(Article publicat al llibret de la Falla Mitja Capa de Benifaió en 2019)
Monstruositat: qualitat de monstruós, anormalitat gran o lletja en qualsevol cosa o en qualsevol persona, en allò físic o moral; aberració, anormalitat, deformitat, irregularitat; fet monstruós, en qualsevol accepció, i entre elles, allò o aquell abominable, cruel o malvat.
***
D’entre les moltes accepcions dels termes monstre, monstruós i monstruositat, ens fixem en aquelles associades a les persones, però també, hiperbòlicament, a les circumstàncies i realitzacions de caràcter extraordinari. Així podrem parlar d’una guerra, d’una fam, d’unes inundacions o d’un urbanisme monstruós, però també d’una persona extraordinària podríem dir, formal o col·loquialment, que és un monstre.
Monstruosa misèria
Permeteu-me parlar ja d’algunes “monstruositats” que recorde, d’entre els estudis que vaig emprendre -i ara he représ-, sobre la Història de Benifaió. Per cruel i abominable, i per reflectir la monstruosa misèria dels temps, m’ha vingut al cap primerament la història del veí de Benifaió Joaquim Piles, recuperada a través d’un expedient de la Batllia de València -ja que va ocórrer dins els límits de l’Albufera-, frontera amb la baronia de Benifaió de Falcó, en l’estiu de 1800.
La vesprada del 5 de juny, el jove Joaquim, de només tretze anys d’edat, havia anat a treballar al camp que el seu pare, Pere Pasqual Piles, tenia arrendat al terratinent Felicià Bou junt al Cavalló de l’Albufera, en l’anomenat assagador de Bou, a la partida del Romaní. Estava sol, i el va sorprendre una tempesta. En la planura de la marjal, sense lloc on amagar-se, el va alcançar de ple un raig, amb el resultat d’una mort fulminant. La notícia va córrer com la pólvora, tant a Sollana com a Benifaió. L’alcalde segon ordinari de la baronia de Sollana, també diputat dels llindars de l’Albufera (que era part del Patrimoni Reial), inicià un expedient en el qual, havent rebut la notícia del rector de la baronia, va fer reconéixer el cadàver “se halló un cadàver que demuestra por su aspecto y corpulencia ser muchacho como de unos trece a catorce años de edad, sin más ropa que una camisa y calzones de lienzo, descalzo de pies y piernas y nada en la cabeza, ni otro ropage, ni cosa alguna alrededor”.
Mapa d’Antonio Martorell, 1904, reducció del parcelari de J. Pérez de Rozas (1879). Arxiu de la Sèquia del Xúquer, on es pot comprovar l’impacte de la línia del ferrocarril.
Només trezte anys… una camisa i uns saragüells, ni calçat, ni capell, ni montura, ni una mala llegona. El testimoni ens mostra al pobre fill del llaurador, treballant la terra amb les seues pròpies mans. El que es tractaria d’un desgraciat accident esdevé una evidència de la monstruosa realitat dels jornalers del camp valència d’inicis del segle XIX.[1]
L’ofici descrivia les ferides que conferien seguretat sobre la mort per accident:
“Y yo el escribano doy fe: que haviéndole registrado todo su cuerpo, se ve claramente haver sido dimanada su muerte de algún rayo o centella, pues tiene chamuscado el pelo de su cabeza y la cara quemada, baxándole desde ella por el cuello y el vientre hasta sus partes el señal de quemado hasta el muslo izquierdo, en donde remata con una herida que también manifiesta ser como efecto del rayo o centella, pues se mira en ella la carne destrozada y quemada, cuya herida tiene como unos tres dedos de larga a lo largo del muslo, y dos dedos de ancha… cuio cadàver fue puesto en una cavallería y conduzido en drechura a esta baronía, a la casa hospital de pobres, abitación propia del referido Salvador Mateu, alguacil, quedando éste encargado de su custodia…”
Es buscà al pare, que va reconèixer el cadàver del fill, i donà les explicacions pertinents. Una narració també esgarrifadora, que ens mostra amb cruesa com havia rebut la notícia:
“…que tiene las noticias positivas y ciertas de la desgraciada muerte de su hijo Joaquín Piles, mozo de edad de trece años, cuio cadáver se halla de cuerpo presente en la casa hospital de pobres de esta baronía, y le ha visto y reconocido, cerciorándose ser el mismo, y que por los señales se ve claramente haverle muerto algún rayo o centella en la tempestad de truenos y relámpagos que ocurrió en la tarde del día cinco de los corrientes, en cuia tarde se hallaba el dicho su hijo recavando un campo que cultiva el deponente por arriendo del doctor don Feliciano Bou, situado dentro de los límites de la Albufera, en la frontera de este término, partida del Romaní, al lado del Cavallón de dicha Albufera, entrando por el asagador nombrado de Bou.
El testimoni acaba amb un reflex del sentiment d’impunitat davant la desgràcia paterna: “…cuia tarde le falta el dicho su hijo, diciéndose de público estava muerto en dicho campo, y que hera de la desgracia referida, y que el deponente, por no aumentar su pena no quiso hir a verle.”
Amb la tristor per la desgràcia, el document ens mostra el que per a mi és un fet evident de les monstruoses penúries del jornaler: el pare no va poder fer-se càrrec del cadàver del seu fill, que començava a podrir-se “…atendiéndo a que el cadáver de Joaquin Piles que se halla de cuerpo presente en el hospital de pobres de esta baronía está ya bastante corrupto y fétido, por ser ya transcurridos tres días de su muerte…” de forma que es passà “recado de urbanidad” a la parròquia per què procedira al soterrament al cementiri de Sollana, com va efectuar el vicari d’aquell poble: “…por el reverendo padre fra Francisco Cerveró, religioso de Nuestra Señora de la Merced, vicario de la iglesia parroquial de esta baronía de Sollana, se efectua el entierro del cadáver de Joaquín Piles en el cementerio de esta parroquial, precedido señal, eo toque de campanas, y con la acostumbrada acistencia y ceremonial.” No consta a la documentació la presència de la família en el soterrament.
Un monstre de ferro
El dia de la Puríssima de l’any 1852 un monstre de vapor arribà a Benifaió, per un nou camí de ferro que travessava les terres del terme i que prometia la prosperitat econòmica i social de les comarques per les que transcorria, camí d’Almansa des del Grau de València. Era el progrés que prometia el ferrocarril sota les premisses de “baratura, comodidad y rapidez.”[2]
Barata li va eixir la construcció del ferrocarril al seu promotor, José Campo, amb infraestructures insuficients, camins tallats i expropiacions mal pagades. El monstre de vapor va portar progrés… i molts maldecaps a l’Ajuntament de Benifaió i a molts veïns, que hagueren de conformar-se i adaptar-se a la nova realitat.
Tot just un any després, en desembre de 1853 es registraven les primeres inundacions, agreujades pel nou talús, com es queixava amargament l’alcalde al governador:
“A estos efectos naturales, que no está en nuestras manos evitar, se ha agregado uno artificial, que no ha contribuido poco a aumentar los desastres y perjuicios de que nos lamentamos. La construcción del ferro-carril es el efecto a que me refiero, pues levantado el terraplén hacia la parte superior de la huerta, impide el curso libre de las aguas, las detiene formando remansos muy considerables, y cuando rompen el obstáculo que las detiene, salen con ímpetu arrastrando tras sí todo lo que encuentran al paso, destruyendo sembrados, llevándose la tierra arable y formando barrancos en los campos inmediatos al terraplén, y aún en algunos lejanos; pues las corrientes han variado algún tanto su curso”.
Les obres es referen, però encara en la gran inundació de 1864, que afectà tota la Ribera, el pont sobre el barranc del Tramusser seguia agreujant les conseqüències de les aiguades a Benifaió. Igualment els passos dels llauradors a les seues terres es veien dificultats, i s’hagueren de fer crides a la població per què portaren de la mà les cavalleries i extremaren les precaucions al creuar les vies. Vegeu, si no, com seria de perillós passar la via sense precaucions, en el monstruós accident que sofrí un vell llaurador, com recull la premsa de desembre de 1884, en una notícia poc coneguda:
El tren correo que llegó el sábado por la tarde a Valencia alcanzó a un anciano que intentó atravesar la vía por el paso a nivel número 78, cerca de Benifayó, causando a aquel desgraciado una profunda herida en la cabeza, magullándole además horriblemente el pie derecho las ruedas de siete vagones. Un yerno del herido se presentó a los pocos momentos, llevándoselo a su casa, donde se le administró toda clase de auxilios, incluso los Sacramentos, dada la gravedad del enfermo. [3]
No caldrà remarcar que un pas a nivell sense barrera era un espai perillós, malgrat l’escassa velocitat de la màquina de vapor i el soroll infernal que produïa al seu pas. Com tanca la notícia, efectivament el ferrocarril es va detenir d’immediat, malgrat que no va poder evitar la horrible mutilació al llaurador. A la fi de la notícia es descobreix la circumstància més monstruosa, de l’accident… el pobre home atropellat per aquella màquina no l’havia escoltat arribar… era sord:
“El maquinista logró detener el tren casi instantáneamente; explicándose esta desgracia con las sospechas que se tenían de que el anciano padecía de sordera.”
Un crim passional
Personalment, la violència gratuïta contra la dona em pareix una de les majors monstruositats de la nostra societat. La dona rural en l’Antic Règim –sovint subjugada al marit i anul·lada als documents històrics– vivia unes circumstàncies vitals ben diferents a l’actualitat. O no tant. Potser allò més monstruós siga la naturalitat amb què la premsa narrava un crim passional, notícia també poc divulgada, que es va produir a les portes del forn del carrer Major de Benifaió, un matí de juliol de 1913. La víctima, com ja haureu suposat, era la jove Àngela Gurrea de dèsset anys, i l’agressor, el seu nuvi, Vicent Garcia “el Moreno” de dihuit. La causa, poc explicada, una discussió sobre la insistència del xicot en rondar a la seua pretenent, en una recent matinada de l’estiu. El fet, que amb la baralla, Vicent va treure de la faixa una pistola i la descarregà per dues vegades sobre la seua pretenent. Un comportament monstruós que ens demostra els arrels d’aquell tan abominable “si no eres meua no seràs de ningú”. Un fet monstruós, més monstruós si ens fixem en l’edat dels protagonistes, que la premsa recollia, com hem dit, amb una monstruosa naturalitat:
Se cometió ayer mañana un crimen de los llamados pasionales, del que fue víctima una joven de 17 años llamada Ángela Gurrea Blasco, soltera, habitante en la calle Portelles. Esta joven sostenía relaciones amorosas con su convecino de 18 años, Vicente García Lloret (a) el Moreno y Garulo, de la misma naturaleza y vecindad, soltero, labrador, habitante en la misma calle de Portelles.
Al parecer, debido a dichas relaciones, habían mediado cuestiones entre ambos, cuando ayer por la mañana, sobre las once y media, el Vicente García esperó a su novia cerca de la puerta trasera que tiene el horno de la calle Mayor, rcayente a dicha calle de Portelles; en el momento en que esta salía de dicho horno, y al encontrarse en medio de la calle, después de breves razones sobre si el García fue a llamar a la ventana de su casa a la Gurrea a la una de la madrugada de la noche anterior, el Vicente García Lloret ha sacado una pistola de la faja, disparándole a bocajarro dos tiros a la Ángela Gurrea Blasco, quien cayó en tierra con dos heridas de pronóstico reservado: la una en la cabeza, región occipito-parietal derecha, y la otra en el brazo derecho.
Inmediatamente, y en una silla, por varios vecinos fue conducida la Ángeles Gurrea a su domicilio, siendo curada de primera intención y por los médicos D. Antonio Sánchez y D. Matías García.
El agresor fue corriendo por algunas calles al campo, saliendo en su persecucción el cabo-comandante del puesto de la Guardia Civil, D. Francisco García Claramunt, con toda la fueza a sus órdenes, sin ser posible detenerle. El juez municipal suplente, D. Ramón Gadea, con el secrtario suplente, D. Antonio Burillo, procedieron a la instrucción de las oportunas diligencias sumariales.[4]
***
Misèria, masclisme i incultura estan en la base de moltes d’estes monstruositats, que anem trobant conforme ens acostem a arxius i premsa històrics. Però amb la inhumació documental no hem d’oblidar les llegendes i dites populars que configuren la idiosincràsia del nostre poble, tant com la seua pròpia història.
Al respecte, mon pare em contava que un matí de falles, en temps de la fam, el tio Vitor i uns amics agafaren el tren per anar a València, on es repartien gratuïtament bunyols per als pobres, en una d’aquelles accions caritatives tan pròpies de l’època. Quan estaven a punt d’acabar amb les existències del bar, el cambrer es dirigí al propietari per advertir-li:
–“Jefe”, ahí fora hi ha uns de Benifaió que ja s’han menjat sis dotzenes de bunyols, i a este pas, no ens en quedaran al migdia– a la qual cosa, el propietari li va proposar una maldat, per deixar en evidència als descarats comensals de poble: –a la propera safata de bunyols, en lloc de sucre… els poses sal!– ordenà el propietari, enfadat.
I així que el cambrer, tremolant-li les cames, deixà la safata que ja reclamaven els nostres veïns, temorós d’una reacció violenta dels comensals, i al primer mos del bunyol ben sucadet, el tio Vitor, alçant el cap a poc a poc i dirigint-se al cambrer poregós, li va exclamar:
–Ah bandoler!!! Així que també en tenies de salaets i no ens ho havies dit?… Trau-ne, trau-ne!!![5] I és que, amb fam o sense… els de Benifaió, som uns monstres!!
Amb el desig que gaudiu d’unes monstruoses festes i cremeu a la falla tots els monstres que us han aguaitat el darrer any –que per això fem foc–, salut i bones falles!!
Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història Moderna.
[1] La transcripció completa de l’informe judicial i testimonis es troba publicada en E. Marí Garcia, Documents per a la Història de Benifaió. Els Falcó de Belaochaga (1612-1872). Ajuntament de Benifaó, 2002.
[2] Ja vaig tractar el tema de la conflictivitat al ferrocarril a través de la documentació de l’Arxiu de la Diputació de València, en E. Marí Garcia, Benifaió i el ferrocarril. Col·lecció Documental. Ajuntament de Benifaió, 2003.
[3] La lucha, 19 de desembre de 1884. Fou any també d’inundacions i de còlera.
[4] La notícia tingué molta repercusió, ho contaven el Diario de Valencia del 24 de juliol de1913 i tornà a aparéixer a La Correspondencia del 27 de juliol i a Las Provincias del 28 de juliol del mateix any.
[5] Com diuen els italians: Se non è vero, è bello.
Crònica de Benifaió 