, plurigeneracionals i concernents a la família.
Memorials, en tant que la finalitat fonamental d’aquests llibres és la de fer memòria, i per tant elegir, remarcant el caràcter actiu y creatiu de l’activitat memorialística; dietarístics, és a dir, portats al dia, i amb un caràcter ben específic: els llibres de família són construïts en forma de graella en dues dimensions, amb les divisions temàtiques per capítols, dins els quals es desenvolupa el calendari. És precisament aquesta escriptura en xarxa la que distingeix els llibres de família dels diaris o dels dietaris –en la definició en què s’entenen en la memorialística valenciana- desenvolupats en una única direcció marcada pel calendari; plurigeneracionals, definició que també els diferencia del diari íntim i l’autobiografia, donat que el llibre de família està concebut per a ser escrit per diverses mans consecutivament, i cada una d’elles representa més una generació que un individu, del qual el “jo” omnipresent és més un “jo” col·lectiu, familiar, que es renova en cada substitució generacional, presentant un infinit cercle de lectura/escriptura que conjura la pervivència del llinatge.
La darrera condició “concernents a la família”, reafirma la seua singularitat: la família recull els sis elements del sistema de comunicació lingüística de Robert Jacobson: la família és l’emissor, el missatge, el context, el codi, el canal i el receptor del llibre. Aquesta circumstància explica que no es troben al·lusions a una futura publicació d’aquestes escriptures, establint per tant que aquests llibres han estat destinats exclusivament a romandre als arxius familiar, motiu pel qual, si avui els trobem a altres dipòsits, ho serà per fets excepcionals (segrests revolucionaris, desmembrament de biblioteques o arxius, extinció de llinatges, donacions, catàstrofes….). Mordenti ha reclamat un canvi d’actitud d’historiadors i responsables d’arxius per tal de revisar les catalogacions y publicacions, de vegades mutilades, com també assenyala Casey, amb la fi de donar visibilitat a aquests escrits, que, dins dels anomenats egodocuments o “escriptures de l’àmbit privat”, avui son considerades precioses fonts per a la història social i per a la historia de la família.
En conseqüència, ens hem acostat a les noves corrents, que des de la Història Social i en especial sobre la Història de la família, han aportat els estudis que venen realitzant-se a les Universitats de Girona, Murcia, Castella-La Mancha o Alcalà de Henares, o per hispanistes con Dedieu o Casey. Precisament James Casey, en els seus estudis sobre la oligarquia granadina en l’Edad Moderna, es lamenta de la manca d’aquests documents de l’àmbit privat, avui, junt als processos judicials, (re)considerats com fonts privilegiades per a la Història Social.
Finalment, hem volgut apropar-nos a la Microhistòria familiar i a la construcció biogràfica, en entendre que el nostre estudi havia de prendre un enfocament micro… en tant que, deixant parlar al llibre de família, i extraient les dades pertinents dels documents exhumats, podríem apropar-nos de la forma més adient a la realitat de la família, de forma diacrònica.
La historiografia francesa al voltant dels livres de raison (Mouysset, Ruggiu, Casan) ens aportà les premisses metodològiques per a l’estudi d’aquesta mena de fonts: l’estudi del llibre, des d’una visió arqueològica, en la seua escriptura, les seus fonts, ritme, marques, silencis, buits; el coneixement íntim del seu autor i les motivacions de la seua escriptura; i l’estudi del procés de transmissió del llibre des de la seua concepció fins avui. Així dons, ens hem decantat per la Transcripció íntegra del llibre, la reconstrucció genealògica, la confecció d’una cronologia anotada i l’extracció d’índexs onomàstics i toponímics. El mètode de recerca nominal a través dels diferents arxius estudiats ens facilità l’obtenció d’una extensa documentació que ens ha permès traçar un discurs coherent des del món medieval al contemporani.
La recerca de la documentació dels Roig ens portà a estudiar altres documents de la família adquirits per Nicolau Primitiu i dipositats a la Biblioteca Valenciana, entre els que destaquen una còpia dels inventaris post-mortem de don Francesc Roig i Dou, junt al mateix llibre. L’estudi d’una carpeta de documentació de l’arxiu de la casa d’Alcalalí, en mans de l’historiador don Francesc Roca Traver, ens permetia transcriure i estudiar aspectes desconeguts fins ara sobre la fundadora de la cartoixa d’Ara Christi al segle XVI, així com comprovar diferent documentació judicial sobre el conflicte dels descendents del segle XIX al voltant de l’administració deixada per l’inquisidor Ambròs Roig. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó hem estudiat altres registres sobre els títols de noblesa assolits per la família, així com sobre el tarannà vital i les vicissituds del díscol don Vicent Roig, fill de don Francesc, al seu pas per diferents presons de la Mediterrània Occidental. A l’Arxiu de la Catedral de València hem trobat documentació al voltant dels Roig al segle XVI, a més de consultar altres llibres de compte i raó, que hem pogut comparar amb el de la família Roig. L’Arxiu Municipal de València ens ha obert portes sobre la presència, entre les oligarquies municipals en època borbònica, del seu descendent, don Francesc Roig i Deona, documentació corroborada amb altra de l’Arxiu Històric Nacional. L’Arxiu de la Diputació de València conté dos plets entre els Roig i l’Hospital General, als segles XVIII i XIX, que ens han permès comprovar el manteniment del prestigi de la nissaga, i l’evolució del concepte de família extensa cap al de família nuclear, amb les disputes per les herències dels Roig en el trànsit cap a la Contemporaneitat. La documentació custodiada a l’Arxiu Diocesà de València sobre l’Escola de Crist ens ha facilitat les referències sobre espiritualitat i moralitat que es desprenen de l’escriptura primigènia del llibre dels Roig, i la presència del paterfamílias en la segona meitat del segle XVII a aquesta institució, així com els àmbits de sociabilitat que se’n desprenen. Els arxius del Regne de València i de Protocols del Col·legi del Corpus Christi de València ens han proveït de múltiple documentació notarial de la família, d’entre els quals podem destacar l’acte de divisió del vincle familiar.
Pero… qui varen ser els Roig?
Encara que la família ha estat ben estudiada per a l’Edat Mitjana, nosaltres hem volgut remarcar la importància de les estratègies hereditàries tardomedievals, on prevalien els testaments igualitaris o preferencials a favor de dos hereus amb clàusules substitutòries mútues; les estratègies educatives, amb inversions en l’àmbit professional de l’assistència hospitalària que la Ciutat medieval protagonitzava (recordem que Pere Roig, avi del metge i poeta Jaume Roig, ocupà el càrrec d’ administrador de l’Hospital de Sant Llàtzer durant 25 anys; el metge Jaume Roig, pare del poeta, va ser examinador de metges de la Ciutat, i el mateix Jaume Roig administrà diversos hospitals de la Ciutat, i arribà a ser metge de la reina María de Castella i de Joan II. Aquesta influència reial no pot explicar-se sense el seu oncle Francesc Roig, abat de Sant Bernat de Rascanya i del monestir de Santa María de la Real de Mallorca, així com del germà primogènit de Jaume Roig, l’eclesiàstic i també metge Pere Roig, de qui prové el patronat concedit pels Manresa als Roig, a la capella de Sant Mateu de la Catedral de València. La crònica familiar cita la amistat dels Roig amb el bisbe de Saragossa Dalmau de Mur, mecenes de la Seo de la capital d’Aragó i conseller i amic del Magnànim. També per al món medieval, hem volgut puntualitzar l’error, continuat fins avui, del primer Salvador Roig que se cita al llibre de família, probablement arrastrat de les cròniques municipals valencianes, i refermem la hipòtesi que fora el Jaume Roig que se cita a una escriptura en l’inventari port-mortem del metge Jaume Roig i que apareix elegit per la parròquia de Sant Llorens a principis del segle XIV.
Resulta evident que l’exèrcit de noms que suposa l’estudi de quinze generacions ens havia d’obligar a triar aquells personatges que pogueren lligar una història familiar al llarg de més de cinc segles. Així, per a la transició a l’Època Moderna, hem triat l’aproximació biogràfica de dos personatges de dues Cases del llinatge, extintes al segle XVI i al segle XVII. D’una banda, en acostar-nos a donya Elena Roig i la seua ascendència, trobem una branca de la nissaga que aconseguí per la via matrimonial relacionar-se amb importants famílies de l’oligarquia i la noblesa valenciana del segle XVI, com els Dassio/Casalduch, els Boïl, els Blanes o els Artés. Per a la Casa principal dels Roig, hem fet valdre una aproximació biogràfica de l’Inquisidor Ambròs Roig, fill de don Gaspar Roig (ennoblit en 1612). Ascendit a inquisidor general del Regne a la seua tornada a València, la figura polièdrica d’Ambròs Roig creix en interès per a la família dels Roig en constituir a la seua mort en 1647 una administració a la cartoixa d’Ara Christi, les rendes de la qual anaven destinades als estudis dels membres masculins del llinatge, així como a la dotació de les dones (prengueren estat de casades o de religioses).
Extingida aquesta branca principal, el llinatge dels Roig continua amb la branca secundària iniciada per l’hisendat Pere Joan Baptista Roig, que acumulà terres i casa a Rocafort, i que proveí d’estudis de Dret a Salamanca al seu fill baró Joan Baptista Roig. Aquest ocupà diferents càrrecs jurídics a la Ciutat de València, arribant a ser advocat de la Ciutat. Casat amb Magdalena Dou, la seua xarxa familiar incorporava cognoms notables de València, com els generosos Cabrera, els Monreal o els Lloris, associats a la baronia d’Alfarrasí. Entre les seues pertinences cal destacar una biblioteca de caràcter jurídic de més de 700 exemplars, una de les més grans biblioteques de les documentades entre els juristes valencians de l’època (exclosa d’aquest estudi per motius de conservació de l’original). Joan Baptista Roig obtingué privilegi de noblesa en 1640 i morí en 1650, fent hereus universals (seguint la tradició familiar medieval) als seus dos fills sobrevivents del matrimoni, Tomàs i Francesc. El menor Francesc hagué de deixar els estudies de Lleis després que el seu germà major, Tomàs, sofrís una “estranya sequedat de cerebro”. Francesc prengué les regnes de la Casa i en complir la majoria d’edat, dedicà la seua vida a la gestió d’un patrimoni malmès. La regularització i l’administració acurada del patrimoni heretat, així com la recepció de diferents herències al llarg de la seua vida, ocuparen el seu temps. Contractà matrimoni amb Marcelina Moliner, filla de Mateu Moliner, influent membre de l’oligarquia municipal valenciana, cap d’una nissaga que per la via matrimonial emparentava amb famílies de prestigiosos juristes com els Ortí, els Gombau o els Vilarrassa. Tingué un sòl fill, Vicent Roig i Moliner, i enviudà aviat, a conseqüència d’un desgraciat segon part de sa muller. Casà de nou amb Rafaela Vilarrasa (dins del clan dels Moliner), amb la que ja no obtindria descendència.
Acotem així una, des del segle XIV fins a mitjans del XVII, que podem definir com una trajectòria ascendent, caracteritzada per la importància de les inversions educatives i la promoció professional dels seus membres, la consolidació d’un prestigi social que els va impulsar entre les elits municipals i la provisió d’un conjunt de símbols propis de la noblesa, fins a arribar al sempre desitjat reconeixement nobiliari.
En canvi, hem caracteritzat en termes de supervivència del llinatge una segona etapa que abastaria des de la meitat del segle XVII al XIX, període en el qual els Roig, assolida la condició nobiliària, augmenten el patrimoni familiar i el consoliden a través de la vinculació. En aquest cicle temporal reconstrueixen noves xarxes familiars i socials. Després d’una crisi familiar interna, reapareixen entre les elits municipals borbòniques, ara ja en la classe de nobles, gràcies al prestigi assolit pel llinatge. Destaquem en aquest període algunes característiques com la gestió del patrimoni familiar com rendistes, l’especialització en els estudis de Dret i una certa endogàmia en les estratègies matrimonials en defensa de l’estatus social i econòmic.
En aquesta transició, destaca el personatge, clau per al nostre estudi i per a l’esdevenir del llinatge, de don Francesc Roig i Dou (1631-1692), autor primigeni del llibre de família. Quan donFrancesc va escriure la memòria familiar a la fi del segle XVII, va compilar en primer lloc una genealogia de la nissaga que abastava nou generacions, perquè els seus successors poguessin tenir notícia dels orígens i els honors dels seus avantpassats. Remarquem que la genealogia dels Roig va quedar compilada en un document estrictament de l’àmbit privat que, a diferència d’altres genealogies de l’època, eludeix la recerca d’avantpassats heroics. Per contra, l’autor ratifica, com a úniques fonts, la memòria oral dels que ha arribat a conèixer (reafirmant la importància de l’oralitat) i la documentació que ha pogut consultar. Es tracta doncs d’un treball desenvolupat, en certa mesura, amb un mètode històric, en el qual es desprèn un “pacte de veritat” amb la presència de la primera persona en la narració. L’autor es permet, a més, afegir altres ascendències d’avantpassats de línies laterals (esposa, mare, àvia …) amb la intenció de justificar diversos llegats testamentaris que van recaure en la família. Com a cap de família d’un llinatge recentment ennoblit, la genealogia familiar busca els fonaments de l’estirp, l’ordenació del temps familiar, la fixació de la identitat com clan i la provisió a la seva descendència d’un patrimoni immaterial basat en els honors i, sobretot, es un instrument que encadena drets i béns al llinatge.
Juntament amb la genealogia, don Francesc Roig descriu en les primeres pàgines L’heràldica familiar, com a representació plàstica del clan. El seu ús va ser constant en la família, almenys des de finals de l’Edat Mitjana, en emulació a l’estament nobiliari al qual desitjaven incorporar-se. El blasó dels Roig va quedar plasmat en llibres d’administració de les institucions que van regentar, en diverses cases de la seva propietat, en institucions de les que van ser benefactors, o a les seves sepultures.
A més de descriure l’heràldica, la memòria familiar aporta a les primeres pàgines les advertències per a la conservació dels drets de patronat, benifet eclesiàstic i dret de seputura del Roig a la capella de Sant Mateu de la catedral de València. Documentats des del segle XV i incorporats al vincle creat en 1692, van ser mantinguts amb zel pels successors com a túmul familiar i espai de representació pública del llinatge per excel·lència. Genealogia, heràldica i sepultura constituïen així un conjunt d’elements simbòlics que formava part dels fonaments del llinatge dels Roig. A diferència de les grans cases nobiliàries valencianes, els Roig, tanmateix, no van disposar d’una residència d’honor estable com a espai urbà simbòlic. Podem afirmar que la seva ubicació va ser itinerant, en funció de les canviants condicions econòmiques de la família, sense mantenir una residència familiar fixa a la ciutat de València.
Pel que fa a les bases materials de la família, hem d’assenyalar que cap dels béns de la hisenda dels Roig medievals va arribar a formar part del vincle creat per don Francesc Roig a la fi del segle XVII. La gestió poc acurada del patrimoni familiar i les oneroses despeses sumptuàries en l’exercici d’alguns oficis municipals, s’apunten al llibre de família com a causes que van acabar amb una bona part de les pertinences de la família. El detall de les propietats que van configurar el vincle dels Roig, el 1692, ens han permès l’anàlisi de les rendes de les que gaudirien els hereus. El vincle estava compost per un conjunt heterogeni de propietats rústiques, urbanes i censos que produïen gairebé 1.200 lliures de renda bruta anual, a les quals cal afegir 200 lliures anuals de l’administració fundada per l’inquisidor Roig († 1647).
Una renda considerable que permetia, si es gestionava adequadament, el suport de la Casa, tot i que la tasca no hauria de ser fàcil, tenint en compte l’atomització de les propietats rebudes i les circumstàncies diverses de la seva propietat o tinença. A través de la memòria familiar trobem precioses narracions sobre els problemes a què es van enfrontar per aconseguir rendes de predis rústics afectats per la baixa rendibilitat dels preus, de vegades agreujats per sequeres o inundacions, que repercutien en impagaments o abandonaments dels arrendadors; l’onerosa i constant necessitat del manteniment dels immobles urbans, alguns d’ells de contrastada antiguitat, els lloguers dels quals es trobaven estancats o fins i tot amb tendència deflacionista; o les dificultats del cobrament dels censos entre particulars, de vegades perduts per falta de notícies o confosos entre enrevessades herències.
La fundació del vincle per don Francesc Roig a la fi del segle XVII representa un canvi radical en les estratègies de successió de la família. No es pot explicar aquest canvi sense observar la debilitat de la xarxa familiar i social, debilitat a la qual va haver d’enfrontar-se aquest personatge. Don Francesc, que ja havia vist morir a dos germans, va ser testimoni de l’extinció de la branca principal de la família, de la mort prematura del seu pare i de la incapacitació del seu germà. A més, les expectatives per preparar al seu fill únic, Vicent Roig, orfe de mare, com el nou cap de família, es van veure frustrades quan, amb tot just 16 anys, el primogènit s’escapa de casa i, després d’un festeig clandestí, contreu esposalles al marge de la família. És el primer episodi d’un llarg enfrontament entre el pare, disposat a defensar una fèrria disciplina familiar, i les ànsies de llibertat d’un fill díscol que acabaria involucrat en foscos delictes, pels quals el seu pare va haver de intercedir en dues ocasions i que van acabar amb Vicente Roig a diverses presons. Davant aquestes circumstàncies, també els ponts oberts amb la família dels Moliner es debiliten. Per aquests motius, la constitució del vincle es produeix (gràcies a la llibertat de testar que recollia el règim jurídic foral valencià) a favor del seu net primogènit, com a hereu universal, un cop acumulat un considerable patrimoni a través de les diverses herències rebudes. La correlació gràfica del desacord familiar la trobem en una esgarrifosa damnatio memoriae en ratllar les línies de la genealogia del llibre de família, on el seu pare havia registrat, poc abans, la seva filiació.
En definitiva, cal destacar la constitució tardana del vincle, com és habitual entre l’oligarquia urbana, donades les limitacions patrimonials a l’hora de immobilitzar i concentrar els béns en un únic hereu. Pels Roig, aquesta institució significava l’abandonament de l’estratègia successòria dels testaments igualitaris o preferents, habitual en generacions anteriors, per designar un de sol. En aquest cas, la decisió de don Francesc Roig de constituir el vincle, a més del mimetisme social, estaria especialment condicionada per la vida dissoluta del fill i la por paterna que el seu fill dilapidés el patrimoni acumulat, així com la necessitat de posar fora de perill els béns en favor del seu net primogènit, fins i tot amb el risc que suposava nomenar hereu a un menor d’edat.
La conjuntura del segle XVIII va afavorir el manteniment d’aquestes bases materials, permetent que, en dues generacions, la família es llancés a l’adquisició d’altres béns, com hem documentat per al seu besnet, don Francesc Roig i Deona (1704-1783). El nou cap de família havia incorporat propietats per valor de més de setanta mil lliures. No obstant això, el nomenament de l’Hospital General com a hereu universal de donya Mariana Mayor, sa segona esposa, va significar per a la família, tenint en compte el nou règim de guanys instituït arran del triomf borbònic, la pèrdua de la meitat d’aquestes propietats.
El vincle fundat el 1692 es va mantenir en la família fins a la seva divisió en 1838, després de la mort de l’última tenidora, Carmen Roig i Mesquita (†1837), a conseqüència de les lleis desvinculadores de l’Estat liberal. Carmen Roig l’havia heretat després de l’extinció de la descendència del seu germà, Francesc de Paula Roig, en 1834. L’acte de divisió dels béns recull una valoració que sobrepassava les cinquanta mil lliures. Tot i constatar una reducció del seu contingut per vendes de propietats o pèrdua de censos, els Roig mantenien, després de les crisis bèl·liques dels convulsos primers anys del segle XIX, els béns més preuats del vincle. L’anàlisi patrimonial ens ha permès comprovar la revaloració dels predis rústics: mentre que les rendes agràries proporcionaven el 1692 el 61% del total de les propietats, el valor d’aquestes en 1838 superava el 77%.
Juntament amb el canvi d’estratègia successòria que significa la constitució d’un vincle en la família, hem observat una tendència a l’endogàmia social en les estratègies matrimonials, després de l’obtenció per la família dels honors nobiliaris. Si fins al segle XVI el llinatge va intentar la consolidació de relacions amb la noblesa valenciana a través d’enllaços matrimonials ascendents (com els Mercader, Borrell, Dassio, Blanes o Artés, per citar alguns exemples documentats), a partir del segle XVII aquestes aliances es restringeixen a famílies influents, essencialment en àmbits professionals de l’advocacia o la milícia, però no trobem cap intent per ascendir per la via matrimonial en el també fragmentat estament nobiliari. Podríem dir que els Roig, aconseguit l’estatus de nobles, no es van preocupar per seguir pujant esglaons en l’escala social, sinó per mantenir aliances amb famílies de les elits municipals.
Si els matrimonis de don Francesc Roig van aconseguir estrènyer vincles familiars amb els Moliner, Villarrasa, Ortí o Gombau, les aportacions dotals respectives van estar en la crítica del paterfamilias davant l’escassa qualitat de les mateixes i les dificultats del seu aprofitament real. Contrastar la documentació d’aquestes aportacions amb els escassos resultats de les transaccions matrimonials, ens permet obrir un dubte: ¿fins a quin punt les cartes dotals conservades en els registres notarials o arxius patrimonials són expressió escrita d’una realitat econòmica, o per contra -com s’entesta a demostrar l’escriptura del llibre de família- són només l’expressió d’un desig d’honorabilitat i unes estratègies socials que, amb la crisi del segle XVII, eren més paper mullat que una altra cosa?
Seguint la tradició formativa de la família des de l’Edat Mitjana, també en l’Edat Moderna, podem trobar en els Roig les petjades de la importància de la formació entre els components del llinatge. Tant els “llicenciats” Cristóbal Roig, al segle XVI, com el “llicenciat” Ambròs Roig, ja a principis del XVII, van obtenir un rellevant prestigi a través de la seva professió al Tribunal de la Inquisició que el llinatge va poder aprofitar amb l’obtenció de familiaturas o de càrrecs administratius associats a aquest tribunal. A partir del segle XVII, els estudis de Dret es revelen com sòlids trampolins professionals també a la Ciutat, mitjançant l’exercici de diversos oficis associats a l’advocacia en l’àmbit municipal. Per a això, es fa freqüent el pas per Salamanca, on va estudiar Joan Baptista Roig, o, almenys, el desig de preparar els descendent en algun dels seus col·legis. La institució testamentària de l’inquisidor Ambròs Roig d’una administració les rendes de la qual estaven destinades a l’estudi dels homes en universitats aprovades, va apuntalar aquesta estratègia d’inversió educativa adreçada a l’estudi de Lleis.
Pel que fa als àmbits de sociabilitat, és coneguda l’amistat de la família dels Roig medievals amb els Bou, la relació amb els Mercader, o la concessió de diferents marmessories, tutories o procuradories de personatges importants, com Caterina de Villena o Isabel Maça de Lizana a favor de metge i escriptor Jaume Roig († 1478). En una societat marcada per una religiositat que abastava totes les esferes de la vida, la influència de confessors en la redacció testamentària de la família podia també afectar a les seves decisions, com hem documentat als testaments de Elena Roig o de l’inquisidor Ambròs Roig.
Pel que fa a don Francesc Roig, coneixem l’amistat confessa amb professionals de la judicatura, com els doctors Jacint Sanchis d’Aguirre i Agustí Pareja, als qui avala en el càrrec d’assessor de la Diputació del General. També coneixem la seva relació d’amistat amb el jurista Miquel March, que va presentar les cartes dotals en les negociacions matrimonials amb la seva primera esposa; amb el notari Lluís Ribes, que rebrà el seu testament i redactarà l’inventari de béns a la seva mort; o amb Donat Sanchis del Castellar, l’esposa del qual fou padrina d’un net, juntament amb l’eremita Vicent Aiman de Cocentaina, “home pur i senzill, prestigiat com una bona ànima”. Novament relacions socials i religiositat entrellaçades en l’esdevenir de la família.
I és que don Francesc Roig presenta una religiositat profunda, intrínsecament relacionada amb la conservació de l’honor familiar. Només cal citar el manteniment de la Casa amb l’ajuda de Déu com a leitmotiv del propi llibre de família. També es rastreja aquesta religiositat en els constants consells sobre la conservació de la sepultura dels Roig, o en l’estricte compliment de misses votives a favor de tota la família, de la qual es responsabilitza, material i també espiritualment. En l’esfera parroquial, don Francesc Roig va estar involucrat en la construcció de la nova fàbrica barroca de Sant Bartomeu. A més, va formar part de diverses confraries i congregacions, de les que van proliferar a la València del seu temps. Aquestes institucions, compromeses en la promoció de bones obres i en la salvació dels seus membres, com ha assenyalat James Casey, eren espais de sociabilitat, sovint privatives d’un determinat col·lectiu. Don Francesc va ser inscrit pel seu pare com supernumerari de l’elitista Germandat de la Cel·la de Sant Vicent Ferrer y va ser durant anys secretari de l’Escola de Crist. Apareix com a administrador de la Casa de la Misericòrdia, i sabem que es trobava inscrit com “esclau” del Santíssim Sagrament de la parroquial de Sant Nicolau, a més de pertànyer a la “tercera ordre” de Sant Domènec i ser membre de número de la confraria de les Ànimes del Purgatori a Santa Creu, en la qual va ser també conservador i dipositari.
Per don Francesc el temps no ha passat gratuïtament i és nostàlgic quan es refereix a èpoques passades. Enalteix al seu avi, a qui no va conèixer, com honrat hisendat, però critica al seu pare, a qui qualifica de “desinteressat”, tot i el grau d’influència política que va aconseguir en la judicatura valenciana de l’època. Al final de la seva vida, don Francesc, malalt i tenallat per les desgràcies familiars, es refugia en la religió. Canvia una relíquia d’un sant barroc, Tomás de Villanueva, per un lignum crucis. Substitueix també la mortalla franciscana, que havia adquirit de jove, per l’hàbit dominic, i rebutja el dret d’enterrament a la metropolitana valenciana, per una senzilla sepultura unipersonal a les portes de la cel·la de Sant Vicent, al convent de Sant Domènec, novament un reflex de l’espiritualitat emanada des de l’Escola de Crist. Finalment, encomana a totes les divinitats la protecció dels familiars continguts en el llibre, convertint-se així en un “llibre de vida“, el llibre apocalíptic en què sant Miquel deixa memòria simbòlica dels salvats al Judici Final. Incrementa així el poder de l’escriptura -manllevant l’expressió a Petrucci-, també cap a l’esfera simbòlic-religiosa, en un llibre que és al mateix temps pràctica administrativa i confessió íntima, escriptura privada i monumenta patrimonial de la família.
Després de dues generacions a l’ombra, esvaïts els deshonors del fill, a mitjan segle XVIII els Roig recuperen el seu espai institucional dins de l’oligarquia valenciana. Don Francesc Roig i Deona (1704-1783) pren possessió del càrrec de regidor perpetu per la classe de nobles de la ciutat de València en 1742. Els informes favorables del municipi destacaven les circumstàncies de noblesa, rendes, béns i bona vida, fama i costums del sol·licitant, així com la possessió del vincle, les rendes del qual l’havien eximit d’exercir altres oficis manuals. Va abandonar la plaça en 1759, per ocupar-se de la hisenda familiar, una decisió que l’equipara, en certa manera, a la del seu ancestre i primer autor del llibre de família. Arran del nostre estudi, hem ancorat la figura d’aquest regidor a la historiografia valenciana del Set-cents, que s’havia ocupat de la composició social dels regidors borbònics sense poder apuntar als orígens d’aquest personatge. La seva mort sense descendència marca l’extinció de la branca del llinatge.
El llibre, com a símbol del caràcter precipu del vincle, va passar al seu nebot, el també jurista don Joan Baptista Roig i Aguirre (†1803), que s’havia ocupat de la defensa dels interessos del seu oncle en el procés judicial que va entaular l’Hospital General contra don Francesc Roig i Deona. A la fi del segle XVIII, el seu fill i hereu del vincle, don Francesc de Paula Roig i Brisa († 1808), reordena i regularitza l’administració de la Casa, revisant llindars, comprovant terminis dels deutes i recercant documentació en defensa dels seus drets patrimonials. Però, a més, exalça i rememora al vinculador, confecciona nous arbres genealògics i es fa càrrec de l’onerós trasllat de la capella de Sant Mateu a un altre espai de la Catedral de València, a conseqüència de la reforma academicista del temple metropolità.
El segle XIX vindrà marcat per les disputes familiars, arran els deutes confessats per don Francesc de Paula en el seu testament, entre els seus fills, Carmen i Francesc de Paula Roig i Mesquita. El vincle es dividirà, com ja hem citat, a la mort de la primera, en 1838. A partir dels anys centrals del segle XIX, després de l’exclaustració i la desamortització del clergat regular, els hereus iniciaran un procés judicial contra l’Estat en defensa de les rendes i les propietats de l’administració deixada dos segles abans en Ara Christi per l’inquisidor Ambròs Roig. En aquells dies, els Roig havien enllaçat matrimonialment amb els Ruiz de Liori, barons d’Alcalalí, i van consultar i actualitzar novament algunes pàgines del llibre de família fins a l’any 1871.
Amb la incorporació de l’escriptura de sis generacions de la família, el Manuscrit Alcalalí -com el va batejar Roc Chabàs, per trobar-se a l’arxiu patrimonial d’aquesta Casa-, passava de ser “el llibre de compte i raó de don Francesc Roig”, a convertir-se en “el llibre de família dels Roig”, ja que el caràcter holístic del seu contingut abasta la memòria i honors dels ancestres de quinze generacions, des del patriciat urbà valencià del segle XIV i la seva continuïtat genealògica; registra l’ennobliment en el segle XVII i la consolidació econòmica de la família; documenta la supervivència de la nissaga entre les elits municipals borbòniques del segle XVIII, així com la defensa dels drets patrimonials dels seus hereus en l’estat burgès, ben avançat el segle XIX.
En definitiva, amb l’estudi de les estratègies de reproducció social, constituïdes entre els conflictes de la lògica dels individus, de la pròpia generació i de la pervivència del llinatge, restituïm per a la Història de l’Edat Moderna valenciana, un llinatge oblidat (malgrat la pervivència de la família entre les elits municipals durant més de cinc segles), al temps que redescobrim, per a la historiografia valenciana, una preuada memòria, donada per perduda des de fa un segle.
Abans d’acabar, em permetrà el Tribunal reiterar l’agraïment per la seua presència i temps emprar, i fer-lo extensiu a les directores d’aquest treball, per la seua dedicació durant els molts anys de preparació i redacció d’aquesta Tesi. I per suposat, l’agraïment a tots els qui m’han suportat i empentat a continuar en aquesta tasca, molt especialment als amics (Angel, Empar…) i a la família presents, moltes gràcies per la vostra presencia i pel vostre suport. Fins ací “el que per ma part em toca” (com diria don Francesc Roig en acabar el llibre). Reste atent als suggeriments i comentaris del Tribunal. Moltes gràcies.
[Podeu trobar el text íntegre de la tesi doctoral en el següent enllaç:
Nascut a Benifaió fa quasi cent anys, el nom de José Maiques (Benifaió, 1923-2003) ha quedat ja indissolublement lligat a la Història de Benifaió. Fotògraf de vocació, el seu arxiu, acompanyat del de les seues filles Concha i M Carmen Maiques, va estar dipositat a l’Ajuntament de Benifaió en 2016, amb motiu de la feliç jubilació d’aquestes i del tancament de l’estudi fotogràfic familiar.
Després de diverses exposicions, en juny de 2020 es ratificava amb les filles Conchín i M Carmen Maiques la donació del fons fotogràfic dipositat a l’Ajuntament de Benifaió, es preparava la instal·lació de l’arxiu a la nova sala de consulta de l’Arxiu Municipal i s’adquiria divers material de conservació del fons, iniciant-se la seua catalogació, que per qüestions òbvies de conservació hem prioritzat amb els negatius més antics.
Presentem ací l’inventari topogràfic, realitzat per la tècnic d’arxius del Servei Mancomunat d’Arxius de la Mancomunitat de la Ribera Alta i responsable de l’Arxiu Municipal de Benifaió, Mari Carmen Garrigues Garcia, sobre la precatalogació realitzada per les responsables del Centre Cultural Enric Valor.
Junt amb l’inventari, aportem una galeria amb una mostra de fotografies antigues del fons.
Article aparegut al Programa de Festes de Benifaió de 2022
Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió
Nascut a Benifaió fa quasi cent anys, el nom de José Maiques Campos (Benifaió, 1923-2003) ha quedat ja indissolublement lligat a la Història de Benifaió. Fotògraf de vocació, el seu arxiu, amb el de les seues filles Conchín i M Carmen Maiques, va estar dipositat a l’Ajuntament de Benifaió en 2016, amb motiu de la feliç jubilació d’aquestes i del tancament de l’estudi fotogràfic familiar.
Aquell any, Maiques rep un homenatge per part de l’Ajuntament de Benifaió, que al ple de març de 2016 aprovà una moció conjunta de tots els grups polítics representats al consistori per a reconéixer la trajectòria professional familiar i la importància del llegat per a la història gràfica del nostre poble.
Inauguració exposició Maiques 2016 a la Casa de la Cultural de Benifaió. Foto: Comunicació Benifaió
El Centre Cultural Enric Valor va realitzat una exposició en la tardor de 2016 amb més d’un centenar de fotografies que oferien un recorregut visual recollit per l’autor durant les dècades dels 50, 60 i 70, on es podien observar, en blanc i negre, aspectes del Benifaió comercial, social i festiu, una mostra que recollia l’evolució del nostre poble des de les estretors de la postguerra a l’aperturisme dels anys seixanta i setanta.
La mostra tingué continuïtat en 2017 amb altra exposició centrada en l’ambient festiu de Benifaió de de la dècada de 1950, també organitzada per la Casa de Cultura de Benifaió i amb la confecció del calendari municipal de 2021, amb reproduccions del seu arxiu, on el fotògraf Miguel Romero, combinava imatges del Fons José Maiques amb fotografies actuals, un contrastant “abans i ara” de la nostra població.
Finalment, en juny de 2020 es ratificava amb les filles Conchín i M Carmen Maiques la donació del fons fotogràfic dipositat a l’Ajuntament de Benifaió, com a Fons Incorporat a l’Arxiu Municipal de Benifaió, es preparava la instal·lació de l’arxiu a la nova sala de consulta i s’adquiria el material adient de conservació del fons, iniciant-se la seua catalogació, que per qüestions òbvies de conservació hem prioritzat amb els negatius més antics. Amb motiu de donar a coneix esta tasca, hem convidat a les germanes Maiques a visitar les noves instal·lacions i mostrar-los els treballs en curs.
Material de conservació. Arxiu Municipal de Benifaió
Hem aprofitat per demanar-los la cessió dels drets d’autor i dels drets d’imatge a favor de l’Ajuntament de Benifaió, per tal de poder emprendre les col·laboracions pertinents, amb la presentació d’un projecte amb Amical Wikipèdia i l’Arxiu Ismael Latorre, d’Alginet. I per supost, per entrevistar-les i aprofundir en la figura del seu pare i la professió que també heretaren les filles. Les germanes Maiques responen amb amabilitat, complementant-se en les respostes
P.- Hem volgut convidar-vos a vore les noves instal·lacions de l’Arxiu Municipal i mostrar-vos el material de conservació i les primeres tasques d’ordenació i catalogació del Fons Maiques, i aprofitant la vostra presència, convidar-vos a parlar del vostre pare… comencem pels inicis?
R.- El nostre pare va néixer a Benifaió el 31 d’octubre de 1923, fill d’Antonio Maiques i d’Inés Campos. Son pare era llaurador i com era habitual en l’època, va voler sempre que el seu fill heretara la professió paterna, però el nostre pare no era un home de camp, així que quan va poder, es posà a treballar a la LAISA, com tants de veïns i forasters del poble. Era una empresa gran, que donava molt de treball en una època difícil, però els sous eren minsos i sovint es complementaven amb altres treballs. Eixe complement al jornal el va buscar el nostre pare com a operador dels cinemes del poble.
Maiques (primer a l’esquerra) amb els companys de la LAISA (Foto de l’àlbum familiar Maiques)
P.- Així que el vostre pare entra en contacte amb el mon de la imatge a través del cinema?
R.-Segons recordem a casa, el nostre pare es posà a treballar amb Marco “el Llanterner”, com a operador de sala dels cinemes locals.[1] Per a finals dels anys quaranta, els Navarro gestionaven fins a cinc sales d’exhibició de cinema a Benifaió i a Almussafes, un temps en el que no existia encara la televisió, els programes de cinema eren dobles o triples i hi havia funcions de cinema fins i tot entre setmana.
Maiques, amb la càmera de vídeo (Fotografía de l’àlbum familiar Maiques)
P.- I que sabeu dels inicis de Maiques com a fotògraf?
R.- El nostre pare es va casar amb Concha Montrull “la Raïmera” el 27 de desembre de 1951, i a inicis de l’any següent, el pare va iniciar el seu treball com a fotògraf. Va ser al carrer Sant Carles, on vivien de novençans, així que teníem a casa la vivenda, l’estudi i el laboratori. Eren temps difícils, arribant fins i tot a llavar negatius i revelats a la font de la placeta de Sant Antoni. No cal oblidar que en aquells inicis encara no s’havia instal·lat l’aigua potable a Benifaió.
Cal recordar que el nostre pare comença a treballar de fotògraf sense ajudes, ja que son pare volia que treballara al camp, de forma que hagué de demanar-li els diners al seu amic Vicent Palmero -el del bar de la plaça- per comprar-se la primera càmera.
P.- Son els anys del reconegut “aparador” on tots els nadons nascuts en la dècada dels anys 50 s’han retratat nuets, amb el cul a l’aire, sovint amb les mares amb cara de felicitat.
R.- Si! (rialles). I dels primers encàrrecs de bodes, comunions i batejos. En 1953 apareixen les primeres fotos als programes de festes, i el nostre pare és reclamat en festes i de vegades en actes luctuosos, com la mort d’infants. Cal pensar que als anys 50 casi ningú tenia càmera de fotos pròpia, i conservar els fets extraordinaris era una possibilitat que canvià amb la presència d’un fotògraf al poble. A l’arxiu trobem també fotos del poble amb motiu de celebracions, esports, visites d’autoritats, asfaltat de carreres, arribada de l’aigua potable.
P.- La inauguració de la font de la plaça i l’adequació d’altres espais urbans com el Jardinet de l’Estació canvià aviat la forma de treball del vostre pare?
R.- Efectivament, la font, el jardinet i altres espais es convertiren en platós a l’aire lliure per on passaren molts veïns i veïnes, i el pare va saber compaginar els treballs d’estudi, amb fotos de festivitats, inauguracions, i òbviament, els reportatges que li encomanaven.
Va ser en 1956 quan la família es traslladà al carrer Major, a la casa de Rogelio González i Maria Blasco, cosina del pare, al costat de la botiga de “la Sariera”, on varen poder ampliar l’estudi. També es troben moltes fotografies dels esports de l’època, com les carreres ciclistes i el futbol, que li agradava molt al pare, fins al punt que arribava a regalar algunes fotos als participants.
P.- Finalment, en 1962 la família obre l’estudi al carrer Santa Bárbara?
R.- Efectivament, els anys 60, amb la millora econòmica, la família va poder obrir l’estudi que hem mantingut fins a la nostra jubilació.
I volem citar que als anys 60 i 70 col·laboren amb la família José Cruz, que havia estat sergent d’aviació, ajudant al nostre laboratori, i Vicent Costa, que retocava les fotos i els negatius de carnet, que treballava també com a retocador d’Ismael Latorre, el fotògraf d’Alginet. Posteriorment encara treballà com a retocadora la filla de Vicent, Elena Costa.
Maiques amb la càmera (Fotografia de l’àlbum familiar Maiques)
P.- I vosaltres, que serieu unes xiquetes, com vivíeu el treball del vostre pare?
R.- Amb el cuquet dins de casa. Ens agradava molt i sempre estàvem dispostes a “posar” per al nostre pare (rialles).
Vicent Costa va ser retocador tant a l’estudi de Maiques a Benifaió com al d’Ismael Latorre, a Alginet. Arxiu Ismael Latorre, per gentilesa de Vicenç Torres.
Amb el temps, vàrem heretar la seua professió. Concha més decantada al treball de laboratori, i jo (M Carmen) com a fotògrafa. De vegades fem memòria de quan començàrem: Conchín en 1966 acompanya ja a son pare amb la “Mobilet” a Montroi, per a cobrir una boda… a les set del matí!… mentre que jo comencí a acompanyar al pare en 1969.
I en 1975 decidim obrir l’estudi d’Almussafes, que hem portat entre les dos germanes.
P.- Heu parlat d’Ismael Latorre, fotògraf d’Alginet, l’arxiu del qual està també en procés de digitalització i que ens ha oferit la col·laboració per a digitalitzar i divulgar l’arxiu de Maiques.
R.- Si, ens pareix una bona idea per tal de seguir divulgant el fons del nostre pare. Ismael Latorre i el nostre pare varen ser molt bons amics, i establiren una gran amistat amb la familia, fins al punt que Gerardo Latorre, fill d’Ismael, i jo mateixa (Conchín) vàrem ser padrins de bateix d’Elena Costa, que com son pare, va exercir de retocadoras de imatges i negatius per a les dues famílies
Encara recorde, quan érem xicones, i venia el tio Ismael, amb la moto, des d’Alginet, protegint-se amb plàstics contra el fred de l’hivern.
P.- Com sabeu, estem catalogant els rolls de negatius dels anys 50 y 60, i ens sorprén la quantitat de fotografies de Pasqua.
R.- Efectivament, els anys 60 i primers anys dels 70 suposaren per als joves una certa apertura social. Al treball del nostre pare trobareu moltes fotos de les quadrilles pasqüeres que s’ajuntaven a ballar a la terrassa del cinema Jardí, que es trobava pràcticament enfront del nostre estudi. També es troben moltes fotos pasqüeres del Mas de Reig, on sovint anaven els joves en la tartana d’algun dels pares. Allà on hi havia festa, allà ens desplaçàvem per tal d’immortalitzar la festa!!
P.- Fins quan va estar fent fotos el vostre pare?
R. El nostre pare va estar en actiu fins a jubilar-se amb 65 anys, tot i que no deixà de treballar en la imatge, per exemple editant vídeos. Va ser mentre que treballava en una edició que va sofrir un ictus en 1995, i va faltar a Benifaió el 23 de gener de 2003.
Maiques, davant l’estudi familiar (Fotografia de l’album familiar Maiques)
Ens acostem a la sala que l’Ajuntament de Benifaió ha habilitat com a dipòsit del Fons Local i Fons Incorporats a l’Arxiu Municipal, i els mostrem l’espai que ocupen les 145 caixes on es troben els milers de negatius del Fons José Maiques.
Amb les germanes Maiques, en un moment de l’entrevista
Obrim algunes de les caixes de dipòsit homologades (cartró amb ph neutre) adquirides per l’ajuntament, on estem guardant els negatius més antics (anys 50 y 60), i el mostrem el sistema d’ordenació i numeració. Revisem amb les germanes Maiques alguns dels rolls pendents d’ordenació, que encara guarden, inèdita, la memòria fotogràfica del nostre poble.
Mentre viatgem en el record, els fem saber com, entre les tendències actuals de l’arxivística, es reclama el manteniment en el temps d’una relació entre les institucions receptores dels fons i els propis donants. Tornem a parlar de la importància del valor històric, documental, urbanístic, etnogràfic i social que un arxiu com el que han donat Conchín y Mari Carmen Maiques, te per a la història i la identitat de Benifaió.
Les germanes Maiques s’acomiaden amb un somriure, estic segur que orgulloses de vore que la donació efectuada tindrà aviat la visibilitat i el reconeixement que, ara i en el futur, el poble de Benifaió els déu, orgulloses també de saber que la posada en valor de l’arxiu del seu pare està en marxa i haurà de servir per transmetre a les generacions futures el nostre patrimoni fotogràfic.
[1] Francisco Marco Alonso va néixer a Benifaió en 1926 i va ser el pare dels germans Marco Sansano. Agraïm a Josep Marco Sansano que ens haja ratificat la notícia, comentant-nos que el pare treballà molt de tems a la LAISA, on feren amistat, i que la família, amb l’èxit professional de Maiques, comentava com el patriarca dels Marco havia estat el qui havia inoculat el verí de la fotografia a Maiques.
UNA MOSTRA DEL FONS JOSÉ MAIQUES DE L’ARXIU MUNICIPAL DE BENIFAIÓ
Paelles per a una comunió (AMB, Fons José Maiques)
Als anys de la posguerra les comunions se celebraven a casa, amb l’escàs luxe gastronòmic d’un parell de paelles. Eren dies de molta feina per a Maiques, que corria el poble esperant l’oportunitat de reunir les famílies després de dinar, com en esta foto, a la porta de la casa, amb una ordenada distribució d’almenys tres generacions
L’alcalde Gimeno. Estudi Maiques (AMB, Fons José Maiques)
Les fotos d’estudi varen ser altra de les vessants del treball del que, en l’època, era l’únic fotògraf del poble. Potser moltes vegades eren fotos lúdiques (nadons, xicalla o joves), altres amb serietat documental (carnets d’identitat o altres documents) o fins i tot fotografia institucional, com és el cas d’esta foto de l’alcalde Vicent Gimeno, qui incorporà esta mateixa foto retallada a la salutació del programa de festes de 1967.
Amb la vespa (AMB, Fons José Maiques)
Els german Piaggio llançaren la motocicleta italiana “Vespa” per Europa als inicis dels anys 50. Els primers models espanyols es comercialitzaren per la empresa Moto Vespa España, S. A. El model que trobem a la foto és encara el primigeni, que incloia el fanal al parafangs davanter. Després s’incorporaria al manillar a partir de 1953. En certa mesura, la Vespa ajudà a la incorporació de la dona a la mobilitat urbana, en evitar la barra central del quadre alt d’altres models de motocicletes, tan “molest” per a les recatades mentalitats de l’època.
Memento mori (AMB, Fons José Maiques)
La mort també està present a la col·lecció de Maiques. Cal entendre aquestes fotos en el moment de la seua realització, quan no existien els mòbils i en general, als anys 50 les famílies encara no comptaven, habitualment, amb càmeres fotogràfiques domèstiques i es recorria al fotògraf per immortalitzar en paper la pèrdua de familiars, sovint “albats” o infants.
En altres negatius trobem també fotos de soterrars de personatges rellevants del poble, a la porta de l’església o en el recorregut cap al cementeri.
Vedet al camerí del teatre Jardí (AMB,Fons José Maiques)
L’arribada de companyies de “varietés” als anys 50 aportava un tipus diferent d’entreniment al poble. En aquelles companyies, la figura principal era la vedet, ací retratada al camerino improvisat del teatre Jardín. No són freqüents els “robats” en la col·lecció de Maiques… fixeu-vos al retall insinuant de la faldilla, el cigarret a la mà i la botella de licor al fons.
Jardinet de la placeta de l’Immaculada (AMB, Fons José Maiques)
L’urbanisme del poble va ser sovint documentat per Maiques. En esta foto trobem la recentment inaugurada placeta de l’Immaculada, darrere de l’església de Sant Pere. A la cantonada es pot llegir un cartell del Frente de Juventudes, anunciant un concurs d’arrancà de planter d’arròs amb els premis corresponents.
L’arxiu personal del músic Andrés Carreres López (Benifaió, 1924 – Madrid, 1992) ha estat donat pel seu fill, Alberto Carreres Esparza, a l’Arxiu Municipal de Benifaió en 2021.
El fons, conservat miraculosament en la seua integritat, ens permet reseguir en la seua integritat la biografia de l’eminent músic benifaioner, des de la seua carrera militar fins a la seua incorporació a l’Orquestra Nacional d’Espanya, on actuà com a flauta solista durant més de dues dècades.
A més, es troba la documentació que Carreres conservà com a fundador i administrador del Quinteto de Viento Cardinal, i també com a co-fundador i alma mater del pioner Curso Internacional de Perfeccionamiento y Nuevas Técnicas de Interpretación “Mariano Puig” de Torrent.
No mens important és la documentació al voltant de la seua tasca com a compositor y com a poeta (una faceta poc coneguda del nostre paisà).
Entre el fons, volem destacar les partitures, mètodes, composicions i de música per a flauta (algunes d’elles especialment rares, antigues, manuscrites, dedicades…) probablement una de les col·leccions musicals en la seua especialitat més completes d’entre les existents a Espanya.
Ací teniu l’inventari del fons i una selecció d’imatges:
El fons personal de Francesc Marí Piles (Benifaió, 1925-2007) va ser el primer en entrar a formar part dels Fons Incorporats a l’Arxiu Municipal de Benifaió.
Encara que el fons és relativament menut, té un elevat interés com a patrimoni documental benifaioner, com a testimoni de l’activitat cultural al Benifaió des de la postguerra i la transició democràtica fins als inicis del present segle, amb una important aportació de cartells, fullets de mà i altre material. Especialment, el fons teatral permet reconstruir el treball de més d’un centenar d’actors locals de tres generacions que treballaren per a la la cultura i l’oci del Benifaió de la segona metiat del segle XX.
Després de la mort del promotor, el fons va estar custodiat pel seu nebot, Enric Marí Garcia, qui l’ha ofert en donació a l’Arxiu Municipal de Benifaó. La donació ha estat acceptada, aprobant-se per unanimitat al Ple de l’Ajuntament de Benifaió de 30 d’abril de 2019.
La catalogació del fons ha constituït el Treball Fi de Màster (TFM) El Fons Personal Francesc Marí Piles a l’Arxiu Muncipal de Benifaió: catalogació i valorització, del donant en el Màster de Patrimoni Cultural: identificació análisi i gestió, cursat a la Universitat de València, i ha vist la publicació del llibre Fora Baix! El teatre popular a Benifaió a través del fons personal de Francesc Marí, editat per l’Ajuntament de Benifaió.
Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història Moderna
Esta memòria d’activitats te per finalitat donar a conéixer en detall la realització dels diversos actes (conferències, presentacions, xerrades escolars, visites guiades públiques i privades a Benifaió i València, informes, edicions, etc.) des que, en juliol de 2018, vaig assolir la plaça de Cronista Oficial de Benifaió. A més, és un compromís personal assolit quan vaig ser nomenat com a cronista oficial de Benifaió.
D’acord amb la Memòria i Proposta d’Activitats per al càrrec de Cronista que vaig presentar l’any 2018 al concurs de la plaça de Cronista Oficial de Benifaió, hem desenvolupat dues línies especialment:
Enric Marí Garcia. Doctor en Història. Cronista Oficial de Benifaió.
(Article publicat al Programa de Festes de Benifaió 2019. Transcripció del document inédita.)
El dia 16 de febrer de 1612, Miquel Falcó de Belaochaga i Monsonís, descendent d’una família d’infançons biscaïns assentada a Sogorb, rebia sentència al seu favor, en el llarg procés de venda per subhasta del senyoriu de Benifaió, transacció tancada pel preu de vint-i-set mil lliures. Un any després, el nou senyor de Benifaió iniciava un plet d’hidalguia sol·licitant el reconeixement del privilegi nobiliari, un procés que acabà amb el solemne armament de Miquel Falcó com a cavaller al Palau Reial de València, el 6 de juliol de 1615, i la concessió del títol de noblesa l’1 d’agost del mateix any.[1]
Encara hagueren de passar uns anys per què es pronunciara la sentència, en febrer de 1623, sobre la venda de la carta de gràcia del senyoriu de Benifaió, que s’havia procurat el duc de Gandia, don Carles de Borja, creditor dels anteriors senyors de Benifaió, els Jofré, família que havia perdut el senyoriu davant els deutes acumulats. El mateix any 1623, Miquel Falcó de Belaochaga era elegit «administrador de la carn» entre els oficis de la ciutat de València.[2]
LA FUNDACIÓ DEL VINCLE
Solucionada la darrera disputa sobre el senyoriu de Benifaió, l’1 de maig de 1623, don Miquel Falcó de Belaochaga firmava els capítols matrimonials de seu fill primogènit, Joan Baptista Falcó de Belaochaga i Alcongell, amb Joana Anna Ferrer, filla de don Pere Ferrer, cavaller de l’orde de Calatrava, signant de l’altra part.
Es tracta d’un dels més importants documents per a la història de Benifaió, fins ara desconegut en la seua integritat, ja que entre els seus pactes, es recull la vinculació del senyoriu de Benifaió, d’estricta masculinitat, primogenitura i legitimitat, a favor dels descendents d’aquesta branca familiar. La vinculació, semblant al mayorazgo castellà, és la institució jurídica per la que es feia inalienable una determinada massa de béns, sostreta així al comerç, i que restava en mans de la família, gràcies a un ordre, predeterminat i inalterable, en les successions.[3]
El document que hem trobat es correspon a la còpia de les condicions de la donació en contemplació de matrimoni, corresponents a la part de don Miquel Falcó (no es coneix de moment l’aportació dotal dels Ferrer) que es localitza a l’Arxiu de la Catedral de València, on es conserva gràcies al registre de les càrregues del senyoriu de Benifaió amb la metropolitana de València per diferents benifets eclesiàstics.[4]
Cal fer esment que Miquel Falcó va fundar posteriorment un segon vincle amb la resta dels seus béns, a través del seu testament, entregat en plica en 1630 i publicat després del seu traspàs en 1638, que feia hereu universal a Fèlix Falcó de Belaotxaga i de Castro, fill del segon matrimoni que contractà el testador amb Marquesa de Castro.
UN CARRER NOU, NO TAN NOU
En la donació en contemplació de matrimoni, don Miquel Falcó prometia l’aportació de seixanta mil lliures al seu fill Joan Baptista, a fer efectiva “…en continent aprés que serà efectuat lo dit matrimoni per paraules de present i en fas de sancta mare Yglésia…” comprenent-hi qualsevol part que li corresponguera en la dot de sa mare, Vicenta Alcongell, i amb els pactes, vincles i condicions següents:
En primer lloc, i apreat per quaranta dos mil lliures, li transportava el senyoriu de Benifaió “…ab tots los fruyts, drets dominicals, emoluments a senyor pertanyents, ab tots los termens i muntanyes…” de la mateixa forma que li havien correspost a son pare en 1612, per Decret de Cort, proveït per la Reial Audiència. El preu podria parèixer unflat respecte a les vint-i-set mil lliures de la compra, onze anys abans, si no fóra perquè incorporava “…totes les millores, edificis y obres… així en la casa y castell del dit lloch, com en los forns de coure pa y del vidre, almàceres y altres regalies de la senyoria, y altres millores fetes en lo terme de dit lloch, ab totes les alajes y béns mobles ab que està adresat lo dit castell y cassa de Benifayó”. Esta nota ens permet comprovar que els primers Falcó s’afanyaren en millorar regalies i invertir en les estructures senyorials del poble.
Miquel Falcó es reservava per vida l’exercici de la jurisdicció alfonsina “conforme a fur” amb la facultat de crear oficials i d’anomenar-se senyor de Benifaió, reserva que oferia al fill per a després de la seua mort. A més, ratificava la donació, en efectuar-se el matrimoni, de la percepció de fruits, rendes, drets dominicals, utilitat i senyoria del dit lloc, permetent que es lliurara al fill la possessió i reconeixement de vassallatge, deixant per a després de la seua mort la prestació del “sagrament y homenatge de fidelitat”.
Aquesta donació venia gravada amb els càrrec tinguts sobre les rendes del senyoriu de Benifaió -com era habitual en l’època- per diversos benifets eclesiàstics, que sumaven setanta cinc lliures anuals, en detall: primerament, cinc lliures al capítol i canonges de la Seu de València, administradors de Dobles i Aniversaris -d’on dimana l’existència de la còpia que hem pogut transcriure i estudiar-; trenta lliures als beneficiats de dos benifets instituïts a la Seu, baix invocació de Sant Lluc Evangelista i a la església del Temple, baix invocació de Sant Gregori; altres vint lliures al beneficiat d’un benifet, invocació de Sant Jaume, de la seu valenciana i altres vint lliures al beneficiat de l’església de Pardines d’Olocau, invocació de Nostra Senyora.
Seguidament, es valoraven en altres cinc mil cinc-centes lliures totes les heretats, terres i possessions que Miquel Falcó havia comprat en el terme i lloc de Benifaió, entre les que se comprenien
“…la cassa y heretats que ha comprat de doña Catalina Figuerola y de Jofré, muller de don Miquel Sllava Jofré; totes les botes dels cellers, gerres per a tenir mil arrobes de oli, quatre mules de la llauró, dos charrions y tots los demés adresos de llauror que lo dit don Miquel Falcó te en lo dit lloch, y així mateix se han de comprendre totes les terres que lo dit don Miquel Falcó ha tret y plantat de viñes…” .
Novament, el document ens presenta a un Falcó interessat no només en l’extracció de les rendes senyorials del poble, sinó també en la inversió i millora de béns mobles, immobles i terres pròpies, alguns d’ells comprats a l’esposa de l’antic senyor, Miquel Jofré. Estes propietats venien carregades amb mil set-cents sous censals anuals, corresponents a les mil set-centes lliures que don Miquel Falcó tenia carregades a donya Rafela Figuerola i de Beneito, viuda del cavaller Francesc Beneito, probablement ascendents de Caterina Figuerola.
Altres sis mil tres-centes cinquanta set lliures ofertes pel senyor de Benifaió al seu primogènit corresponien a diversos censals i debitoris que responien “… així la universitat del dit lloch de Benifayó com diversos particulars del dit lloch…” i afegia un interessant comentari, que ens revela una nova iniciativa econòmica del senyor, y una important fita urbanística del Benifaió del Sis-cents:
“…en lo qual preu se han de comprendre los debitoris causats y que es causaran del preu de sis casses que de nou se han construït y lo dit don Miquel Falcó promet acabar de construir y edificar, ab tota perfecció, en un carrer que ha ubert nou de front la porta principal del castell del dit lloch, camí de València”.
Ens trobem ací la feliç notícia de l’obertura del que històricament coneguem com el carrer Nou, que ara sabem es va obrir poc abans de 1623, a iniciativa del senyor i primer Baró de Benifaió, don Miquel Falcó de Belaochaga.
Finalment, prometia donar les restants sis mil cent quaranta tres lliures (que sumaven les seixanta mil lliures promeses) “…en joies, or, argent, alajes de casa y en vestir degudament a la dita doña Joanna Anna Ferrer, y ataviar-la de tot lo necessari, y al dit Joan Batiste Falcó, y en dinés contants”.
VALORACIÓ DEL VINCLE DELS FALCÓ DE BELAOCHAGA
lliures
ACTIUS DE LA DONACIÓ:
. Senyoriu de Benifaió amb les millores efectuades
42.000
. Casa de Caterina Figuerola i altres béns
5.500
. Censals i debitoris de la universitat i particulars de Benifaió
6.357
. Joies, or, plata i metàl·lic
6.143
TOTAL:
60.000
CÀRREGUES ANUALS DE LA DONACIÓ:
. Benifets eclesiàstics: Seu de València – Dobles i Anniversaris
5
Seu de València – Sant Lluc
15
Església del Temple – Sant Gregori
15
Seu de València – Sant Jaume
20
Pardines d’Olocau – Nostra Senyora
20
. Censos de 1.700 lliures sobre béns de C. Figuerola (1.700 sous)
85
TOTAL:
160
LES CONDICIONS DEL VINCLE
A continuació i en el mateix document, es procedeix a la fundació d’un vincle de tots els béns referits anteriorment, a favor del seu fill Joan Baptista Falcó, i es detallen amb minuciositat les condicions de la successió d’estricta primogenitura i agnació. En primer lloc, establia que, en el cas de mort del fill sense descendència masculina legítima, hauria de tornat tot (menys tres mil lliures) a son pare o als seus hereus, remarcant que si, en cas contrari, Joan Baptista Falcó tinguera fills mascles legítims, hauria de passar tot, menys tres mil lliures, al mascle primogènit “in infinitum”, és a dir, a perpetuïtat, amb ordre estricte de masculinitat i primogenitura. Per al cas d’extinció de descendència masculina, el vincle hauria de passar al segon mascle del matrimoni i als seus descendents en la mateixa qualitat, i en cas d’extingir-se els hereus mascles del fill, tots els béns haurien de passar als hereus universals de Miquel Falcó.
Per al cas de produir-se l’extinció de tota descendència masculina, el vincle hauria de passar a la filla major de Juan Baptista Falcó o al seu primogènit mascle, en cas de haver mort la mare. Això sí, amb la estricta condició d’anomenar-se Falcó i mantindre les seues armes sense mixtura, és a dir, de conservar el cognom i l’heràldica materna sense cap canvi ni afegit.
El vincle estableix a continuació la prohibició de vendre, empenyorar ni alienar el lloc de Benifaió ni els censals i debitoris atorgats, amb l’excepció de l’autorització a Juan Baptista de vendre propietats o carregar censals o debitoris sobre els altres béns aportats pel pare, sempre que es consignen com a donacions de Miquel Falcó i amb condició que les transaccions es registren per la taula de canvis de la ciutat de València “en conte doble y a nom dels dits don Miquel Falcó de Belaochaga y don Joan Batiste Falcó de Belaochaga…” en vida del primer, i, mort el pare, es faça segons la seua voluntat testamentària. Finalment, don Miquel Falcó se atorgaba el poder d’adobar, corregir i millorar tots els pactes, vincle i condicions de la donació, tant en el seu testament com en qualsevol altra disposició, a voluntat plena.
CONCLUSIONS
L’anàlisi de la documentació aportada ens permet afirmar que Miquel Falcó de Belaochaga va adquirir el senyoriu, junt amb altres propietats al poble, incloent també els béns que havien quedat a nom de Caterina Figuerola, esposa de l’últim dels Jofré que fou senyor de Benifaió. Aviat va emprendre obres de millora sobre el poble i altres de les seues propietats, per tal d’assegurar-se i incrementar les seues rendes. Es referma així com un personatge emprenedor i actiu, de riquesa considerable i activitats econòmiques variades, amb una estratègia successòria marcada per el repartiment dels seus béns entre els primogènits dels dos matrimonis que contractà en la seua vida. Ambdós vincles quedaren units amb la mort sense descendència del seu nét Fèlix Falcó de Belaochaga i Blanes, ja en el segle XVIII.
Es pot assenyalar que el poble, taxat per perits en 1612 per 30.000 lliures i adquirit per 27.000 lliures, era valorat en 1623 per 42.000 lliures, un important increment, fruit d’aquestes millores.
A més, ens permet documentar l’obertura del carrer Nou, en la tercera dècada del segle XVII, per iniciativa del nou senyor de Benifaió, qui en 1623 havia començat a obrar diverses cases, que li podrien reportar noves rendes. Aquesta intervenció urbana reforça la idea de què el poble de Benifaió, malgrat el seu tamany minso, no hauria sofert un decrement demogràfic substancial als inicis del segle XVII, refermant així la hipòtesi de què el nostre poble no estigué poblat per moriscos i en conseqüència no va sofrir un despoblament significatiu arran la seua expulsió en 1609.
El senyoriu de Benifaió va ser la base territorial dels Falcó de Belaochaga en el seu procés d’ennobliment, i la seua vinculació dins la família afavorí el seu enlairament social, primer en l’àmbit local de la Ciutat i el Regne de València, i després, entre la més alta noblesa espanyola i europea. Va procurar també unes bases econòmiques, ja que va assegurar unes rendes senyorials, si es vol, exígües.
Una vinculació que assegurà el manteniment del senyoriu en mans dels Falcó al llarg de l’Edad Moderna, fins a produir-se la redempció de censos en 1872, ja en vigor les lleis desvinculadores de l’Estat Liberal. El poble signà un pacte pel qual es comprometia a pagar setanta-cinc mil pessetes en deu anys al darrer senyor efectiu, el Príncep Pio de Saboya, Joan Falcó i Valcàrcel. Mort a Baiona en 1873, el títol de baró de Benifaió recaigué sobre el menor dels fills, Juli Falcó i d’Adda, i en la partició de la herència es comptabilitzaren les trenta mil pessetes que faltaven a pagar del prèstec imposat al poble per la redempció del senyoriu. Quasi la meitat del deute… i quasi res en comparació amb un capital de més de tres milions de pessetes d’una familia enriquida i ennoblida que havia emparentat amb les més importants cases nobiliàries, com els Alba o els Fernan-Núñez.
Per l’antiguitat i pel prestigi social, potser l’interés pel manteniment del títol nobiliari de barons de Benifaió era més una qüestió de prestigi social i d’antiguitat que no de diners.
Ittem tret dels capítols matrimonials de don Pere Ferrer de una, y don Miquel Falcó de Belaochaga, de altra.
1623, maig, 1 (còpia de 1666)
Arxiu de la Catedral de València, lligall 2523:41.
El lligall ve intitular “Actes per a justificar lo cens que respon lo senyor de Benifayó a la administració de censos de Dobles y Anniversaris”, dins el qual trobem una còpia extreta en 1666 del document original de 1623.
Íttem, és pactat, avengut y concordat per y entre les dites parts, que lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga, en contemplació del desusdit matrimoni, y per la molta voluntat y amor que te al dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, son fill primogènit, y per lo content y gust particular que ha tengut y te de efectuar lo desusdit casament y per altres justes causes, son ànimo dignament movents, farà segons que ab tenor del present capítol promet fer y, pro nunc, fa donació pura, pròpria, simple e irrevocable, dita entre vius, sortidora son efecte en continent aprés que serà efectuat lo dit matrimoni per paraules de present y en fas de sancta mare Yglésia, al dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, son fill primogènit, de sexanta mília lliures, moneda del present Regne de València, en les quals se entenguen y comprenguen qualsevol part o parts que al dit don Joan Falcó li toquen en la dot de la dita sa mare, ab los pactes, vincles y condicions que inferius se diran y declararan.
E les quals dites sexanta mília lliures de dita moneda li donarà y pagarà en esta forma: ço és, en preu y estimació de quaranta y dos mília lliures de la dita moneda, li transportarà segons que promet transportar, lo dit lloch de Benifayó, situat y possat en lo present Regne de València, lo qual afronta ab terme de Almusafes, ab terme de Sollana, ab terme de Espioca, ab terme de Llombay, ab terme de Alginet y ab terme de Cotes, ab tots los fruyts, drets dominicals, emoluments a señor pertanyents, ab tots los termens y muntanyes y de la manera que al dit don Miquel Falcó li à pertanygut, ab decret de Cort provehit per la Real Audiència y ab totes les millores, edificis y obres que lo dit don Miquel Falcó, aprés de la dita compra de cort ha fet, així en la casa y castell del dit lloch, com en los forns de coure pa y del vidre, almàceres y altres regalies de la señoria y altres qualsevols millores fetes en lo terme de dit lloch, ab totes les alajes y béns mobles ab que està adresat lo dit castell y cassa de Benifayó.
En lo qual tant solament se reserva lo dit don Miquel Falcó durant la vida, a son beneplacit lo exercici de la jurisdicció alfonsina que, conforme a fur, li competeix en lo dit lloch, ab la facultat de crear oficials y nomenar-se señor de Benifayó. Tot lo qual cesse y passe en cap y domini del dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, son fill, en continent que es seguirà la mort del dit don Miquel Falcó, y en tot lo demés respectant a la percepció dels fruyts, rendes, drets dominicals, utilitat y señoria del dit lloch, tinga lo dit domini lo dit don Joan Batiste Falcó en continent que serà celebrat lo dit matrimoni in facie ecclessiae, y se li haja de donar y lliurar la posesió de aquell per a que los vasalls lo regoneguen per señor y li presten tots los fruyts y responsions, y així mateix per a aprés dels dies del dir don Miquel Falcó et nunc pro tunc, li presten lo sagrament y homenatjes de fidelitat.
La qual transportació del dit lloch de Benifayó se farà ab càrrech de haver de pagar cascun any, setanta y cinch lliures, és a saber, les cinch lliures al capítol y canonges de la seu de València, administradors de Dobles y Aniversaris, trenta lliures als beneficiats qui per temps seran de dos benifets instituhits, lo hu en la seu de València, sots invocació de sent Lluch evangeliste, y lo altre en la iglésia del Temple de la present ciutat, sots invocació de sent Gregori, lo primer de maig y nohembre, mijerament. Vint lliures al beneficiat del benifet instituhit en la seu de València, sots invocació de sent Jaume, lo primer de mars y setembre, y les restants vint lliures al beneficiat del benifet instituhit en la yglésia de Pardines de Olocau, sots invocació de Nostra Señora, ha primer de maig y nohembre.
Íttem, en preu y estimació de cinch mil y cinch-centes lliures, li transportarà totes les heretats, terres y posesions que ha adquirit y comprat en lo terme y lloch de Benifayó en les quals se entén y comprén la cassa y heretats que ha comprat de doña Catalina Figuerola y de Jofré, muller de don Miquel Sllava Jofré, totes les botes dels cellers, gerres per a tenir mil arrobes de oli, quatre mules de la llauró, dos charrions y tots los demés adresos de llauror que lo dit don Miquel Falcó té en lo dit lloch, y així mateix se han de comprendre totes les terres que lo dit don Miquel Falcó ha tret y plantat de viñes, totes les quals cosses li transportarà ab càrrech de aquells mil y set-cents sous censals, pagadors a dotse de juny y dehembre, mijerament. Los quals, per lo dit don Miquel Falcó foren prevenguts y originalment carregats a doña Rafela Figuerola y de Beneyto, viuda de Francés Beneyto, quondam cavaller, per preu de mil y set-centes lliures, ab acte rebut per Pau Figuerola, notari, a onse de dehembre del any mil ses-cents y vint, per pagar-li lo preu de la venda que la dita doña Catalina Figuerola y de Jofré feu al dit don Miquel Falcó de la dita cassa y terres, ab acte rebut per lo notari deinseserit (sic) en lo dit dia.[1]
Íttem, en preu y estimació de sis mil tres-centes sinquanta y set lliures, li transportarà al dit don Joan Batiste Falcó, diversos censals y debitoris que responen així la universitat del dit lloch de Benifayó com diversos particulars del dit lloch, en lo qual preu se han de comprendre los debitoris causats y que es causaran del preu de sis casses que de nou se han construït y lo dit don Miquel Falcó promet acabar de construir y edificar ab tota perfecció en un carrer que ha ubert nou de front la porta principal del castell del dit lloch, camí de València, y les restants sis mil cent quaranta y tres lliures, a compliment de les dites seanta mília lliures de la dita donació, li promet donar y pagar en continent en joyes, or, argent, alajes de cassa y en vestir degudament a la dita doña Joanna Anna Ferrer, y ataviar-la de tot lo necessari, y al dit don Joan Batiste Falcó, y en dinés contants. La qual donació y en execució de aquella la dita transportació de tots los dits béns, haja de fer y fasa ab los pactes, vincles y condicions immediate següents:
Primo, ab pacte, vincle y condició que si es seguirà cas, lo que a Deu no plàcia, que lo dit don Joan Batiste Falcó morís e passàs de la present vida en la altra sens deixar fills mascles del dit matrimoni, tots los dits béns que en solució y paga de les dites sexanta mília lliures, y en execució del desusdit capital per lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga seran transportats al dit don Joan Batiste Falcó, son fill, sens disminució alguna de llegítima, falcídia, quatra trebeliànica aut alias, deduhides tant solament tres mília lliures de les quals així entre vius com en última voluntat puga dispondre a sa voluntat lo dit don Joan Batiste Falcó, sien, tornen y vinguen al dit don Miquel Falcó de Belaochaga, son pare, si en lo dit cas viu serà, e si viu no serà, als hereus y successors universals en los béns y herència de aquell.
Ítem, ab pacte, vincle y condició que, morint lo dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga ab fills mascles llegítims y naturals del desusdit matrimoni, succeheixca en lo dit lloch de Benifayó y en tots los demés béns desusdits, íntegrament y sens diminució alguna de llegítima, falcídia, trebeliànica ne altre qualsevol dret, deduhides tant solament les dites tres mília lliures, de les quals com dit és, puga dispondre lo dit don Joan Batiste Falcó, lo fill mascle primogènit del dit matrimoni y tots los fills y desendents llegítimos y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats de aquell in infinitum, lo hu aprés del altre, guardant orde de masculinitat y primogenitura y succehint los uns als altres íntegrament y sens diminució alguna de llegítima, falcídia quarta trebeliànica ni altre qualsevol dret, en lo dit lloch de Benifayó y demés béns donats.
E si serà cas que lo fill primogènit mascle del dit matrimoni morís e passàs de la present vida en la altra, sens deixar fills mascles alguns llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, o preteris, y se acabàs del tot la línea y succesió masculina del dit matrimoni, en tal cas lo dit lloch de Benifayó y los demés béns desusdits, íntegrament y sens diminució alguna de llegítima, falcídia, quarta trebeliànica ne altre qualsevol dret, sien, vinguen y pertanyguen al fill segon mascle del dit e present matrimoni, si en dit cas viu serà, i als fills y desendents mascles llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats in infinitum, lo hu aprés del altre y guardant tots temps entre aquells lo dit orde de masculinitat, llegitimitat y primogenitura, si e segons és estat dit y declarat en respecte dels fills primer y segon del dit matrimoni. Y lo mateix orde se guarde y observe en respecte de tots los demés fills mascles del present matrimoni, del primer fins al darrer, succesivament, succehint tots temps en lo dit lloch de Benifayó y demés béns desusdits, hu aprés de altre, des de el primer asta el darrer, guardant tots temps lo orde desusdit.
E si fos cas que preteris y se acabàs del tot la succesió masculina llegítima y natural de tots los fills mascles del dit e present matrimoni, en tal cas lo dit lloch de Benifayó y tots los desusdits béns, sens diminució alguna de llegítima, falcídia, quarta trebeliànica ne altre qualsevol dret, sien vinguen y pertanyguen als hereus y successors universals en los béns i herència del dit don Miquel Falcó de Belaochaga, per a que en lo dit lloch de Benifayó y demés béns desusdits se observe y guarde lo que per lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga serà estat dispost y ordenat en respecte de la succesió de tots los altres béns y herència de aquell. Ab aquesta emperò modificació, en o sens aquella aliter nec alias, és a saber: que si es seguira cas que lo dit lloch de Benifayó y demés béns desusdits per rahó dels vincles y substitucions de super referits y especificades, pertanyguesen y tornasen en cap y domini del dit don Miquel Falcó de Belaochaga, y essent mort aquell, al segon fill mascle de aquell o a altre qualsevol fill mascle del dit don Miquel Falcó, en tal cas en tots aquells fills mascles del dit don Miquel Falcó qui succehiran o poran succehir en los dits béns, se hajen de observar y se observen y guarden puntualment tots los pactes, vincles y substitucions de super expressats y expresades, y aquelles y cascú de aquells eo hu aprés del altre, hajen de succehir en lo dit lloch de Benifayó y demés béns de super especificats.
Y si fos cas que tots los demés fills mascles del dit don Miquel Falcó, llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, moriren y pasesen de la present vida en la altra sens deixar fills mascles alguns llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, o la descendència y posteritat masculina y llegítima y natural de aquells y de cascú de aquells preteris, y se acabàs del tot, en tal cas lo dit lloch de Benifayó y tots los demés béns desusdits, sense diminució alguna de llegítima, falcídia, quarta trebeliànica ne altre qualsevol dret, inmediatament sien, tornen e vinguen e pertanyguen a la filla major del dit don Joan Batiste Falcó, del present matrimoni si en dit cas viva serà, y si viva no serà, al fill mascle primogènit, llegítim y natural y de llegítim y carnal matrimoni nat y procreat de aquella, ab que aquell dit fill primogènit de la dita filla major del dit don Joan Batiste Falcó qui succehirà en los dits béns, se haja de nomenar de nom y apellido de Falcó de Belaochaga, y haja de fer les armes del dit don Miquel Falcó, sens altra mixtura alguna, lo que si no feya y observava, passe la dita successió en lo segon fill mascle de la dita filla major del dit don Joan Batiste, si no tindrà lo tal contrafahent, fill mascle de llegítim y carnal matrimoni nat y procreat, com si se haguera seguit lo cas del dit vincle. Y lo mateix orde se observe en tots los demés fills mascles llegítimos y naturals de la dita filla major del dit don Joan, y en sos fills y descendents in infinitum, y si aquella morís sens fills mascles, llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, o la descendència masculina y llegítima y natural de aquells preteris, y se acabàs del tot, succeheixquen les altres filles del dit don Joan Batiste Falcó y sos fills llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats mascles, ab lo mateix pacte de haver-se de apellidar de nom y apellido de Falcó de Belaochaga, y de haver de fer les dites armes de Falcó de Belaochaga, sens altra mixtura alguna, sots la dita pena de perdició dels dits béns, y així se segueixca de uns en altres fills mascles, fins al darrer, guardant tots temps lo dit orde de llegitimitat, masculinitat y primogenitura in infinitum, y que sos fills mascles de la segona filla del dit don Joan Batiste Falcó y sos descendents mascles, llegítims y naturals y de llegítim y carnal matrimoni nats y procreats, prefereixquen fins al darrer als fills mascles llegítims y naturals de la filla tercera, et sie in infinitum, y faltant del tot la succesió masculina, llegítima y natural y de llegítim y carnal matrimoni nada y procreada, de totes les filles del dit Joan Batiste Falcó, y no en altre cas algú, puguen succehir y succehixquen en lo dit lloch de Benifayó les demés filles del dit don Miquel Falcó de Belaochaga y sos fills y descendents, si e segons aquell ho aurà deixat dispost y ordenat.
Ítem, ab pacte y condició que, per a major tuició y seguretat dels vincles, pactes y substitucions desusdites, ni lo dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga ni altre qualsevol fill o descendent de quell qui succehirà guardant lo orde desusdit, en lo dit lloch de Benifayó y en los desusdits béns, per si, ni per interposades persones, per causa alguna, cogitada o incogitada, per privilegiada que sia, no puga ne puixen vendre o alienar ne empenorar lo dit lloch de Benifayó ni ningú dels desusdits censals y debitoris que per mi, en execució de la present capitulació y concòrdia, seran transportats al dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, sots exprés decret de nul·litat dels tals actes de vendes, alienacions exoneracions, açò emperò entés y declarat que si al dit don Joan Batiste Falcó pareixerà y ben vist serà, puixa vendre, alienar y transportar a la persona o persones y per los preus que millor porà concordar, no obstant la dita prohibició, qualsevols casses, terres y heretats situades en lo dit lloch de Benifayó y terme de aquell, de les que per lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga se han de transportar a d’aquell en execució de la present capitulació matrimonial, ab que per los compradors de les tals casses, terres y heretats del preu de aquelles, hajen de fer y fermar carregament de censal o acte de debitori ab responsió de interés, spitulant los dits actes de carregaments y debitoris a favor del dit don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, en lo dit nom de donatari del dit don Miquel y de los successor en los dits béns donats, y ab los pactes, vincles y condicions contenguts y especificades en la present capitulació y concòrdia matrimonial.
Ittem, ab pacte y condició que, per a major conservació dels desusdits pactes, vincles y condicions, en tot cas de quitament dels censals y debitoris transportadors per lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga al dit don Joan Batiste Falcó, son fill, en execució de la present concòrdia, y dels censals y debitoris que es formaran y causaran del preu de les dites casses y heretats que, en virtut de la desusdita facultat, per lo dit don Joan Batiste Falcó seran venudes les propietats, dels dits censals y sorts principals dels dits debitoris per e a nom de les mateixes persones qui responen los dits censals y debitoris que quitar voldran, sien girades per la taula de cambis y depòsits de la present ciutat de València durant la vida del dit don Miquel Falcó de Belaochaga en conte doble y a nom dels dits don Miquel Falcó de Belaochaga y don Joan Batiste Falcó de Belaochaga, per obs de reespersar-les en lloch tut i segur a coneguda del dit don Miquel Falcó, y que aprés mort de aquell, se haja de observar y se observe en respecte de la subjecció de depòsit de les propietats de dits censals y debitoris, eo de poder rebre aquelles liberament, lo que per lo dit don Miquel Falcó serà dispost y ordenat ab son últim testament o en altra qualsevol disposició, y que la dita forma de depòsit se haja de observar y se observe tantes quantes vegades se seguirà, cas de quitament dels dits censals y solució de ser propietats dels dits debitoris, davant la vida del dit don Miquel Falcó.
Ittem, ab pacte y condició que lo dit don Miquel Falcó de Belaochaga se rete facultat y plen poder de poder adobar, corregir y millorar tots los desusdits pactes, vincles y condicions, així ab son últim testament com en altra qualsevol disposició a tota sa voluntat, sens derrogació ni diminució emperò de les cantitats contengudes en los presents capítols y cascú de aquells. Ittem, etc…
Praeincertum ittems ab stractum fuit a quodam capitulationum inib tractum instrumento facto et firmato per don Petrum Ferrer, ordinis et religionis de Calatrava,[2] ex una, et don Michaelem Falcó de Belaochaga, dominum loci de Benifayó, parte ex altera. Receptoque per Franciscum Mallent, quondam notarii, prima die maii anni MDC vigesimi sextii, et a receptorio dicti Francisci Mallent, per me Josephum Paulum de Rocafull, notarii publicus Valentiae. Libros et notas dicti Francisci Mallent, dominum et regentem vigore et pro executione cuius dampno instionis factae et provisse per justitiam causarum civilium Valentiae, decima seturia die februarii anni millesimi sexcentesimi sexagesimi sexti, registrata in libro mandatorum et empararum curiae civilis Valentiae, sub dicto chalendario.
Jhs. In quorum fidem ego, Josephus Paulus de Rocafull, notarii Valentiae, regens praedictus, si- signatura notarial –gnavi.
Pagamos en Roch Pérez, denau reals. Idem, Rocafull.
[2] Don Pere Ferrer, fill de don Enric Ferrer, va petanyer a la ordre militar de Calatrava, entre els anys 1593 y 1600. AHN, expedient 955, citat a La orden militar de Calatrava en el siglo XVI: infraestructura institucional … Per Francisco Fernández Izquierdo, p. 413. Apareix com a paje reial en 19-3-1593, idem, p. 225… Tambè foren cavallers de Calatrava Diego, Gaspar y Francisco Ferrer
SABÍAS QUE…
Miquel Falcó de Belaochaga y Monsonís compró el señorío de Benifaió, con su término y jurisdicción, el 16 de febrero de 1612, a través de la Real Audiencia de València, que venía ofreciéndolo en subasta con el fin de sufragar las deudas que atenazaban a los Jofré, antiguos señores de Benifaió, desde finales del siglo XVI.
Benifaió contaba en la época con una población escasa. En 1609 se registran 62 casas, aproximadamente 280 vecinos. Sólo a mitad del siglo XVIII puede comprobarse un incremento demográfico notable: en el censo de Floridablanca de 1786, Benifaió registra ya 1.068 habitantes
Para hacer efectiva la subasta, Benifaió fue tasado por diferentes peritos en diversas ocasiones: en 1604 se tasa por valor de 25.440 libras. En 1605, Jeroni Núñez ofrecía por la población 27.000 libras, aunque la transacción no se llevó a cabo. Nuevamente los peritos de los acreedores presentaron una nueva estimación económica de la población por precio de 32.368 libras, pero tras dos años infructuosos, la sentencia de la Real Audiencia de 1612 adjudicó a Miquel Falcó de Belaochaga la población, término, jurisdicción, frutos, réditos i emolumentos por el precio de 27.000 libras.
En 1623, el ya ennoblecido don Miguel Falcó de Belaochaga, hacía donación del señorío de Benifaió de Falcó, valorado en 42.000 libras, a su hijo primogénito Juan Bautista, con motivo del contrato matrimonial de éste con Joana Anna Ferrer y del Milà. Junto con otros bienes, fundaba un vínculo en orden de estricta primogenitura varonil, con exclusión de las hembras, mientras hubiera varones, y a falta de estos con obligación para la hembra heredera y sus sucesores, de tomar el nombre y la heráldica de los Falcó de Belaochaga.
En este documento de 1623, crucial para la familia, Miguel Falcó donaba igualmente los derechos de las rentas sobre las seis casas que estaba acabando de construir en una calle nueva, enfrentada a la puerta del palacio, “camino de Valencia”. Se trata pues de la fecha histórica de la apertura del aún hoy denominado Carrer Nou.
El señorío de Benifaió permaneció hasta el siglo XIX en poder de la familia de los Falcó, convertidos, a través de enlaces matrimoniales ascendentes, en príncipes Pío de Saboya, condes de Lumiares, marqueses de Castel-Rodrigo, marqueses de Almonacid, duques de Nochera y por supuesto, con el título primigenio de barones de Benifaió. En el año 1872, la población de Benifaió redimió los censos señoriales de la población por el precio de 75.000 pesetas (300.000 reales de vellón). El barón de Benifaió Juan Falcó Valcárcel, murió un año después, dejando el título de barón de Benifaió a su hijo menor, Julio Falcó d’Adda. La partición de la herencia recoge en 1873 una deuda pendiente de la redención de censos de solo 30.000 pesetas, lo que significa que en un solo año, el pueblo había resuelto el pago de casi la mitad de la deuda.
[1] Donarem notícia d’aquesta documentació en E. MARI, Documents per a la història de Benifaió: els Falcó de Belaochaga (1612-1872), Benifaió, Ajuntament de Benifaió, 2002.
[2] A. FELIPO, La oligarquía municipal de la ciudad de Valencia. De las Germanías a la insaculación. València, IAM, Diputació de València, 2002, p. 207.
[3] P. MARZAL, “Una visión jurídica de los mayorazgos valencianos entre la época foral y la Nueva Planta”, Anuario de Historia del Derecho Español, 1996, nº 66, pp. 229-364. El procés de configuració de la vinculació en el règim foral valencià pot rastrejar-se en J. BRINES, A. FELIPO, M. J. GIMENO, C. PÉREZ, Formación y disolución de los grandes patrimonios castellonenses en el Antiguo Régimen, Castelló, Fundación Dávalos-Fletcher, 1995
[4] Arxiu de la Catedral de València, lligall 2523:41. El lligall ve intitular “Actes per a justificar lo cens que respon lo senyor de Benifayó a la administració de censos de Dobles y Anniversaris”, dins el qual trobem una còpia extreta en 1666 “Ittem tret dels capítols matrimonials de don Pere Ferrer de una, y don Miquel Falcó de Belaochaga, de altra” del document original de 1623.
Crònica de Benifaió 