Enric Marí Garcia. Doctor en Història. Cronista Oficial de Benifaió
(Article publicat al Programa Oficial de Festes de Benifaió. 2022)
En octubre de 2001, en el transcurs dels treballs d’extensió de la xarxa de gasificació cap al nucli urbà de Benifaió, es va localitzar un mosaic romà a les proximitats de la desapareguda Font de Mussa. La qualitat del descobriment arqueològic ha reobert l’interés pels orígens romans del nostre poble, i especialment per la necessitat d’actuacions que faciliten l’excavació de la que s’ha suposat que seria una vil·la rural romana de considerable extensió, als voltants de les fonts de Mussa i de la torre homònima. La peça, feliçment restaurada, ha estat instal·lada i forma part fonamental del discurs museogràfic del apartat del Mon Romà, al Museu de Prehistòria de València
Diverses restes lítiques, estructures funeràries, material ceràmic o numismàtic han paregut al llarg dels anys i testimonien la presència d’habitadors llatins a les nostres terres. Potser fins ara la més coneguda peça que s’havia localitzat a Benifaió era un ara amb inscripció mitraica, donada a conéixer per Nicolau Primitiu Gómez Serrano en 1922, i que hui es conserva al Museu de Belles Arts de València, a l’antic convent de Sant Pius Vé. Aquesta era, fins ara, la més antiga notícia de troballes arqueològiques documentades que es tenia del nostre poble.[1]
Va ser l’any 2002 quan donàrem notícia d’un document de 1843 que per tant retrassa la data de les primeres notícies sobre troballes arqueològiques al nostre terme fins al segle XIX. Es tracta del resum de l’expedient d’ofici, iniciat pel governador provincial (llavors anomenat Jefe Superior Político de la Provincia) per les informacions verbals que li havien arribat, assabentat que a Benifaió es localitava divers material arqueològic i que s’estava procedint a la seua venda. El moment històric era ben diferent a les troballes del segle XX. El nou estat centralitzat havia procedit a promulgar les lleis desamortitzadores entre 1835 i 1837, per les quals se suprimien els ordres religiosos regulars, i les noves institucions polítiques es trobaven amb la necessitat de custodiar i inventariar milers d’obres d’art que havien ornat els murs i sales dels convents suprimits.
Per bé que l’interés del l’art provenia de segles anteriors, especialment amb l’academicisme del segle XVIII -impulsat per Carles III, i que a València tenia, en l’Acadèmia de Sant Carles, un primerenc model de l’interés pel col·leccionisme artístic i l’arqueologia-,[2] no va ser fins al segle XIX, amb l’ocupació francesa, que no s’establiren les primeres bases del col·leccionisme públic. Però el volum de peces artístiques que propicià la desamortització, les reclamacions d’obres, la picaresca i el tràfic, sovint il·legal, d’obres d’art -de vegades propiciat per una noblesa que pretenia la recuperació d’obres que ella mateixa havia sugrafat o propiciat-, mogué els organismes estatals a la creació d’òrgans de control que frenaren aquesta inèrcia històrica, dedicats a controlar i inventariar el patrimoni, i finament, propiciant l’exposició pública d’aquelles peces.[3] Museus provincials, biblioteques, arxius o juntes d’antiguitats es funden o regulen en aquells moments. No debades, mesos abans de la data del document que refereix les primeres troballes arqueològiques de Benifaió, es creava a València la Junta Provincial de Antigüedades. L’acta de constitució d’aquest organisme està datada el 14 de maig de 1842 i estava formada, en els seus origens, per Miquel Antoni Camacho, governador provincial; Josep Alonso, diputat provincial; Josep Joaquim Agulló, compte de Ripalda, membre de la Real Sociedad Económica de Amigos de País de València; Doménec Maspons, procurador síndic de l’Ajuntament de València; i Miquel Cortés i López, canonge de la Seu Metropolitana de València. Els objectius de la recent fundada junta d’antiguitats eren
“… velar por la conservaciónde los monumentos antiguos de gloria española que han resistido á la injuria del tiempo, y á los tiros de los émulos de nuestra Patria; descubrir é indagar los puntos en donde existan, é ilustrar la historia antigua del pueblo español, con especialidad la de esta provincia.”[4]
Que el governador Camacho havia estat darrere la creació d’aquella formació es fa palés quan el 8 de jun del mateix any, la Sociedad Arqueológica Matritense nomena al governador de València “socio corresponsal” i li ordena que constituisca, amb els demés corresponsals, la Diputación Arqueológica de la Provincia de Valencia. Ho fan “enterada la Sociedad del amor de V. S. á las antigüedades y en particular a las de España, y de los conocimientos que á V. S. le adornan”.
Encara el 13 de juliol de 1842, el general Espartero, regent del regne per minoria d’edat d’Isabel II, disposava en una circular una reglamentació a nivell estatal sobre les obres d’art i literàries en mans dels governs provincials. La circular es divideix en quatre punts, al primer dels quals reclamava que es fera seguir a Madrid una còpia de l’inventari dels objectes literaris i artístics de la província, En segon lloc, demanava que es notificara l’establiment de biblioteques i museus provincials i de les obres que contenien, com de les que estaven encara per dipositar. Al tercer punt assenyalava que, si per manca de mitjans econòmics no estigueren dispostes les peces, es demanara a les diputacions i ajuntaments els recursos necessaris. Finalment, en quart lloc reclamava que es passara notificació a Madrid cada dos mesos dels avanços en la matèria, així com de les noves adquisicions.[5]
Són els anys del Romanticisme, on es documenten visites i peticions de personalitats estrangeres a Espanya, per poder estudiar els valuosos fons històrics i artístics que veien la llum a València.[6] La fallida aprovació de la construcció d’un “panteó d’il·lustres valencians” a la Capella dels Reis del Convent de Sant Doménec,[7] o la realització d’exposicions de pintures, com la que se celebrà a València a partir de novembre de 1843 per a commemorar l’anniversari -i majoria d’edat, malgrat cumplir tretze anys- de la regina Isabel II.
És en aquest moment de control administratiu i d’efervescència cultural, que el Govern Provincial iniciava un expedient per a l’averiguació de l’abast de les troballes arqueològiques que per 1843 es descobrien a Benifaió, i exigia fermament a l’alcalde del nostre poble que propiciara les mesures necessàries, centrades en la suspensió immediata de la venda de peces arqueològiques, fins que un comissionat inspeccionara el lloc del jaciment.
La contestació de Ramón Duart, alcalde “constitucional” del ja anomenat Benifayó de Espioca, davant el requeriment del governador, porta data de 14 d’agost de 1843. Per la resposta sabem que les excavacions havien estat portades a terme almenys dos mesos enrere i que havien estat motivades per facilitar el llaurat del camp on es localitzaven. Afirmava que les peces extretes i venudes formaven part de fonaments edilicis, sense inscripcions, i que les visures realitzades per Ramón López, pedraire de Moncada, i Vicent Garcia, obrer de Benifaió, així ho testificaven. Afegeix que, de les peces trobades en el transcurs del llaurat del camp, se n’havien venut aproximadament la meitat per valor de 120 a 140 rals de billó, preu -afirmava- insuficient per cobrir les despeses de l’extracció. Desgraciadament, no consta el nom del titular de la propietat ni la localització exacta del jaciment, per bé que no és difícil suposar que es tractava de les inmediacions de la Font de Mussa i de restes de la vil·la romana abans referida. Finalment, amb nota datada el 19 d’agost de 1843, apareix el trasllat de l’expedient a don Marià Manglano, per tal que informara al respecte. No consta a l’expedient cap resposta.
Passem a transcriure el document, que es conserva a l’Arxiu de la Diputació Provincial de València, escrit en pluma sobre quatre fulls en quart, doblats en octava, amb guarda on apareix el registre “1843 / 9 agosto / Valencia / Restos arqueológicos hallados / en Benifayó de Espioca”, amb la finalitat última que, aportant un nou testimoni sobre la història de l’arqueologia del nostre poble, hajam contribuït a revifar l’interés pel nostre patrimoni, i reclamant nous esforços a les institucions per fer realitat les accions necessàries que reporten intervencions per a recuperar i salvaguardar uns béns que, soterrats encara després de qusi dos mil·lennis, són història i futur per a Benifaió.
1843, agost, 9 – València / 1843, agost 19 – València
ADPV. Foment. Cultura. Expedients Generals. Sign. E 8.2, lligall 4, 3exp. 7.
Expediente formado a consecuencia de parte verbal sobre que en el pueblo de Benifayó de Espioca se están haciendo escabaciones (sic) de las que salen piedras de monumentos antiguos, las que se venden para obras y otros objetos.
[Còpia de l’ofici enviat a l’alcalde de Benifaió pel secretari del governador provincial]
Al alcalde primero constitucional de Benifayó de espioca.
Se me ha dado noticia que en el término de ese pueblo se están haciendo escavaciones las que producen abundantes piedras de monumentos antiguos y que éstas son vendidas para la construcción de obras y otros objetos; vajo este concepto prevengo a V. que con suspensión de la venta de aquellos, me informe inmediatamente cuanto resulte sobre el particular para, en su vista, nombrar comisario inteligente que pase a examinar los puntos de que son estraídas las mismas, en la inteligencia que, de la más pequeña falta en cumplimineto de esta orden, exigiré a V. la más estrecha responsabilidad.
Dios, etc. Valencia, 9 de agosto 1843. [Visa]
[Carta de l’alcalde de Benifaió, Ramon Duart, en contestació al requeriment de Governació]
[Alcaldía constitucional de Benifayó de Espioca][8]
M. I. S.:
Para contestar con acierto al oficio, carta orden de V. S. de fecha 9 de los corrientes, he tomado cuantos conocimientos han estado a mi alcance, y de ellos me resulta: que Ramón López, vecino de Moncada, de oficio cantero, ha examinado las piedras encontradas en las escavaciones practicadas en este término y dice: que las piedras que han sacado son de poco valor, de la clase llamada tosca, y ninguna tiene inscripción alguna que demuestre ser de emonumentos (sic) sino de ruinas antiguas que han servido de cimientos y cuesta mucho travajo el descubrirlas; y aunque se han vendido algunas, han producido de 120 a 140 reales de vellón y quedan egsistentes (sic) en igual o menor valor que las vendidas, y lo mismo ha declarado Vicente García, albañil de esta vecindad, que ha presenciado algún rato los travajos empleados, y ambos dicen que no se pueden sacar los jornales de los operarios con el producto del valor de las piedras; y en cumplimineto de lo mandado por vuestra señoría he mandado la suspensión de la venta de ellas; que las escavaciones se han practicado de orden del dueño del campo para facilitar la labranza que era penosa por los tropiezos del arado y que han cesado las escavaciones hace más de dos meses.
Es cuanto he podido adquirir y lo pongo en conocimiento de vuestra señoría a los fines consiguientes.
Dios guarde a vuestra señoría muchos años. Benifayó, 14 agosto de 1843 = Ramón Duart.[9]
M. I. S. Gefe (sic) Superior Político de esta Provincia.
[A l’expediente segueix la còpia del lliurament dels escrits a Marià Manglano]
A don Mariano Manglano.
Paso á manos de V. S. las dos adjuntas copias referentes á unas escabaciones que se están haciendo en el término de Benifayó de Espioca, de las que salen piedras de ruinas antiguas; y espero que, enterado V. S. del contenido de dichos escritos, se servirá manifestarme cuanto estime conveniente.
Dios, etc. Valencia, 19 de agosto de 1843 = Joaquín Armero.[10]
[1] La bibliografia sobre el tema és extensa i ha estat recollida a BELTRAN I LÓPEZ, F., Bibliografia temàtica sobre Benifaió. Ajuntament de Benifaió, 1999, pp. 36-38. Un resum amb bon recull gràfic, del mateix autor a La Romanización en tierras de Benifayó. Una villa rústica en la Font de Mussa. Ajuntament de Benifaió, 1983. Recentment un estudi ha compilat els treballs de Nicolau Primitiu, veg. BURRIEL ALBERIC, J. i RIBERA LACOMBA, A., “Nicolau Primitiu Gómez Serrano i l’arqueologia de la ciutat de València i el seu entorn” dins El somni de Nicolau Primitiu, una realitat, catàleg de l’exposició commemorativa de l’any Nicolau Primitiu” a la Biblioteca Valenciana, febrer 2002. Conselleria de Cultura i Educació. València, 2002, pp. 140-141, amb la bibliografia associada.
[2] En aquell moment il·lustrat destaca la figura d’Antonio Valcárcel, príncep Pio de Saboya i compte de Lumiares, precursor de l’arqueologia valenciana, gendre del senyor de Benifaió, Pasqual Falcó i Pujades, en la casa del qual, a la plaça de la Pilota de València, es documenten en la primerenca data de 1788 diversos paviments romans. Veg. MARÍ GARCIA, E., Documents per a la Història de Benifaió: els Falcó de Belaochaga (1612-1872). Biblioteca Municipal. Benifaió, 2002, pp. 140-141. De la mateixa època es documenten també diferents troballes arqueològiques a Sagunt. AHN, Estat, llig. 2921.
[3] Es creen organismes de control com la Comisión de Amortización o la Comisión Científica y Artística del Museo Provincial. Trobareu una breu i interessant història dels antecedents del col·leccionisme públic valencià a BENITO, F. i CATALÁN, J., El Museo de Bellas Artes de Valencia San Pío V. Su historia y sus colecciones. Conselleria de Cultura, València, 1999, pp. 17-28.
[4] Arxiu de la Diputació de València (ADPV), E 8.2, llig, 4, exp. 6.
[5] ADPV, E 8.2, llig. 4, exp. 11.
[6] És el cas del comissionat del Govern francés, senyor Miller, que pretenia consultar els manuscrits grecs de l’arxiu de la Seu de València. ADPV, E 8.2, llig. 5, exp. 5.
[7] ADPV, E 8.2, llig. 5, exp. 6, datat el 29 de juliol de 1843. Resulta curiosa la circular remesa als ajuntaments de la província de València, reclamant si disposaven de cossos de difunts il·lustres per portar a terme el projecte del “panteó d’il·lustres”. És coneguda la reclamació del cos del difunt Joan de Joanes a Bocairent, i fins i tot del mateix rei Jaume I, al Monestir de Poblet, a Tarragona.
[8] Al marge, i a continuació l’acta: “Valencia, 19 de agosto de 1843. Remítase á Dn. Mariano Manglano copia de esta contestación y del oficio que la promueve, para que en su vista se sirva manifestar quanto estime conveniente = Armero”.
[9] L’expedient resumeix la carta de la qual es conserva l’original.
[10] No s’ha conservat cap constància de contestació o resolució.
Crònica de Benifaió 