(Article publicat al llibret de la Falla La Verge de Benifaió, 2020)
La Història de Benifaió des d’una perspectiva de gènere està encara per escriure. Afirmar que sovint les dones des de l’Antic Règim fins a la història recent han estat apartades dels registres històrics pot parèixer un truisme. És per això que en este article volem citar algunes de les dones que, en major o menor mesura, han estat protagonistes de la història de Benifaió, amb la intenció d’esperonar noves investigacions que acaben per omplir un buit històric que està encara per emplenar.
Després de la conquesta cristiana i la constitució del Regne de València, Jaume I va incorporar el dret romà i atorgà uns furs, desenvolupats al llarg del temps, que donaven a la dona medieval un ample reconeixement jurídic, dins la concepció de la família, com a cèl·lula fonamental de la societat de l’Antic Règim, de marcat caràcter patriarcal. Per això, entre les estratègies de reproducció social de les famílies, el matrimoni esdevé una de les principals formes d’arrelament social i de creació de xarxes de parentesc, si més no de catalitzador en l’ascens social d’una família, una casa o un llinatge.
El matrimoni es pactava entre famílies, mobilitzant un gran nombre d’agents familiars –sovint femenins– i de recursos. Les condicions econòmiques es registraven minuciosament davant els notaris en forma de detallades cartes dotals. I amb el patrimoni material, es bescanviava un conjunt de solidaritats, xarxes parentals i de padrinatge, honors i estatus familiars que des del concepte actual de família nuclear del món contemporani són difícils d’apreciar. En este món antic, l’amor i l’afecte quedaven, en certa forma, relegats a un segon pla, i les filles eren més un actiu negociable dins la família per aconseguir interessos socials, econòmics i polítics. En algun cas, quan l’amor sorgia espontàniament, resultava sovint contradictori amb els interessos patrimonials i les estratègies d’ascens social de les famílies implicades.
En este món, en el que la família se la considera més una cèl·lula de reproducció social, l’absència de fills o filles podia significar l’extinció de la branca o el debilitament de la xarxa parental; però l’existència de massa descendents també suposava la necessitat d’incrementar inversions dotals i estratègies a fi de perpetuar la família. En l’àmbit de la societat rural, la dona proveïa de fills al matrimoni, encetant una nova cèl·lula familiar, aportava una dot al nou nucli familiar i es convertia en garant d’una estabilitat familiar i social i molt sovint en l’administradora de l’economia casolana.
Les dones del poble, unes anònimes viudes.
El Diccionario de Autoridades definia al segle XVIII el terme FAMÍLIA com «la gente que vive en una casa debaxo del mando del señor de ella...» i aprofundia «…por esta palabra familia se entiende el señor de ella, y su muger, y todos los que viven só él, sobre quien ha mandamiento, assí como los fijos y los sirvientes y los otros criados…»
Esta definició, de marcat caràcter patriarcal, ens permet entendre que les dones del poble no apareguen als registres històrics, i quan apareixen, ho fan perquè són dones que regenten la casa per absència del marit. És el món de les viudes. En la llista dels titulars de les cinquanta quatre cases existents a Benifaió l’any 1646, només se citen onze dones titulars de les seues respectives llars, totes viudes: viuda na Vila, viuda de Bernat Grau, viuda de Jaume Rovira, menor; viuda de Miquel Soler, viuda de Jaume Marí, viuda na Borda, viuda de Francés Machí, viuda de Francés Ferrando, viuda na Garcia, viuda na Beltrana, viuda de Jaume Rovira, major. Suposen pràcticament un vint per cent de les cases, dels focs, existents al poble. Cap d’elles apareixen referides pel seu nom o cognom. Tanmateix, hem de pensar que, en la seua posició social, més o menys acabalades, hagueren de mantenir la casa, administrar el patrimoni, criar els fills i proveir-los de matrimoni dins el seu entorn. Poc més sabrem de la Història –en femení– de Benifaió fins al segle XIX. Més coses podem dir de dues dones que foren titulars del senyoriu: dues dones, a l’Edat Mitjana, varen ser «senyores de Benifaió» de ple dret. Després, al llarg de la història, altre grapat de dones, normalment de l’oligarquia o de la noblesa valencianes, es convertiren en les esposes dels senyors de Benifaió, aportant patrimonis dotals, ampliant xarxes familiars i honorífiques, proveint de fills a la descendència… Ací teniu una relació de dones sobre les que està encara pendent d’escriure una Història de Benifaió en femení.
Les dones del senyoriu al Benifaió de l’Edat Mitjana
La primera dona de la que tenim notícia associada al Benifaió medieval va ser la noble aragonesa Maria Lladró de Vidaure, que va adquirir de la corona el senyoriu de Benifaió el 9 de novembre de 1349, després que el rei sentenciara a mort a Bartomeu Matoses (fill) senyor de Benifaió, per delicte de rebel·lió, per la seua implicació unionista en la Guerra de la Unió (1347-1348) i fera efectiva la consegüent confiscació de béns.
“Mariae Latronis de Vidaure” citada al document d’adquisició del senyoriu de Benifaió, còpia del segle XIX d’un original del segle XIV.
Una còpia del document, en llatí, es troba al Registre de la Propietat de Carlet, dins el litigi que, al segle XIX, els Falcó de Belaochaga guanyaren al poble, demostrant que el senyoriu havia estat venut per la corona i per tant «el señorío territorial y solariego del pueblo de Benifayó es propiedad particular del excelentísimo señor Príncipe Pío y en su consecuencia no haber lugar a la incorporación de dicha señoría al Estado…»
Com ja va assenyalar Anna Maria Blasco, Maria Lladró de Vidaure comprà el senyoriu de Benifaió per 110.000 sous, a perpetuïtat, per a ella i els seus successors, o bé per a aquells que es consideraren com a tals, amb la condició de fidelitat i de manteniment dels pactes, detallant que adquiria tot allò moble i immoble, el dret universal, el castell i vila de Benifaió, amb totes les terres i pertinences, homes i dones que habitaven al poble i els futurs habitants, forns, molins, vimeres i colomers, homes i ramats, monts i arbres, conreus i erms, planures, herbes, pastures, fonts i firmament, a més del mercat, serfs i servidors, fent constar el dret de cobrament del rei del terç delme.
Maria Lladró de Vidaure era descendent il·legítima del mateix Jaume I i membre de l’alta noblesa aragonesa. Del seu matrimoni amb l’alt funcionari reial Ramon de Vilanova tingué un fill, Ramon de Vilanova i Lladró de Vidaure, a qui va fer donació del senyoriu de Benifaió cap a 1350. Personatge destacat dins la cort de Pere III, havia participat a la batalla de Mislata (1348) contra els unionistes, fet que ens permet considerar aquesta compra com un favor als serveis prestats pel seu fill. Dins l’estratègia d’ascens social a la noblesa valenciana, Ramon de Vilanova, senyor de Benifaió –entre altres senyorius–, va adquirir en 1385 el vescomtat de Xelva, moment en torn al qual probablement es va desfer del senyoriu de Benifaió a favor de Bernat d’Alpicat, passant el senyoriu de Benifaió a aquesta família d’il·lustres advocats de la ciutat de València.
Com assenyala Lluís Galán Campos, el documentat com a «dominus loci Benifayó» Joan d’Alpicat, fill de Bernat, tingué només dues filles. Atorgà testament el 17 d’octubre de 1397 davant el notari Pere de Locas, en el qual el senyoriu de Benifaió va estar atorgat a la seua filla major, Isabel d’Alpicat (+1437), que encara era menor d’edat. Per aquesta circumstància, es nomenà curador testamentari el seu oncle Francesc d’Alpicat, canonge i paborde de la seu de Lleida, per la minoria d’edat d’Isabel.
D’aquesta forma, Isabel d’Alpicat es convertia en la segona senyora de Benifaió. En un document de 1405 es ratifica que al terme de Benifaió els Alpicat cobraven 10 sous de cens per cada jovada en els conreus de vinya i que tenien dret a la huitena part dels fruits de les oliveres, i en març de 1412 la carnisseria de Benifaió és arrendada pel curador d’Isabel d’Alpicat, per nou lliures, informant que l’any anterior el preu era de nou lliures i mitja.
Segons ens informa també Lluís Galán, en data incerta, entre els anys 1413 i 1419, Isabel d’Alpicat contracta matrimoni amb el noble valencià Jaume Jofré, fill de Jaume Jofré i de Elionor de Bonastre. Jaume Jofré (fill) es documenta en 1426 nomenant al batlle de Benifaió, Jaume Guillén. Apareix atestat en la guerra contra Castella (1429-1430), documentat també en les convocatòries de Corts la dècada de 1420 i com a administrador en el tercer trienni (1425-1428) de la Diputació del General del Regne de València. Apareix com a senyor de Benifaió en el conegut contracte que els llocs de Benifaió i Almussafes firmaren amb el pintor Gonçal Peris de Sarrià per a la realització d’un retaule per a l’església de Sant Pere de Benifaió, en 1435.
Les dones dels Jofré en els inicis de l’Edat Moderna
Isabel d’Alpicat va morir en 1437, poques hores després de fer testament. Les successives herències del senyoriu de Benifaió passaren als descendents del cognom Jofré, quedant escasses referències als seus matrimonis. Així, sabem que Lluís Jofré, senyor de Benifaió documentat a finals de 1458, cassà amb Aldonça Escorna -cunyada de l’il·lustre escriptor Ausiàs March- i que l’hereu en el senyoriu de Benifaió, Nicolau Jeroni Sllava Jofré, va contractar matrimoni amb «la noble» Andreua Vilaragut. El fill de Jeroni, legitimat en 1585, Miquel Jofré («…Don Miguel Jofré, hijo de don Gerónimo Sllava y de Jofré, señor de Benifayó, siendo éste casado, tuvo a aquel con una muger suelta») va contractar matrimoni amb Caterina Figuerola. Miquel Jofré va perdre el senyoriu de Benifaió per els seus deutes acumulats, en 1605. Ben poc sabem del que va suposar els enllaços matrimonials d’aquesta família, una història en la que caldrà aprofundir en el futur.
Les dones dels Falcó i els matrimonis ascendents
És sabut que Miquel Falcó de Belaochaga (+1638) va adquirir per 27.000 lliures el senyoriu de Benifaió per subhasta davant la Reial Audiència, en 1612, i tres anys després va obtindre el títol de noblesa. Va estar casat amb Vicenta Alcongell, i fundà un vincle successori, d’estricta masculinitat i primogenitura a favor del seu fill primogènit, Joan Baptista Falcó de Belaochaga i Alcongell (+1646), en contemplació de matrimoni, en 1623, amb Joana Anna Ferrer i Milà, filla del noble Pere Ferrer i de Maria del Milà i del Milà, incloent-hi entre altres béns el senyoriu de Benifaió i les propietats que havien quedat a nom de la citada Caterina Figuerola, que incloïen «…la cassa y heretats que ha comprat de doña Catalina Figuerola y de Jofré, muller de don Miquel Sllava Jofré». Es fa manifest així com les dones dels senyors tenien una independència patrimonial dels seus marits, segons els furs valencians.
De Joana Anna Ferrer, esposa del senyor de Benifaió Joan Baptista Falcó sabem que era filla dels nobles Pere Ferrer i de Maria del Milà. En un document de 1645, demanen al rei la jurisdicció suprema i el «titulo gobernatoris» sobre el senyoriu de Benifaió, i un hàbit per a algun dels seus fills. La importància dels serveis a la monarquia per part dels Ferrer es fa palesa en el document. Així, sabem que Pere Ferrer, pare de Joana, va ser per huit anys patge del rei Felip, i després serví per 14 anys en les guerres d’Itàlia i Flandes. Present en les Corts de Monsó de 1626 en l’estament eclesiàstic, com a subdelegat del comanador de Betxí, després ocupà per tres anys el càrrec de governador de Menorca, on va morir. El document recorda també que el germà de Joana, Jacint Ferrer, va morir a Tortosa, durant les guerres de Catalunya. Per la seua banda, Joan Baptista Falcó de Belaochaga només assenyala en el memorial que va servir entre 1618 i 1622 en Itàlia i assistia al moment present (1645) a Corts. I allò més sorprenent: confessen tindre nou fills!! Este document ens demostra que amb els enllaços matrimonials es posaven en joc no només importants masses patrimonials, sinó que s’incorporava a la família un conjunt de béns simbòlics, de patrimoni immaterial, en forma de prestigis i honors familiars, també de la branca femenina del llinatge.
El descendent hereu del senyoriu de Benifaió en la nissaga dels Falcó va ser Josep Falcó de Belaochaga i Ferrer (+1707), que va contraure matrimoni amb la noble Esmèria de Casp i Buysson, com diu la genealogia familiar «de opulenta e hidalga estirpe familiar». Josep Falcó assolí el senyoriu a la mort de son pare en 1646. Sabem amb seguretat que habitaren la casa-palau de Benifaió. En 1678 Josep Falcó va estar empresonat per ordre del marqués de la Casta, Batlle General de València, i el seu oncle, l’influent «novator» valencià Fèlix Falcó de Belaochaga, intercedí davant el secretari del Consell d’Aragó, Jeroni Dalmau, demanat que l’apadrinara, assegurant que dins el Consell d’Aragó, comptava ja amb el favor del marqués de Castellnou «… primo hermano de su madre de don Joseph». Vegem com s’activaven les influències parentals de la branca femenina en benefici de la família.
Josep Falcó va veure empenyorades les rendes del senyoriu, en contraure un deute amb la ciutat de València, en l’administració de les carns, als voltants de 1680, en un moment de crisi econòmica per a la baronia de Benifaió. La situació familiar va canviar a favor de la família quan Esmèria de Caspe va adquirir, cap a 1698, els drets de cobrament d’un cens a càrrec de la ciutat de València, provinents del seu familiar, Francesc Anníbal Buyson, de 8.200 lliures en propietat, que cobrien el deute familiar amb la ciutat de València. Tanmateix, la ciutat es trobava ja en plena crisi financera cosa que va complicar encara els plets, allargant-los pràcticament fins a les vespres de la desfeta d’Almansa.
Després de la Guerra de Successió, el senyoriu de Benifaió va recaure en el segon fill de don Josep, Antoni Falcó de Belaochaga i de Casp, militar borbònic, mort solter i sense descendència –el fill primogènit, també militar i austriacista, va haver de fugir a Barcelona després de la derrota d’Almansa–. El senyoriu recau breument en el seu germà Francesc Falcó de Belaochaga i Casp (+1714), també mort sense descendència. Heretà el germà, Miquel Falcó de Belaochaga i Casp (+1731), casat en 1693 amb la noble Clara Garcia de Tardajos Sotomayor i Genís (+1732), que proveí un fill a la titularitat de la baronia, Vicent Falcó de Belaochaga i Garcia de Tardajos, senyor de Benifaió entre 1731 i 1780. Deixà tres filles del seu primer matrimoni amb Fausta Julià, filla dels barons de Benidoleig: Vicenta –que heretà els títols de sa mare–, Pasquala i Joaquima. Donat el caràcter agnatici –ço és, d’estricta masculinitat– del vincle fundat en 1623, heretà el senyoriu de Benifaió el seu nebot Pasqual Falcó de Belaochaga i Pujades (+1812) després de guanyar un procés de successió davant la Real Audiència en 1785. Contractà en 1794 un afortunat matrimoni amb Maria de la Concepció Valcàrcel i Pasqual de Povil, filla del noble alacantí Antoni Valcárcel Pío de Saboia (1748-1808),[1] compte de Lumiares des de 1766 i príncep Pío de Saboia i marqués de Castel-Rodrigo des de 1799, quan mor sa mare. Un magnífic exemple de matrimoni ascendent. Va ser el seu fill, el guàrdia marina Pasqual Maria Falcó i Valcàrcel, baró de Benifaió, qui va rebre a més tots els importants títols de la casa materna. Mort a Florència en 1839 sense descendència, heretà la baronia de Benifaió i una llarga llista de títols nobiliaris el seu germà, Joan Falcó i Valcàrcel (1797-1873). Contractà matrimoni en 1822 a Milà amb la noble italiana d’ascendència austríaca Carolina d’Adda i Khevenhüller-Metz, amb la que va tindre tres fills, i a la mort d’esta, amb la seua germana Anna d’Adda i Khevenhüller-Metz, mare de l’últim baró efectiu de Benifaió, Juli Falcó i d’Adda.
Hem vist al llarg del text com diversos matrimonis ascendents dels barons de Benifaió amb dones de la noblesa varen facilitar als titulars del senyoriu d’enlairar-se entre les principals famílies nobiliàries espanyoles, i fins i tot, enllaçar amb les principals cases nobiliàries, com els Alba i els Fernán-Núñez, al segle XIX.
Del liberalisme a l’actualitat, en forma d’epíleg
Imatge d’Adelina Domingo, al Programa Oficial de Festes de Benifaió de 1959
Des de finals del segle XIX, amb el liberalisme, una nova concepció de “família nuclear” s’imposa en la societat i les dones comencen a prendre les regnes del seu destí. Comencen també a valorar-se les seues qualitats individuals. Pel que fa a Benifaió, es valoren ja artistes, com les músiques Adelina i Llúcia Domingo, o la cantant Josefina Asíns. Malgrat els tímids avanços de la república, la dictadura va suposar un nou retrocés en els temes d’igualtat de gènere. En l’actualitat, i lluitant amb els molts entrebancs heretats de l’esdevenir històric, les dones de Benifaió s’incorporen amb naturalitat també en l’esport, la ciència, la cultura o la política. Cal valorar en este últim cas a les màximes representants polítiques locals de la història recent del nostre poble, Matilde Ferrà, primera alcaldessa en la Història de Benifaió, i després Amparo Arcís i Marta Ortiz. La democràcia proclama i exigeix la igualtat de drets i obligacions (socials, econòmics, educacionals, polítics, salarials…) i el respecte escrupolós entre gèneres. La societat actual reflecteix nous models de família i noves necessitats, econòmiques, socials, ecològiques, culturals i de desenvolupament en el que la figura de la dona ha de prendre un imprescindible protagonisme.
Imatges de publicitats de dones als programes de festes de Benifaió del segle XX.
Valga com a epíleg la notícia que fa poques setmanes pujava a les xarxes socials, del nomenament de la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin, de només 34 anys (és la primera ministra més jove del món), filla d’una família homoparental (criada per dues mares), que ha arribat al govern gràcies al pacte amb altres quatre partits polítics… tots dirigits per dones! I amb un gabinet compost en un 63% per dones… Finlàndia és un dels països amb major qualitat de vida del món, referent mundial en el seu sistema educatiu i en consciència ecològica… Un exemple que no deuria ser excepcional i un recordatori del que queda per fer. Per això, i pensant encara en tot allò que les dones han d’aportar a la nostra societat, voldria tancar amb les paraules del gran poeta Miquel Martí i Pol que voldria dedicar a les dones del present i del futur de Benifaió: «… tot està per fer i tot és possible». Bones falles.
Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió. Doctor en Història Moderna
[1] Erudit polígraf, epigrafista i numismàtic, se’l reconeix com un dels iniciadors de l’arqueologia valenciana i alacantina.
Crònica de Benifaió 