Una visió del poder del senyor a través d’un procés de «ferma de dret».
Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història (Article aparegut al Programa de Festes de Benifaió, 2001)
A l’Arxiu de la Governació de l’Arxiu del Regne de València es conserva el memorial, testimonis, sentència i còpia de l’escriptura de ferma de dret[1], iniciat pel senyor de Benifaió, en Jeroni Esllava i de Jofré, l’any 1586, contra el poble de Benifaió. Aquest document va ser requerit pel seu fill i hereu del senyoriu, en Miquel Jofré, l’any 1600, davant el portantveus de general governador (la més alta instància judicial en absència del rei, del seu primogènit o del seu lloctinent general), qui va proveir que es donara còpia autentificada al demandant, i que s’adjuntara i registrara l’expedient del seu pare dins els processos de la Governació.
No coneixem els motius últims que van portar al nou senyor, en Miquel Jofré, a demanar aquella escriptura. Bé per la simple successió, a la mort de son pare, del senyoriu de Benifaió, que certificara la seua jurisdicció i possessió; bé per una situació de tensió social, atés el període de crisi en que cal emmarcar-lo, encetat per la revolta de les Germanies, que feia començar a trontollar tota l’arquitectura de relacions feudals, en els casos dels senyorius rurals –com és el cas de Benifaió- amb dures condicions per als vassalls[2], que portarien a diferents revoltes antisenyorials, i que abocarien en el plet que interposaren els veïns de Benifaió per la redempció de censos, davant els nous senyors, els Falcó de Belaochaga, ja en el segle XIX. Potser les contínues reticències dels vassalls en atendre les obligacions i prohibicions que els senyors, fent ús del seu poder, els imposaven. En qualsevol cas, el senyor de Benifaió rebia amb aquest acte un instrument públic –prova irrefutable a favor en cas de litigi- que ratificava el dret de possessió i jurisdicció sobre el lloc de Benifaió en la seua persona.
És sabut que el senyoriu de Benifaió va estar tingut sota jurisdicció alfonsina[3], que incloïa la jurisdicció civil i criminal -a excepció de certes penes majors-, el manteniment del domini directe de les terres per part del senyor, amb els drets de fadiga[4] i lluïsme[5], els drets privatius i prohibitius, i els monopolis de forns, almàsseres, pastures, etc. Els vassalls mantenien el domini útil, pel qual devien respondre de censos i delmes.
Els documents que avui exhumem ens mostren, dins aquesta realitat sociojurídica, la forma concreta de relació entre el senyor de Benifaió i els seus vassalls, i un exemple valuós de la forma amb què els senyors feudals feren servir els instruments legals per reafirmar el seu poder. A més, si sabem llegir entre línies, ens aportarà una visió de les estratègies que feren servir els nostres avantpassats per sostreure’s d’aquell poder. La documentació que hem localitzat és, en tot cas, un ric exemple de les condicions de vida i de treball dels veïns de Benifaió a finals del segle XVI.
Atenent a la petició del senyor de Benifaió, sabem que alguns habitadors del poble es negaren a treballar i a acceptar les prohibicions i punicions del senyor, qui es trobava per tant «perturbat i molestat» en la seua possessió, i sol·licitava que fos «manat a tots los vassalls e singulars persones del dit lloch de Benifaió, que no perturben ni empahen al dit proposant».
Resulten especialment descriptius els capítols sobre els que sol·licita sentència: en primer lloch, requeria poder servir-se dels vassalls per fer obres «axí en lo castell com en lo molí, forn, almàcera e carneceries del dit lloch», mitjançant jornals per tanda, incloent-hi el transports de materials amb les pròpies montures dels vassalls, més enllà del terme del poble. Exigeix a continuació, en concepte de dret d’almàssera, el pinyol i fulles dels qui acudeixen al molí a fer oli, petició que amaga l’aprofitament individual que en farien els veïns de les restes del trull. Requereix la prohibició de fer llenya del terme, si no és per a ussos propis, fins i tot al bovalar, deixant veure que es produïa una tala d’amagat, per part dels habitadors de Benifaió, destinada a la venda, per procurar-se un excedent. Reafirma la prohibició de tallar fusta de certes partides privatives, ni tan sòls per a usos propis, destinades per a llenya del forn, amb la paternalista fórmula de «que redunda en utilitat de tots los vehíns poblats de dit lloch». Prohibeix fer foc ni cremar en el terme i bovalar sense llicència del senyor, així com tallar qualsevol arbre «fructífero o infructífero», reafirmant aquesta prohibició per les oliveres, fins i tot a les terres pròpies dels vassalls, si ho fan per a vendre-les «a home que les haja de plantar fora del dit lloch» prohibició que ens mostra el zel del senyor per mantenir el monopoli dels fruits del seu territori. També veda, sota pena pecuniària de seixanta sous, l’entrada a les terres pròpies del senyor, amb l’expressió «que ningú entre a fer mal, ni ell ni sos animals», senyal de que sentia el perill de la part privativa de les terres del senyoriu de les quals mantenia el domini útil, ben segur que sota la forma d’arrendaments. Finalitza amb l’obligació de treballar per tanda en les obres «… que·s fan en lo porche de la plaça de dit lloch de Benifayó», frase que ens permet imaginar la reforma que es duia a terme a la plaça del poble, on es trobava la casa-castell del senyor, i on existiria en l’època alguna construcció en forma de porxada.
El memorial de petició de ferma de dret, que a continuació transcrivim, s’inicia en data 15 de març de 1586, continuada amb els testimonis de Jaume Joan Filibert, ciutadà de València, en 17 de març del mateix any, qui testificà a favor del senyor en els seus requeriments, en raó d’haver estat arrendador del lloc de Benifaió durant els anys 1569, 1570 i 1571, sense indicar, malauradament, l’import d’aquell arrendament, que ens hagués pogut informar de la riquesa generada per aquests contractes. També apareix el testimoni a favor del senyor del llaurador de Benifaió Joan Badia.
En anotació de 24 de març de 1586, el governador acceptà la suficiència per ampliar aquest dret a la muller de Jeroni Jofré (i mare de Miquel) «la noble» Andreua Vilarragut i de Jofré, presentada amb acte rebut pel notari Joan Grau. La sentència favorable per part del portantveus de general del governador, que repeteix els termes del memorial sol·licitat pel senyor, és de data 26 de març.
1586, març, 15
Memorial sol·licitant ferma de dret, presentat per Jeroni Esllava i de Jofré, contra la universitat del lloc de Benifaió.
[incipit] Ferma de dret / Procés de don Hierony Esllava y de Joffré, senyor del / lloch de Benifayó / contra / la dita universitat de Benifayó.
[Jhs][6] Davant la presència de V.S. molt il·lustre señor portantveus de general governador en la present ciutat y regne de València. Personalment constituhit lo noble don Hieroni Sllava y de Jofré, señor del lloch de Benifayó, lo qual, eo meliori modo quo potesit, diu e posa que el proposant e los predecessors que pro tempore són stats señors de dit lloch de Benifayó, an tots temps stats en quieta pacífica possessió vel quasi de deu, vint, trenta, quaranta, cinquanta anys, e de tant temps en ça que memòria de hòmens no és en contrari, de rebre dels vassalls habitadors del dit lloch los següents terminis.
Et primo, de servir-se de aquells en les obres que el dit proposant ha fet y sos predecessors, axí en lo castell com en lo molí, forn, almacera e carneceries del dit lloch, en axí que tostemps que se an offert semblants obres, los dits vassalls an acostumat y acostumen servir en aquelles al señor sos jornals per tanda, no sols servint en dita obra, però també anant algunes llegües fora lo dit lloch ab les cavalcadures, per lo pertret per a d’aquella.
E axí mateix són estats y està el dit proposant en la dessusdita quieta e pacífica possessió de què axí los vassalls com los forasters que an acostumat fer oli en la almàcera de la señoria de dit lloch de Benifayó, aprés de haver-o tret l’oli que poden traure de les olives, solen deixar y deixen en dita almàcera lo pinyol y fulla de dites olives per dret de almàcera, y del tal pinyol y fulla, los señors de dit lloch, qui pro tempore foren, y ara el dit proposant, an fet y fan com de cosa pròpia.
Et etiam està y és estat per tot lo dessús dit temps en la dita possessió vel quasi de prohibir e vedar als habitadors del dit lloch que no tallen ni arranquen llenya en lo dit terme, sinó tan solament per a sos ussos propis, sots les penes a ell ben vistes.
Item, de prohibir y vedar que en lo bovalar del dit lloch no puguen arrancar ninguna manera de llenya, sinó que tant solament puguen tallar aquella de cara de terra en amunt, per a sos ussos propis, sots les penes a ell ben vistes, entenent ussos propis de aquells de tal manera que sols per al servici propri de ses cases puguen pendre y tallar dita llenya, y no puguen vendre aquella.
Item, de prohibir y vedar ab penes, que en la partida o partides del dit terme a ell ben vistes que li an paregut convenients per a guardar y conservar llenya per al forn del pa de dit lloch ahon couhen tots los habitadors de aquell, que los dits vehins y poblats en dit lloch no arranquen ni tallen llenya en dites partides, etiam per sos ussos propris per què aquella, com dit és, se guarde y conserve per al ús y allenyament del dit forn, que redunda en utilitat de tots los vehins poblats de dit lloch.
Item, de prohibir y vedar sia gosat de pegar foch ni cremar per alguna part de dit terme y bovalar sens llicència del dit proposant y dels predecessors qui són stats señors del dit lloch.
Item, de prohibir y vedar que ningú talle ni arranque carrasca en ninguna part de tot lo terme y bovalar, etiam que estiga en ses pròpries heretats y terres de dits particulars, com aquelles tot temps sien stades y sien pròpries del señor.
Item, de prohibir y vedar sots dites penes, que ningú talle ni arranque arbre de soca, fructífero o infructífero, en tot lo terme de dit lloch, encara que stiga en ses pròpries heretats, e axí mateix és stat en la dita quieta e pacífica possessió tostemps que ha volgut plantar en ses terres pròpries oliveres, de pendre les plantes de qualsevol olivars dels dits sos vassalls, y de prohibir y vedar que nengú de sos vassalls talle plantes algunes, etiam en sos propris oliverals, per a vendre’ls fora del terme del dit lloch de Benifayó, ço és, a home que les haja de plantar fora del dit terme de Benifayó.
Item, de prohibir y vedar [sots] pena de sexanta sous, que ningú entre a fer mal ni ell ni sos animals, en les heretats y arbres de dit señor.
E axí mateix està en la dita, quieta y pacífica possessió vel quasi de servir-se de sos vassalls en les obres que·s fan en lo porche de la plaça de dit lloch de Benifayó, treballant los dits vassalls per tanda, com dessús se ha dit de les altres obres.
E com a notícia del dit don Hieroni Jofré, proposant, sia novament pervengut que alguns del dit lloch de Benifayó cominen voler perturbar e molestar al dit proposant en la possessió vel quasi que ha tengut y té de rebre y exigir los dessús dits servicis y de posar les penes, prohibint y vedant les coses dessús specificades. Per ço diu el dit proposant que com segons furs del present regne ningú puixa esser privat de possessió sens coneguda de dret que ferma de dret en poder de V.S. y en la sua cort sobre la dita possessió vel quasi que ha y té el dit proposant a tot clam, petició o demanda que qualsevol persona tinga e pretenga tenir sobre les coses dessús dites e qualsevol de aquelles. Prometent fer dret, estar a dret e pagar la cosa jutjada si convendria, cum suis clausulis universis, offerint-se donar y prestar idònea y sufficient fermança.
Requerint la present ferma de dret esser-li admessa e, aquella admessa, esser manat a tots los vassalls e singulars persones del dit lloch de Benifayó, que no perturben ni empahen al dit proposant, ans aquell mantinguen e mantenir facen en la dita possessió vel quasi. E que si persona alguna pretendrà tenir dret, clam o demanda sobre les dites coses y qualsevol de aquelles, hajen de posar aquella dins termini breu per V.S. a d’aquells […], ab cominació que passat lo dit termini los serà imposat callament perdurable. Puix és conforme a justícia, compliment de la qual et justícia implorant, etc.
1560, gener, 14
Instància del portantveus de general governador, a requeriment de Miquel Jofré, senyor del lloc de Benifaió, reconeguen per visura el procés de ferma de dret i proveint quede registrat i cosit dit procés i donar còpia autentificada al dit Miquel Jofré.
Die XIIII januarii MDC. Lo portanveus de general governador, aconsellat al present e instant don Miquel Jofré, attés que hun procés de ferma de dret que aquell exhibeix, consta per visura de aquell que lo chalendari de la scriptura es de la mà de Francés Luys Serra, notari escribà, y la provisió feta al peu de aquella y les letres insertides en virtut de la provisió de ferma de dret, esser fermades de la mà de miser Francés Granada, tunc assessor, y del dit Serra, notari escribà, y la letra dels testimonis produhits en dita ferma de dret és de la mà de Francés Matheu Ballester, notari, lo qual acostumava rebre los testimonis en dita cort. Per ço et altres: provehí que lo dit procés sia cosit e fet registre e de aquell donada copia autèntica al dit don Miquel Jofré. […] Jacobo Torrohella, notari escribà.
A.R.V. Governació. Processos criminals, c. 4466, exp. 1308.
[1] Figura del dret definida com “garantia que donaven les parts pledejants d’acatar i complir la resolució que recaigués en el judici… emprada també com a garantia d’altres obligacions. Equivalia a la cautio iudicatum solvi del dret comú” . Definicions extretes de “www.grec.net”.
[2] És el moment del bandolerisme, que no va estar absent a la Ribera. Així es citen a la època: “vagabundos sense offici ni renda de on puixen viure”, “lladres, delinqüents dels quals el regne resta greument inquiet”. Vegeu REGLA, Joan: “De les Germanies a la Nova Planta”, dins VV.AA. :Història del País Valencià. Vol. III. Ed. 62, Barcelona, 1989, p. 126.
[3] BLASCO, Anna M.: La lucha antifeudal en Benifaió. Ed. Viveka. Alzira, 1983.
[4] Dret de prelació que té el senyor directe d’adquirir la cosa emfitèutica quan el bé es traspassat pel propietari útil per títol onerós. En la pràctica, exigia la lloança de les transaccions patrimonials del senyoriu per part del senyor.
[5] Quan el senyor no fa ús del dret de fadiga, i per tant lloa i aprova la transmissió, dret de rebre una part del valor del bé emfitèutic.
[6] in marg.
Crònica de Benifaió 